descripció

Abiar  Caseriu del mun. del Poblenou de Benitatxell (Marina Baixa). Al segle XIII era un dels llocs del terme general de Dénia.

Abiell, Guillem  (Barcelona, s. XIV - Palerm, Sicília, 1420)  Mestre d'obres. Anomenat també Guillemins. Treballa en nombrosos edificis barcelonins: claustre de l’Hospital de la Santa Creu, esglésies de Santa Maria del Pi, de Sant Jaume, del Carme i de Montsió. Formà part de la junta d’arquitectes del 1416 que dictaminà sobre el projecte de la catedral de Girona.

Abió  Vall del mun. de Xixona (Alacantí). Capçalera de la rambla de Busot. És anomenada també la foia dels Abions, per tal com inclou dos dels districtes rurals de Xixona, l'Abió Alt i l'Abió Baix, els quals, eclesiàsticament, són un anex de la Torre de les Maçanes.

Abraham, Jonah ben  (Girona, 1180 – Toledo, Castella, 1263)  Escriptor hebreu. Era cosí germà del famós Bonastruc de Porta. Estudià a terres occitanes i a França. Fou adversari de les doctrines de Maimònides, que excomunicà enèrgicament en unió del seu mestre, el montpellerí Salomó ben Abraham, i del seu deixeble David ben Saül Jonah. Del 1248 al 1254 tingué escola oberta a Barcelona. Residí després a Toledo. Hom creu que hi morí en 1263. Als seus darrers anys es retractà de la seva actitud anterior i en féu pública penitència damunt la tomba de Maimònides. La seva obra més destacada és el Mixle, conjunt de comentaris filosòfics que assoliren gran ressó. Encara que el lloc de la seva sepultura és desconegut, se'n conserva una làpida funerària plena de lloances.

Abraham Bar Hiyya  (Barcelona, s. XII - d 1145)  Matemàtic, astrònom i filòsof hebreu. Documentat a Barcelona de 1133 a 1145. Realitzà una tasca de compendiador i traductor, i escriví diverses obres amb la finalitat de difondre la ciència aràbiga al món occidental. Sobre aritmètica, geometria, òptica i astronomia escriví: Fonaments de la intel·ligència i torre de la creença, Tractat de geometria i medició, Llibre del càlcul dels moviments dels astres, Taules astronòmiques i Llibre del còmput del calendari. Les seves idees sobre filosofia i teologia estan exposades en les obres Meditació de l’ànima i Llibre revelador.

Abraham Bedersí  (Besiers, França, 1240 - Perpinyà ?, 1296)  Poeta hebreu. Conegut també per En Bonet. El 1290 s'establí a Perpinyà. Autor de nombroses obres poètiques, entre les quals sobresurt L'esposa fulgurant, i d'un diccionari de sinònims hebreus (El segell de la perfecció), primera obra hebraica d'aquest gènere, és més famós per la seva fecunditat que no per la seva qualitat.

Abraham ben David Caslarí  ( ? , s. XIV – Besalú, Garrotxa, 1377)  Metge jueu. Escriví sobre la pesta amb la finalitat pragmàtica d’intentar reduir-ne els estralls que causava en aquell temps.

C

B

Abraham ben Semuel ibn Hasday  (Barcelona, s. XIII – 1240)  Escriptor hebreu. Visqué la major part de la seva vida a Barcelona. És autor de diverses traduccions de l'àrab a l'hebreu, però la seva fama prové de la refosa que féu, en prosa rimada, de la llegenda aràbiga de Buda, coneguda per Barlaam i Josafat, que intitulà Ben ha-mélek we ha-nazir (El fill del rei i el monjo).

Abraham Salom  (Barcelona, s. 1430 – 1492)  Filòsof, jurista i cabalista hebreu. Exercí la medicina a Tàrrega. És autor d'una obra dogmàtica intitulada Newé Salom (Estances de pau). El seu interès per la filosofia el mogué a traduir a l'hebreu la Philosophia pauperum atribuïda a Albert el Magne, i un comentari sobre l'Organon d'Aristòtil.

Abrera  Municipi del Baix Llobregat: 105 m alt, 19,89 km2, 9.422 hab (2004). Estès a banda i banda del Llobregat i al sud-est del massís de Montserrat. Brolla i boscos de pins. Conreus de regadiu i de secà. especialment de la vinya, i ramaderia bovina per a llet. Indústries alimentàries, tèxtil i metal·lúrgica, entre altres. El poble s'estén al llarg de l'antic camí ral de Barcelona a Lleida. L'església parroquial de Sant Pere és d'estil romànic. Fora vila, es troba l'església pre-romànica de Sant Hilari, construïda sobre les restes d'una vil·la romana. El terme comprèn també la parròquia de Santa Maria de Vilalba, amb el llogaret del Carrer del Suro.

 Enllaços: Ajuntament d'Abrera - Dades d'interès (MUNICAT) - Dades estadístiques (IDESCAT) 

Abrés, Narcís  (Cassà de la Selva, Gironès, s. XVIII – Tarragona, 1827)  Guerriller reialista. Anomenat El Carnisser, ja que tenia aquesta professió a Cassà de la Selva quan participà a les activitats de guerriller durant el trienni constitucional, i en restaurar-se l’absolutisme fou nomenat capità. Aixecà una nombrosa partida en la primera insurrecció dels agraviats o malcontents (abril de 1827) i intervingué de nou en el segon alçament, denuncià la complicitat de l'alt clergat i del consell d'estat en la rebel·lió. Assetjà Girona durant més d’un mes, però fou capturat pels homes de Carratalà, que el feren executat.

Abri-Descatllar, Nicolau  (Palma de Mallorca, 1714 – Malta, 1790)  Frare de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Fou prior de l'orde. Escriví tres treballs relatius als santjoanistes.

Abril  ( ? , s. XIII)  Bisbe d'Urgell (1257-69). Havia estat mestre en teologia i ardiaca de Salamanca. Intentà de bandejar les doctrines albigeses infiltrades al bisbat. És conegut, sobretot, per haver condemnat, junt amb l’inquisidor Pere de Cadireta, la memòria d’Arnau, darrer vescomte català de Castellbó, mort el 1226.

Abril, Bartomeu  (País Valencià, s. XVI – s. XVII)  Escultor. En 1591 i 1592 treballà amb els seus germans en un pòrtic d’ordre dòric del palau de la Generalitat, i de 1602 a 1604 en les obres del col·legi del Patriarca, a València. En 1607 s’establí a Toledo i, juntament amb Semeria, treballà en l’ornamentació amb marbres de la capella de la Mare de Déu del Sagrari, i de 1617 a 1618 en els sepulcres d’Enric IV de Castella i de la seva mare, en el presbiteri del monestir de Guadalupe (Extremadura). En 1620 passà a l’Escorial, on treballà en les obres del panteó reial.

Abril i Blasco, Salvador  (València, 1862 – 1924)  Pintor. Autor de marines i de paisatges. El Museu de Belles Arts de València i el Museo de Arte Moderno de Madrid conserven obres seves.

Abril i Guanyabéns, Joan  (Mataró, Maresme, 1852 - Tortosa ?, s. XX)  Arquitecte. Titular del municipi i diòcesi de Tortosa, on féu el mercat (1885). Restaurà la capella del palau episcopal. Conreà també la pintura i sentí especial afecció per l'arqueologia.

Abril i Martorell, Ferran  (València, 1936 - Madrid, 1998)  Polític. President de la Diputació de Segovia i procurador a Corts (1969-71). Com a col·laborador d’Adolfo Suárez fou ministre d’Agricultura (1976-77), vicepresident tercer (1977-78) i ministre d’Economia i vicepresident segon del Govern (1978-80), Diputat (1979-82) d’UCD per València. El 1982 abandonà la política activa.

Abril i Pons, Joan Albert  (Barcelona, 19/gen/1947 - )  Realitzador cinematogràfic. Llicenciat en ciències de la informació, treballà com a enviat especial en diversos conflictes internacionals. Posteriorment esdevingué cap d'espectacles del diari "Avui" i a partir del 1977 realitzà diversos curts metratges i documentals. Director dels llargs metratges: Viatge a l'última estació (1982), L'home de neó (1988), La recerca de la felicitat (1991)

Abril i Virgili, Josep  (Catalunya, 1869 – 1918)  Comediògraf. De formació autodidacta, autor de peces moralitzadores per a centres catòlics: Lo roure centenari (1897); Camí del vici (1910).

Abrines, Joan Salvador  (Illes Balears, s. XVI - Palma de Mallorca, 1594)  Religiós. Es graduà en teologia a la universitat de València, on fou capellà de l’arquebisbe Tomàs de Villanueva. Tornat a Mallorca el 1555, ensenyà Sagrada Escriptura. Fou director espiritual de Caterina Tomàs. Vinculat al Sant Ofici des del 1565, fou nomenat inquisidor titular el 1593. Autor d’una Vida de la Venerable Sor Catalina Tomàs, en castellà.

Abu Abd Allah al-Mustansir  ( ? , s. XIII - ? , 1277)  Califa de Tunis (1249-77). El 1256 o 1257 signà un tractat amb Jaume I de Catalunya-Aragó, que reglamentà la presència comercial, militar i eclesiàstica catalana a Tunis i a la vegada que assegurà la neutralitat del rei català respecte a les pretensions del germà del califa, establert primer a Granada i després als regnes de Jaume I, sobre el tronc tunisenc. Successives donacions monetàries d’al-Mustansir mantingueren aquesta neutralitat. Un nou tractat fou signat el 1271 entre els dos sobirans, després de la croada organitzada per Lluís IX de França contra Tunis, en la qual morí el rei francés (1270). El fracàs d’aquesta expedició militar fou degut en part a la neutralitat de l’emperador d’Alemanya, del rei de Castella i, sobretot, del rei de Catalunya-Aragó.

Abü 'Abd Alläh Muhammad  (Illes Balears, s. XIII)  Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade. En reprendre Jaume I la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana. Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam.

Abú Abdal·là ibn Alí Alcama  (Oriola, Baix Segura, s. XII – Almeria, Andalusia, 1147)  Genealogista àrab

Abú Abdal·là Muhammad ibn al-Abbar  (València, 1198 – Tunis, 1260)  Historiador àrab. Treballà al servei del rei Zaian, el darrer monarca sarraí de València. En esdevenir-se la conquesta cristiana de la capital, per les forces de Jaume I el Conqueridor (1238), es trobava a Tunis com a ambaixador de Zaian, gestionant auxili per al seu senyor. No volgué tornar a la seva ciutat natal. S'establí a Tunis, on ocupà càrrecs importants a la cort. Més tard caigué en desgràcia i morí a la presó. Escriví una sèrie de biografies de musulmans il·lustres de València.

Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi  (València, 1036 – s. XI)  Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.

Abú Amir ibn Iannac  (València, 1089 – 1152)  Historiador àrab

Abú Amir Utsman  (Dénia, Marina Alta, s. XI - ?, s. XI)  Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.

Abú Bahr ibn Alatsi  (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126)  Escriptor àrab. Fou molt fecund.

Abü Bakr al-Turtüsï  (Tortosa, Baix Ebre, 1059 – 1130)  Historiador i poeta. Deixeble d'Ibn Hazm, escriví en àrab un tractat d'educació de prínceps titulat Sirag al-mulük ("Llanterna dels prínceps").

Abü Bakr ibn Abd al-Azïz  (País Valencià, s. XI – 1085)  Rei de la taifa de València (1076-85). De la família amiri. L’any 1076 s’independitzà del rei al-Qadir de Toledo, el qual havia destronat el seu germà, Abd al-Malik, el 1065. Per poder fer front amb èxit als intents annexionistes d’al-Qadir i els Barru Hud de Saragossa, acceptà la protecció d’Alfons VI de Castella.

Abú Djàffar al-Battí  (València, s. XI - ? , 1095)  Historiador.

Abü Ga'far Ahmad al-Muqtadir  (Aragó ?, s. XI – 1081)  Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076). Hagué de pagar pàries als reis Ferran I de Lleó i més tard a Sanç II de Castella, tot i que intentà de desentendre-se'n (1060 i 1065), però les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita. Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears, al qual derrotà el 1076 i incorporà Dénia (però no les Balears) als seus estats. El Cid li oferí els seus serveis, però morí sense poder-los aprofitar. Construí l'alcàsser de Saragossa, s'envoltà d'una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l'astronomia.

Abú Iasaa ibn Dihia  (València, 1150 – Egipte, 1235)  Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.

Abü-l-'Alä 'Zuhr  (Dénia, Marina Alta, s. XI – Còrdova, Andalusia, 1131)  Metge. Continuà la tradició mèdica de la família dels Ibn Zuhr d’origen xativí, iniciada pel seu pare Abu Marwan ‘Abd al-Malik. És autor de diversos tractats de medicina; el més conegut és la Tadkira (“Memoràndum”). De la seva obra literària només s’han conservat alguns fragments.

Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad  (Xàtiva, Costera, s. XII - Egipte ?, s. XII)  Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del s. XII residia al Caire, dedicat a l'ensenyament.

Abú-l-Husain ibn Djubair  (València, 1145 - ? , 1217)  Historiador.

Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi  (Alzira, Ribera Alta, 1189 - ? , 1226)  Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d'epístoles.

Abü-l-Mundir  (Girona, s. XI - la Vila d'Eivissa, 1114)  Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.

Abü-l-Salt Umayya  (Dénia, Marina Alta, 1067 - El Mahdia, Tunísia, 1134)  Metge, filòsof i teòleg. A Denia fou deixeble del qui fou cadí de València al-Waqasi, de qui heretà la cultura enciclopèdica. Recorregué al-Andalus i el nord d’Àfrica. El 1095 fou expulsat d'Alexandria, per haver fracassat en l'intent de recuperar una nau naufragada carregada de coure i passà a la cort dels zirís de Tunis, on fou molt ben acollit. És autor de nombroses poesies, una obra de música i de diverses obres matemàtiques i astronòmiques. Arnau de Vilanova traduí de l’àrab alguns dels seus escrits mèdics. Publicà els llibres: Taqwin al-Dihn  ("Rectificació de la ment") (filosofia), Tractat dels medicaments simples (medicina) i Tractat sobre l'ús de l'astrolabi (astronomia).

Abü Marwän 'Abd al-Malik  (Xàtiva, Costera, s. XI – Dénia, Marina Alta, 1077)  Metge. Primer dels metges coneguts de la família dels Ibn Zuhr, originària de Xàtiva. Després d'una estada al Caire s'establí a Dénia, on exercí la medicina. Fou conegut per la seva disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals.

Abü Muhammad al-Garnatï  (Illes Balears, s. XII - Palma de Mallorca, 1229)  Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de les forces de Jaume I.

Abú Muhammad ibn Abí Nars  (Illes Balears ?, 1029 - ? , 1095)  Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.

Abú Muhammad ibn Alcama  (València, 1036 -  ? , 1115)  Historiador àrab.

Abü Sa'ïd 'Abd al-Rahmän (País Valencià, s. XIII)  Noble àrab. Conegut a les cròniques cristianes per moro Seit o Zayd. Reconegué la superior autoritat del califa almohade, però quan Jaume I de Catalunya-Aragó inicià la conquesta de les terres valencianes, Abu Sa’ïd s’afanyà a declarar-se tributari seu (1226). Vers 1229 el murcià Ibn Hud li prengué Dénia, Xàtiva, Alzira i Bairén, i el 24 de gener de 1229 Zayyan ibn Mardanis l’expulsà de la ciutat de València. Mitjançant tractats signats el 1229, 1232 i 1236, Abu Sa’id refugiat a Sogorb, s’acollí a la protecció de Jaume I, a qui acabà cedint tots els castells i rendes que encara li restaven a la zona septentrional del regne de València.

Abú Talib al-Muntanabí  (Alzira, Ribera Alta, s. XI – 1126)  Historiador àrab.

Abü 'Umar ibn Hakam ibn Sa'ïd  (Illes Balears, s. XIII)  Noble. Fill i successor d’Abu ‘Utman Sa’id ibn Hakam. Quan l’illa fou conquerida per Alfons II de Catalunya-Aragó (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.

Abü 'Utmän Sa'ïd ibn Hakam  (Illes Balears, s. XIII)  Noble. Intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). Dos anys més tard (1234) destronà Abu ‘Abd Allah Muhammad.

Abü Yahya Muhammad ibn Ali ibn Abi Imran al-Tinmalali  (Illes Balears, s. XII – v 1229)  Valí. Darrer valí independent de Mallorca (1208-29). Resisití inútilment a la conquesta catalana dirigida per Jaume I, i, fet presoner, morí a causa de les tortures sofertes.

Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar  (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128)  Historiador àrab. S'establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.

AC "Documentos de Actividad Contemporánea"  (Barcelona, 1931 – 1937)  Publicació trimestral del GATCPAC. Amb corresponsals a Madrid i Sant Sebastià. Adscrita al moviment de renovació artística, especialment arquitectònica i decorativa, portava una marcada preocupació social i una orientació contrària a tot academicisme. S’ocupà dels plans d’urbanització, de l’arquitectura popular (Eivissa), de l’ensenyament de les arts plàstiques, dels moviments avantguardistes universals i, particularment, de les realitzacions dels arquitectes membres del grup editor.

Acàcia, Martí  (Catalunya, s. XVI - París ? , s. XVI)  Metge. En 1541 s'establí a París. Fou deixeble del cèlebre Brissot. És autor, entre d'altres, dels tractats professionals Galeni ars medica, De morbis mulieribus libri duo i Consilia medica.

Acadèmia Artístico-literària de Lleida  (Lleida, a.1878 – s. XX)  Primera institució cultural creada a la ciutat. Nasqué per l’impacte produït per la Renaixença. A partir del 1878 organitzà un certamen anual pel mes de maig sobre temes artístics i sobre la història de Lleida. Alguns dels autors premiats foren Lluís Roca i Florejachs, per un treball sobre la seu antiga (publicat el 1881) i l’historiador i cronista de la ciutat Josep Pleyan i de Porta, per una monografia sobre Lleida en temps dels àrabs. Fou el primer antecedent dels jocs florals lleidatans iniciats l’any 1895.

Acadèmia Balear de Ciències i Lletres  (Palma de Mallorca, 1848 – s. XIX)  Institució. Formaren part tots els professors de l'Institut Balear. tingué una activitat molt reduïda.

Acadèmia Bibliogràfica Mariana  (Lleida, oct/1862 - )  Institució encara subsistent. Creada pel sacerdot Josep M. Escolà, el poeta Lluís Roca i Florejachs i Josep Mensa i Font. La seva finalitat fou la de promoure el conreu de les lletres i les arts sota el signe del culte marià i tingué un paper important en el moviment de la Renaixença a Lleida. Organitzava anualment un certamen literari, i les obres premiades eren publicades en uns “Annals”. Avui ha perdut el seu caràcter originari.

Acadèmia Crítico-literària  (Cervera, Segarra, 1756 – XVIII)  Institució. Fou proposada per Mateu Aimeric, amb la finalitat, segons l’escrit de proclamació, de promoure una restauració humanística, de desvetllar el sentit de la veritat i de purificar les escoles filosòfiques, oberta a la participació de teòlegs, juristes, filòsofs, historiadors, filòlegs, matemàtics, poetes. Figuren com a membres, a l’esmentada proclamació, entre altres professors de la universitat de Cervera, Josep Finestres i Ignasi de Dou, ultra el mateix Aimeric.

Acadèmia d'Agricultura de Lleida, Reial  (Lleida, 1763 – 1765)  Institució. Fundada pel corregidor de Lleida, Procope François de Bassecourt, baró de Maials, que en fou el president. Tenia per objecte l’experimentació agrícola en terres comunals sotmeses al projecte de repartiment previst pel rei el 1758. Les iniciatives per artigar dutes a terme durant aquest any per la confraria de llauradors de Lleida al marge d’aquesta institució fan creure que la seva acció no fou massa eficaç. Sembla que l’acadèmia deixà d’existir amb la mort del baró de Maials, esdevinguda el 1765.

Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi  (Barcelona, 1850 - )  Institució. Té la seu al palau de la Llotja. Fou fundada con a Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Declarada reial acadèmia en 1922 i ampliada la seva actuació a tot el Principat. Està dividida en diverses seccions: Pintura, Música, Arts Decoratives, Arquitectura i Escultura) i té com a objectius principals la conservació del patrimoni artístic del país i la promoció d’iniciatives en matèria d’art. És integrada per trenta membres numeraris, elegits entre artistes destacats, estudiosos de l'art i persones que han sobresortit per llur mecenatge, i dirigida per una junta de govern. És remarcable sobretot el fons d’obres d’art català del s. XIX. Les seves publicacions no tenen una periodicitat determinada i són de caire monogràfic. Hi ha una petita biblioteca especialitzada en temes artístics.

Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià  (Palma de Mallorca, 1849 – s. XIX)  Institució. Fundada amb la denominació d’Acadèmia de Nobles Arts de Palma; substituí l’antiga Escola de Belles Arts que fundà el 1779 la Societat Econòmica d’Amics del País. Les seves aules foren molt freqüentades fins a l’any 1892, que fou creada l’Escola Oficial d’Arts i Oficis.

Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona  (Barcelona, 1729 - )  Societat. Fou creada per iniciativa de Bernat Antoni de Boixadors, comte de Peralada, i com a prolongació de l’Acadèmia Desconfiada, que de fet havia deixat d’existir l’any 1703. Adoptà el nom actual el 1752 i es proposà especialment l’estudi de la història, la literatura i la llengua catalanes. Les seves “Memòries” es començaren a publicar el 1756. Del 1807 al 1815 es van interrompre les activitats a causa de la invasió de les tropes napoleòniques: del 1824 al 1833 fou clausurada per Ferran VII. A partir del 1833 dugué a terme una gran activitat i s’incorporà al moviment de la Renaixença. L’any 1885 redactà els estatuts pels quals continua regint-se actualment, i el 1901 aparegué el primer número del seu “Butlletí”. Sofrí una altra interrupció de les activitats durant la guerra civil (1936-39).

Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres  (Barcelona, 1940 - )  Institució. Fou fundada amb la finalitat de promoure la investigació econòmica i premiar la tasca dels economistes més destacats. L’any 1958 foren aprovats els estatuts actuals i se li concedí el títol de reial.

Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona  (Barcelona, 1764 - )  Institució. Sorgí com a Conferència Físico-matemàtica Experimental, el 1765 es transformà en Reial Conferència Física, el 1770 s’anomenà Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts i el 1892 adoptà el nom actual. Fomentà la investigació i la publicació de treballs científics, especialment els relacionats amb el país, des del 1835 publica unes “Memorias” i des del 1840 un “Boletín”. En depèn l’observatori Fabra, situat al Tibidabo (Barcelona).

Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears  (Barcelona, 1877 - )  Institució. Fundada com a Academia y Laboratorio de Ciencias Médicas de Cataluña, el 1967 adoptà la denominació actual. Promogué la celebració del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913). Té una important biblioteca i des de 1907 publica uns “Annals”.

Acadèmia de Ciències Naturals i Exactes, Literatura i Arts de les Balears  (Palma de Mallorca, 1845 – s. XIX)  Institució. No tingué continuïtat. Entre els seus membres figurà Tomàs Aguiló i Forteza. El seu primer president fou el comte de Santa Maria de Formiguera.

Acadèmia de Farmàcia de Barcelona  (Barcelona, 1944 - )  Institució. Creada com a secció barcelonina de la Real Academia de Farmacia de Madrid, des del 1957 publica la “Revista de la Real Academia”.

Acadèmia de Farmàcia de Catalunya  (Barcelona, 1931 - gen/1939)  Institució fundada amb la finalitat d’impulsar l’aspecte científic de la professió. Fou acollida i sostinguda pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. Entre el 1937 i el 1938 realitzà diverses activitats de caràcter científic i rebé protecció oficial. Durant el curt període de la seva existència foren elaborats uns projectes molt ambiciosos, en forma de ponència, que romanen inèdits.

Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya  (Barcelona, 1777 - )  Institució fundada amb el nom d’Acadèmia de Jurisprudència Teòrico-pràctica. Interrompudes les seves activitats durant la Guerra del Francès, les reprengué –per iniciativa del Col·legi d’Advocats de Barcelona- el 1840. Des de llavors resideix al domicili del Col·legi d’Advocats. És integrada per trenta acadèmics numeraris. Té per finalitat la investigació i l’estudi del dret, el foment de la cultura jurídica, i l’emissió de comunicacions i dictàmens sobre projectes i reformes legislatives, i n’han format part els més importants juristes catalans. L’any 1936 va organitzar el I Congrés Jurídic Català i el 1976 el Segon.

Acadèmia de l'Alcàsser  (València, 1670 – XVII)  Institució. Els seus membres, entre els quals hi hagué Gaspar Mercarder i de Cervelló, es dedicaren a la representació de comèdies i sarsueles i al conreu de la poesia festiva, àulica i amorosa en castellà, rivalitzant amb l’Acadèmia del Parnàs. Ambdues escoles signifiquen el moment final de la literatura barroca, que coincideix amb la mort de Calderón, en memòria del qual l’Acadèmia de l’Alcàsser publicà un volum de poesies titulat Fúnebres elogios (1681).