descripció

A tot vent, Biblioteca  Veure> Biblioteca A tot vent

Aaró ha-Leví  (o Aaró na Clara) (Barcelona, s. XIII – Montpeller, França, v 1300)  Rabí. Visquè a Toledo (Castella) alguns anys, d'on tornà el 1286 a Barcelona i després anà a Montpeller, on va morir. Va escriure diverses obres talmúdiques, com el Llibre de la iniciació, on hi ha 613 preceptes amb les seves normes per a complir-los.

Aaron  Veure> Aaró ha-Leví

Abad, Antoni  (Lleida, Segrià, 1956 - )  Artista plàstic. Llicenciat en història de l'art per la Universitat de Barcelona, féu estudis de gravat al Museu de Conca i més tard a l'Acadèmia de Belles Arts de Perugia. Caracteritza la seva obra -a mig camí entre l'escultura i la instal·lació- la construcció per acumulació modular d'elements repetits, la integració del moviment dins l'obra mateixa (documentat en sèries fotogràfiques) i l'ús de materials industrials (gomaespuma, plaques de ferro galvanitzat, entre d'altres). Els anys 1986 i 1987 exposà a l'Espai 10 de la Fundació Joan Miró, i entre les exposicions col·lectives destaca la seva participació al Saló de Tardor de Barcelona el 1983. Altres exposicions: Actitudes (Madrid, 1986-87) i Confrontaciones (palau de Velàzquez, Madrid, 1991), En la mesura del possible i Mesures menors (ambdues a la Galeria Antoni Estrany de Barcelona, l'any 1994), Errata-Fe de rates (1997, a Metrònom de  Barcelona). El seu projecte Sísif fou el primer que presentà el MACBA a Internet. El projecte Últimos deseos és una videoprojecció continua que es feia al sostre d'un espai públic

Abad, Francesc  (Terrassa, Vallès Occidental, 1944 - )  Artista plàstic. Inicialment treballà en pintura, però aviat s'introduí en el corrent d'art conceptual dins el "Grup de Treball". La seva obra constitueix una reflexió sobre el coneixement humà, previ al fet plàstic; l'art com a via entre el sentiment i el coneixement. Exposicions: Material humà (1981), Entropia (1986), Dinosaures-Pertorbacions irreversibles (1987), Europa. Arqueologia del rescat (1989), Bildung: la imatge del pensament (1990), La línia de Portbou (1991)

Abad, Miquel  (Alcoi, Alcoià, 1912 - )  Pintor i arquitecte

Abad Casal, Lorenzo  (San Fernando, Cadis, Andalusia, 1948 - )  Arqueòleg. Professor adjunt de la Universitat d'Alacant, del 1979 al 1981, any des del qual fou catedràtic d'arqueologia. Ha treballat en diferents aspectes de l'arqueologia romana (pintura, escultura, arquitectura) i ibèrica, incloent l'excavació del poblat d'El Oral (Sant Fulgenci, Baix Segura)

B

Abad de Santillán, Diego  Pseudònim de l'anarquista Sinesio Garcia Fernández

Abad y Lasierra, Manuel  (Estadella, Aragó, 1729 – Saragossa, Aragó, 1806)  Eclesiàstic i historiador. Fou prior de Meià (1770) i bisbe d’Eivissa (1783). Deixà una sèrie de manuscrits sobre història de monestirs catalans, especialment del Pallars i la Ribagorça

Abad i Piera, Pau  (Sabadell, Vallès Occidental, 1896 – 1981)  Industrial i inventor. El 1924 muntà una fàbrica d’aparells de ràdio i es vinculà a l’emissora EAJ-15 de Ràdio Associació. Patentà un sistema de transmissió d’imatge a distància (1930), però la guerra civil estroncà la seva activitat inventora i emprenedora

Abad y Queipo, Manuel  (Villapedre, Astúries, 1751 - Santa Maria de Sisla, Toledo, 1825)  Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí

Abad i Silvestre, Josep Miquel  (Valladolid, Castella, 1946 - )  Arquitecte. Fou el més alt executiu del Comité Organitzador Olímpic dels Jocs de 1992 a Barcelona. cursà estudis d'aparellador, el 1973 fou elegit president del Col·legi d'Aparelladors de Barcelona. El 1992 es va dedicar amb gran èxit a l'organització dels Jocs Olímpics. L'any 1996 s'incorporà com a directiu en un important grup editorial

Abadal  Família de gravadors catalans del s. XVII. S’han anat escampant per diverses poblacions catalanes (Manresa, Mataró, Igualada, Lleida, Barcelona). És remarcable la seva producció de xilografia popular vuitcentista

Abadal, Andreu  (Manresa, Bages, 1778 - ? , s. XIX)  Gravador. Possiblement fill de Pau Abadal

Abadal, Baltasar  (Manresa, Bages, s. XX)  Productor i realitzador cinematogràfic. S’inicià en el cinema el 1899. Fou distribuïdor de films estrangers, especialment dels de Star Films de Georgies Méliès, i també productor (Lotus Films) i realitzador de documentals científics i d’actualitats, i d’alguns films llargs. Cal esmentar el film d’actualitats El casament d’Alfons XIII, realitzat a Madrid, amb plans de l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral contra el rei

Abadal, Francesc  (Vic, Osona, s. XVIII)  Prohom. Fou regidor i procurador general de Vic. Per la seva destacada actuació cívica li fou conferit, el 1792, títol de segon grau de nobles catalans

Abadal, Ignasi  (Manresa, Bages, s. XVIII – 1813)  Gravador. Fill d'Andreu Abadal

Abadal, Pau  (Moià, Bages, s. XVII - Manresa ?, Bages, s. XVIII)  Gravador. Fill de Pere i germà de Pere Josep. S'establí a Manresa, on continuà treballant una nova branca d'aquesta família

Abadal, Pere  (Catalunya, s. XVII)  Gravador d'auques. Establert a Moià, fou el fundador de la dinastia i el qui atenyé un nivell artístic més alt

Abadal, Pere Josep  (Catalunya, s. XVII)  Gravador d'auques. fill de Pere, amb qui col·laborà

Abadal, Ramon d'  (Gurb, Osona, 1772 – Vic, Osona, 1855)  Militar. Es distingí lluitant contra els francesos, tant a l'anomenada Guerra Gran (1793) com a la resistència contra la invasió napoleònica

Abadal i Bohigas, Ignasi  (Manresa, Bages, s. XVIII – 1851)  Impressor. Fill d'Ignasi Abadal, al qual succeí a l'obrador familiar de Manresa, que ja en vida del seu pare anà derivant cap a la impressió corrent l'antiga especialitat familiar de xilografia

Abadal i Calderó, Ramon d'  (Vic, Osona, 1862 - Rupia, Baix Empordà, 1945)  Polític i advocat. Elegit diputat a Corts per Vic l’any 1899, ocupà un lloc en el Senat des del 1907 fins que hi renuncià el 1918. Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1902-03) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya des del 1903, i regidor de Barcelona (1903-07 i 1912-15). Militant de la Lliga Regionalista (a partir de 1933, Lliga Catalana) des de la seva fundació (1901), el 1908 en fou elegit president i el juliol de 1917, d’acord amb Cambó, convocà l’Assemblea de Parlamentaris, les sessions de la qual presidí. Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1924), el 1926 fou destituït pel govern de la Dictadura i confinat a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), però el govern Berenguer el reposà en el càrrec l’any 1930. Fou diputat a les Corts Constituents de la II República i al Parlament de Catalunya, on encapçalà la minoria de la Lliga i menà una política conservadora, especialment en la discussió sobre la Llei de contractes de conreu. Deixà el país el 1936 i hi tornà el 1939 abandonant la política

Abadal i Casalius, Joan  (Catalunya, s. XIX)  Gravador. Documentat a Barcelona (1850-1873)

Abadal i Casamitjana, Joaquim  ( ? , s. XIX – Mataró, Maresme, 1858)  Impressor. Pare de Joan Abadal i Casalius. Treballà també en taller propi a Puigcerdà i, més tard, a Igualada, on fundà la primera impremta local

Abadal i de Vinyals, Ramon d'  (Vic, Osona, 1888 – Barcelona, 17/gen/1970)  Historiador i polític. Doctor en dret, completà estudis d'història a Barcelona, Chartres i París. Afiliat a la Lliga Regionalista (1914), fou un dels promotors d'Acció Catalana (1922-30), de la qual se separà durant la República per tornar a la Lliga. Membre de l'IEC i altres institucions culturals. Com a historiador destacà pels seus estudis sobre el dret català i el període comtal i els seus antecedents. Autor, entre moltes altres obres, de Les partides a Catalunya (1914), L'abat Oliba, bisbe de Vic (1948), La batalla del adopcionismo (1949), Els primers comtes catalans (1958) i la gran obra incompleta Catalunya carolíngia, que sota el títol general Dels visigots als catalans publicà dos volums: La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia (1969) i La formació de la Catalunya independent (1970)

Abadal i Oller, Jaume  (Barcelona, s. XVII – s. XVIII)  Ciutadà honrat i austriacista. El seu pare posseîa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s'associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell. En 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau. En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats. Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles. També lluità novament amb les armes a la mà. En 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l'amenaça francesa al front de Vic. En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l'organització de la defensa contra els borbònics.

Abadal i Soler, Josep  (Manresa, Bages, s. XIX – 1889)  Impressor. Fill d'Ignasi Abadal i Bohigas. Representant i continuador de la família d'impressors i gravadors

Abadia, Bernat de l'  (Catalunya, s. XIII – s. XIV)  Diplomàtic. Estigué al servei de Jaume II i en fou també vicecanceller. Amb Vidal de Vilanova anà d'ambaixador a Pisa en 1309

Abadia, Francesc Xavier  (València, 1774 - ? , 1860)  Militar. Brigadier, nomenat cap de l’estat major de l’exèrcit de La Mancha per la Junta Central Suprema durant la guerra contra Napoleó. El 1808 es destacà al costat del general Reding durant la batalla de Bailén. L’any següent, tal com feren d’altres caps militars i polítics de la insurrecció, es negà a pactar amb els negociadors napoleònics. Retirat a Cadis, fou nomenat mariscal de camp i ocupà durant alguns dies el ministeri de la Guerra. El 1812 organitzà l’exèrcit de Galícia. A la tornada de Ferran VII al poder, el 1814, fou nomenat tinent general i inspector de les tropes destinades a reprimir la insurrecció americana

Abalarí, torre d'  Antiga torre de defensa propera a Tivenys (Baix Ebre)

Aballí, Ignasi  (Barcelona, 1958 – )  Artista plàstic. Estudià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Des del final dels anys vuitanta, la seva reflexió se centra en els problemes intrínsecs al procés de creació artística, als material i als límits de la pintura, des d'un àmbit més conceptual que pròpiament formal. S'interessa per la representació del pas del temps i el seu rastre, i per la transformació de les obres sota el seu efecte. Dins l'àmbit estatal, ha presentat exposicions individuals a la Galeria Antoni Estrany, de Barcelona, i a la Galería Elba Benítez, de Madrid. Ha estat present en exposicions com Los últimos días a les Salas del Arenal, de Sevilla (1992), Confrontaciones a la casa de América, de Madrid, Iluminaciones profundas. La tarea del arte, a Arteleku, a Donostia (1993), Mirades (sobre el museu) al MACBA (1996) o Procesos a Casa Grace, de Lima (1997). Ha realitzat diversos projectes en espais públics, com Carta de colores a l'aeroport de Barcelona (1995), Escriure a l'aigua a les Piscines Municipals Picornell, o la instal·lació permanent a l'Escola Frederic Mistral/Tècnic Eulàlia (1996) d'aquesta ciutat. L'any 1996 fou un dels membres del jurat del premi d'art de la ciutat de Reus. És professor de pintura a l'Escola Massana de Barcelona. L'any 1998 fou seleccionat per a la IX Biennal de Sydney, on presentà una projecció continua dels crèdits que apareixien al final de diverses pel·lícules, deslligats dels films en qüestió. Al principi del 2000 presentà l'exposició Malgastar a la Sala d'Art Josep Bages del Prat de Llobregat

C

B

Abarca, Pedro  (Jaca, Aragó, 1619 – València, 1693)  Historiador i teòleg jesuïta. Professor de teologia a Salamanca. Escriví alguns tractats teològics i estudis històrics. Són notables una història de Sant Joan de la Penya i, sobretot Los reyes de Aragón en anales históricos (1682-84), síntesi d’història d’Aragó fins a Ferran II, obres encara útils

Abarca, Sibil·la d'  (Aragó, s. XIII - ? , s. XIII)  Muller de Pere de Montcada (1240). Del seu matrimoni nasquere dues filles -Constança, l'esposa rebutjada del comte Àlvar d'Urgell, i Sibil·la, que es casaria amb un altre comte urgellenc, Ermengol X-, i dos fills -Pere, hereu d'Aitona-Seròs, i Guillem Ramon, mort poc després que el seu pare-

Abargues i de Sostén, Joan Víctor  (València, 1845 – Madrid, 1920)  Explorador. El 1879 recorregué tota la costa de la mar Roja, explorà l'Etiopia i després remuntà el Nil. Escriví Notes de viatge (1883)

Abaria, Martín de  (Euskadi, s. XVII)  Arquitecte. El 1625 traçà el projecte de façana per a la catedral de Tortosa que només fou executada en part

Abas i Aranda, Felip  (Calaceit, Matarranya, 1777 – Madrid, 1813)  Pintor. Estudià a l’Academia de San Luis (Saragossa) i amb Francisco Goya (Madrid). Morí pocs dies després del seu nomenament de pintor municipal de Madrid. De les seves obres sobresurten les de tema religiós, retrats i miniatures

Abat, Antoni  (Cardona, Bages, 1712 – Barcelona, s. XVIII)  Teòleg i filòsof. Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma. En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia

Abat, Bonaventura  (Cardona, Bages, s. XVIII – Marsella, França, 1766?)  Matemàtic i físic. Interessat especialment per l’òptica (microscopis i miralls ustoris). Era frare del convent de Sant Francesc de Barcelona i per desavinences filosòfiques es traslladà a Marsella. Publicà a Amsterdam una Amusements philosophiques sur diverses parties des sciencies et principalement de la physique et des mathématiques (1763)

Abat, ca l'  Possessió del mun. de Deià (Mallorca). Pertanyé, des del s. XIII, al monestir cistercenc de la Real de Palma de Mallorca. Una porció del seu territori fou adquirida per Jaume II de Mallorca el 1276 per tal de fundar-hi el col·legi de Miramar

Abat, Joan  (Catalunya, s. XVII)  Compositor. Autor d'una missa a dotze veus i de dues cançons religioses (Sube el alma, a nou veus, i A la noche de amor, duo)

Abat, l'  Antic poble, agregat el 1836 al mun. de Manuel (Ribera Alta). Lloc de moriscs, despoblat amb l’expulsió del 1609, era de la jurisdicció del monestir de Sant Miquel dels Reis, el qual atorgà carta de repoblament el 1611. Pertanyia a la parròquia de l’Énova i el 1902 fou agregat a la de Manuel

Abat, Manuel  (Barcelona, s. XVIII)  Cirurgia militar. Fou amic d’Andreu Piquer. Deixà inèdites una Opera médica (1772-79) i unes Conclusions médicas. Fou un dels primers a estudiar les malalties mentals

Abat, mas de l'  Veure> Mas de l'Abat (Vila-seca de Solcina, Tarragonès)

Abat i Mestre, Pere  (Igualada, Anoia, 1748 – Sevilla, 1800)  Farmacèutic i botànic. Director del jardí botànic de la Real Sociedad Médica de Sevilla. Fou defensor de Linné

Abba Mari ben Mosé ben Yosef  (Lunel, Llenguadoc, s. XIII - Barcelona ?, s. XIV)  Rabí. Conegut també per N’Astruc de Lunel. De 1303 a 1306 visqué a Montpeller i prengué activa part en la controvèrsia promoguda pel grup de rabins antiracionalistes –entre ells Selomó ben Adret de Barcelona i Cresques Vidal de Perpinyà- que refusaren els nous corrents filosòfics de Maimònides, a qui consideraren heretge i, àdhuc, excomunicaren. En la seva obra Ofrena del cel recull la documentació d’aquesta polèmica. L’expulsió dels jueus del regne de França apaivagà les baralles, encara que la tendència filosòfica s'imposà en el judaisme. Abba Mari es refugià a Perpinyà (1306). Més tard visqué a Barcelona on escriví una elegia a Selomó ben Adret (1320)

Abbad ibn Sarham  (Xàtiva, Costera, 1071 – Marroc, 1148)  Escriptor àrab. És autor de diverses obres, per bé que les que li són atribuïdes no resulten de paternitat ben comprovada

Abbate, Al·legrança  (Sicília, Itàlia, s. XIV)  Segona muller de Mateu de Montcada, comte d'Agosta. Tingué dos fills del seu matrimoni: Antoni, que seria comte d'Adernó, i Pere

Abd al-Aziz  (al-Andalus, s. VII – 716)  Valí. El 713 sotmeté el got Teodomir a Oriola. Es casà amb Egilona, vídua de Roderic

E

B

Abd al-Aziz ibn Abi-Amir al-Mansur  (País Valencià, s. XI – 1061)  Reietó musulmà de València. Nét d’al-Mansur. Entronitzat a Xàtiva per alguns caps amiris contraris a la sobirania Labib de Tortosa, aconseguí d’emparar-se de València vers el 1026. Reconegué el califa Hisham III, i l’any 1038 s’apoderà d’Almeria i Múrcia, però tres anys després perdé Almeria

Abd al-Karim ibn Mugit  ( ? , s. IX )  Hagib de la taifa de Còrdova. Per ordre d’Abd al-Rahman II de Còrdova, vers el 850, devastà els voltants de Barcelona i assetjà Girona sense poder-se’n emparar

E

B

Abd al-Malik al-Muzaffar  ( ? , 975 - ? , s. 1008)  Regent del califat de Còrdova. Imposà la seva hegemonia als regnes cristians, que foren víctimes de les seves ràtzies. En una incursió d’aquestes devastà les terres meridionals dels comtats de Barcelona, Osona i Urgell (1003)

Abd al-Rahman I  ( ? , s. VIII – Còrdova, Andalusia, s. VIII)  Primer emir independent d'al-Àndalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats

Abd al-Rahman II  (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852)  Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrassà el Vallès (827)

Abd al-Rahman III "al-Nasir"  ( ? , 891 – Còrdova, Andalusia, 961)  Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona

Abd al-Rahman IV "al-Murtada"  ( ? , s. X – Guadix, Andalusia, 1018)  Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017)

E

B

Abd al-Uwar  ( ? , s. IX)  Valí de Saragossa. Negocià (857?) un pacte d’amistat amb el nou marquès Humfrid de Barcelona i Narbona

E

B

Abd Alläh  (Illes Balears, s. X – 1036)  Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugahid de Dénia, creà per a ell

Abd Alläh al-Balansï  (País Valencià ?, s. VIII – València, 823)  Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisham I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II

Abd Alläh al-Murtadä  (Illes Balears, s. XI – 1095)  Governador d'Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i anexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent

Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu'min  (Illes Balears, s. XII – s. XIII)  Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les illes. Fou destituït el 1208

Abd Alläh ibn 'Isäm al-Hawlänï  (Illes Balears, s. X - la Meca, Aràbia, s. X)  Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí

Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya  (Illes Balears, s. XII – 1203)  Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren

Abd Alläh ibn 'Iyäd  ( ? , s. XII – Conca, Castella, 1147)  Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians

Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya  (Illes Balears, s. XII - 1151/55)  Polític. Governador de Granada (v. 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya

Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr  ( ? , s. VII – 714)  Polític. Governador d'Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman

Abd Alläh ibn Tä'Alläh al-Kumí  ( ? , s. XII – Illes Balears, s. XIII)  Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade

Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs  (Dénia, Marina Alta, s. XIII - Xàtiva ?, Costera, 1248)  Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva