descripció

Acció Catalana  (Barcelona, 4/jun/1922 – Catalunya, mar/1931)  Partit polític. Sorgit d'una escissió de la Lliga Regionalista. Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d'Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents. El diari "La Publicitat" es convertí en l'òrgan difusor del nou ideari. El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d'orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra es mantingué fidel a la República. Fou refundat el 1994 per Max Cahner.

Acció Catalana Republicana  (Catalunya, mar/1931 – 1939)  Partit polític. Denominat també Partit Catalanista Republicà, creat en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana. A les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya, fundat per Francesc Macià, i fou derrotat. Proclamada la República, el 14 d'abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau d'Olwer, formà part com a ministre d'economia del govern provisional de la República Espanyola. El partit participà activament en l'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l'abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates. El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front Popular de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil del 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Consell de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels govern de coalició de la Generalitat de Catalunya.

Acció Cultural del País Valencià  (València, 1978 - )  Institució. Creada per iniciativa de Joan Fuster. Té per objectiu l'estudi, la defensa i la promoció del patrimoni, cultural, artístic i natural del País Valencià. Entre els seus impulsors més notables s'ha destacat Eliseu Climent.

Acció Cultural Valenciana  (València, 8/mar/1930 – 1931)  Agrupació universitària valencianista. Grup de joves intel·lectuals, professors i escriptors, que es formà amb l’objectiu d’afirmar la catalanitat del País Valencià des d’una perspectiva nacionalista. En el seu òrgan d’expressió, el butlletí “Acció Valenciana”, hi col·laboraren, entre d’altres, Manuel Sanchis i Guarner, Felip Mateu i Llopis i Joan Beneyto. La politització que s’inicià a l’adveniment de la República dispersà el grup.

Acció Nacionalista Valenciana  (València, ago/1933 – 1936)  Partit polític. Ideològicament molt semblant a la Derecha Regional Valenciana. A partir del juny de 1935, adoptà el nom d’Acció Valenciana. Reivindicava l’autonomia del País Valencià.

Acció Popular Catalana  (Catalunya, oct/1934 – 1936)  Partit polític. Adherit a la CEDA. Tingué certa audiència entre els propietaris agrícoles.

Acció Republicana de Catalunya  (Catalunya, 1930 – mar/1931)  Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes. Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.

Acció Valenciana  Nom que adoptà a partir del juny de 1935 Acció Nacionalista Valenciana

Acción Valenciana  (València, 1923 – 1939)  Partit polític. Fou creat ja iniciada la Dictadura, per iniciativa de la Unió Gremial de València amb la finalitat de defensar els interessos econòmics de València. La Unió Gremial convocà una assemblea a la qual acudiren una sèrie d’entitats, entre altres, la Cambra de Comerç, la Federació Patronal i Lo Rat Penat. A partir d’aquesta assemblea fou creada Acción Valenciana. Aquesta entitat lliurà un document al general Primo de Rivera on era demanada la creació d’un organisme supraprovincial. Aquesta iniciativa es materialitzà en l’avantprojecte d’estatut de la Mancomunitat Valenciana, aprovat per la diputació provincial de València el febrer de 1924. El canvi d’orientació de la política de la Dictadura (supressió de la Mancomunitat de Catalunya) i el manifest desinterès de la burgesia valenciana impossibilitaren l’efectivitat d’aquest avantprojecte.

Aceiteras Reunidas de Levante SA  (València, 1962 - )  Empresa oleícola. Constituïda per produir oli i farina de soja. En el seu capital participa la multinacional nord-americana Bunge. El 1975 absorbí un grup d'empreses andaluses productores d'oli de girasol i d'oliva. El 1980 la xifra de vendes fou de 15.622 milions de ptes. i tenia 515 empleats.

Acfred  ( ? , s. IX - ? , s. X)  Eclesiàstic. Anà a la cort carolíngia dues vegades per obtenir-ne preceptes de Carles el Ximple (916) i de Lluís d’Ultramar (948); pretenia la possessió de Rodes, però finalment la cedí a Tassi, fundador del monestir de Sant Pere de Rodes, a canvi d’altres béns.

Acosta, Joan d'  (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1486 - ? , s. XVI)  Marí. Acompanyà el conqueridor castellà Pizarro a l'expedició al Perú.

Acosta i Moro, Lluís  (Barcelona ?, s. XX)  Dibuixant. Des del 1955 realitzà un gran nombre de treballs publicitaris. També treballà com a decorador. A partir de 1959 s'ha especialitzat en la il·lustració de llibres i en altres feines relacionades amb la indústria editorial.

Acta Numismàtica  (Barcelona, 1971 - )  Revista. Fundada per Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona. El 1979 es convertiren en l'òrgan de la nova Societat Catalana d'Estudis Numismàtics.

Actes de Llàtzer  (Catalunya, s. XV)  Obra literaria. Tracta sobre la vida d’ultratomba i la resurrecció de Llàtzer. Fou impressa el segle XV juntament amb Gamaliel i La destrucció de Jerusalem.

Actuació Valencianista d'Esquerra  (Barcelona, 1933 – 1936)  Partit polític. Grup de valencianistes republicans d’esquerra, amb residència a Barcelona, que es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions entre l’esquerra catalana i els grups valencianistes esquerrans.

Adalbert  ( ? , s. X)  Religiós. Les seves possessions (als comtats de Besalú i de Girona), que compartia amb els seus germans, foren confirmades el 944 per Lluís d’Ultramar amb immunitat judicial, tributària i de policia. Es tracta, segurament, d’un canonge de Girona (947) que el 957 capitanejà la rebel·lió que bandejà el comte Guifré de Besalú del seu castell i l’occí mentre fugia.

Adalbert  ( ? , s. X – Còrdova, Andalusia, 1010)  Noble. Fill del vescomte Guitard de Barcelona. Morí a l’expedició a Còrdova, organitzada per Ramon Borrell per tal d’ajudar al-Mahdi. Deixà al monestir de Sant Cugat uns grans alous entre el Foix i el Gaià, llegat que originà una llarga lluita entre la seva família i la dels Sant Martí; aquesta lluita provocà més tard un veritable moviment de secessió que esclatà en el regnat de Ramon Berenguer I.

Adalmat, Guillem  (Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, s. XIII)  Pintor.

Adalmús  Forma catalana antiga d'Almodis

Adam, Vicent  (Algemesí, Ribera Alta, s. XVIII - ? , s. XVIII)  Compositor i teòric de la música. Fou organista de la Real Capilla de la Almudena a Madrid. Publicà, entre d’altres, les obres següents: Preludios o formaciones de tonos fuertes para salterio (1781) i Documentos para instrucción de músicos (1786).

Adami, Antoni  (l'Alguer, 1845 – 1915)  Escriptor. És autor de bon nombre de poesies catalanes esparses, escrites en el dialecte de la seva ciutat natal. Mostrà predisposició pels temes picarescos.

Adar  Antic terme del mun. de Llardecans (Segrià). Al capdamunt de la vall d'Adar, capçalera de la vall de Carratalà, es troben les viles de Maials i de Llardecans.

Adarró  Antiga quadra del mun. de Vilanova i la Geltrú (Garraf). Tocant al mar hi ha les restes de la torre d’Adarró, de caràcter defensiu; des del segle XVII fou anomenada de Sant Gervasi, nom de l’ermita construïda al seu costat.

Adasig, l'  Riu de les Corberes a Pesillà de Conflent (Fenolleda). Aflueix a l'Aglí prop d'Ansinyà. Neix a les Corberes, al nord-est del serrat de la Margarida, prop del Conflent, passa per Rebollet, Sornià i Pesillà de Conflent.

Adaülf  ( ? , s. IX - Barcelona ?, s. IX)  Eclesiàstic. Hagué d’oposar-se al prevere Madaix, que a l’església de Sant Esteve (possiblement fora la ciutat) volia restablir el ritu visigòtic. Ajudà el monjo Aimoní de Saint-Germain-des-Prés, de París, quan, el 867, passà per Barcelona camí de Còrdova a la recerca de relíquies. Assistí al sínode de Touzey (prop de Toul, Lorena) (860), i és probable que arribés fins al 861, que el succeí el bisbe Frodoí, d’origen franc.

ADB  Sigla de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona

Addaia, port d'  Cala dels mun. de Maó i es Mercadal, a la costa nord de Menorca. Consistent en una veta d’aigua, de poca profunditat, de 3,5 km. de longitud. Dins el port pròpiament dit s’obren, a llevant i a ponent de la cala d'Addaia, les anomenades s’Estany i cala Molí. Les illes d'Addaia –les illes gran i petita d’Addaia, i l’illot de ses Àligues- tanquen el port pel nord-est, davant per davant, a l’entrada de cala Molí, hi ha el caseriu estiuent de Na Macaret. Més al fons, separades de la costa, les possessions de Montgofre Nou, a la banda de Maó, i d’Addaia, a la des Mercadal. A la colàrsega hi ha unes salines, començades a explotar el 1753 per membres de la colònia grega de Menorca. El 1798, la força del general Charles Steward, que aconseguí la tercera ocupació de l’illa per a la Gran Bretanya, desembarcà a la vora occidental del port (platja de Na Macaret i cala Molí).

Adela  (Catalunya , s. XI)  Muller de Ramon Guifré de Cerdanya. Fill seu fou Guillem Ramon, hereu del comtat.

Adelaida  (Catalunya, s. X - Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, s. X)  Muller de Sunifred II, comte d'Urgell. En restà vídua el 948. L'any següent, havent entrat en religió, fou la tercera abadessa del monestir de Sant Joan, substituïnt a una altra, el nom de la qual fou amagat a tots els escrits degut a la seva conducta escandalosa.

Adelaida  (Catalunya, s. X - Ogassa, Ripollès, s. XI)  Muller de Joan Oriol, ric hisendat d'Ogassa. Filla del comte Oliba Cabreta de Cerdanya-Besalú i d'Ermengarda. Era, per tant, germana de tres grans figures de l'època: Bernat I Tallaferro, comte de Besalú; Guifre II, comte de Cerdanya; i el famós abat i bisbe Oliba.

Adelaida  (Catalunya, s. XI)  Segona muller d'Ermengol III d'Urgell. Aquest s'hi casà en restar vidu de la seva primera esposa Clemència. Potser foren fills d'Adelaida alguns dels que tingué el comte: Guillem, Ramon i Berenguer, tots ells morts joves.

Adelaida  (Catalunya ? , s. XI)  Muller del comte Ponç I d'Empúries. Neboda de l'homònima filla d'Oliba Cabreta. Era filla del comte Bernat I Tallaferro de Besalú. Fou la mare d'Hug II d'Empúries i de Berenguer, vescomte de Peralada.

Adelaida  (Provença, França, s. XI - Catalunya ? , s. XI)  Muller del comte Guillem I de Besalú. Fills de la seva unió foren els successius comtes Guillem II i Bernat II.

Adelaida  (Catalunya, s. X – s. XI)  Dama. Filla de Galindó i de Guillem de Sant Martí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca i de les terres i estanys de Calders, sobre els quals mantenia plets amb el monestir de Sant Cugat. Essent ja vídua (1010), una cèlebre sentència comtal partí aquelles terres entre els litigants (1013). Després, el plet fou resolt favorablement al monestir (1017) contra Adelaida. Però la lluita entre la família vescomtal barcelonina i els Sant Martí durà encara anys.

Adelaida  (Carcassona, França, s. XI - Catalunya Nord, s. XI)  Dama. Primera muller del comte Guillem Ramon de Cerdanya, al qual transferí els seus discutits drets al comtat de Carcassona-Rasès. El 1067, tanmateix, els vengueren a Ramon Berenguer I de Barcelona per 4.000 mancusos d’or.

Adelaida de Forcalquer  (Forcalquer, Provença, França, s. XI – Catalunya, s. XII)  Dama. Filla de Guillem Bertran II, comte de Forcalquer, i segona muller del comte Ermengol IV d’Urgell, amb qui tingué un fill, Guillem. A la mort del seu pare (1096), Adelaida, ja vídua, heretà el comtat de Forcalquer i anà a regir-lo amb el seu fill; així era establert un llinatge català a l’alta Provença.

Adell, Caterina  (Barcelona, s. XIX)  Famosa brodadora. Les seves obres eren molt valorades.

Adell i Ferré, Francesc  (Reus, Baix Camp, s. XX)  Pintor i arquitecte. Es titulà en 1936. Com a pintor ha conreat bastant l'aquarel·la

Adell i Pitarch, Joan Elies  (Vinaròs, Baix Maestrat, 1968 - )  Escriptor i assagista. Doctor en filologia catalana i llicenciat en comunicació audiovisual, ha escrit sobre teoria de la literatura, teoria de la cultura, literatura catalana i música. Pel que fa a assaig, destaquen Notes per a una redefinició dels estudis literaris catalans (o sobre la por a la teoria), premi Alambor 1996 d'assaig breu, Mètodes i ideologia en la historiografia de la literatura catalana, X premi d'assaig breu de l'Associació per al Foment de la Cultura Catalana (1997), i Música i simulacre en l'era digital (1997). És en l'escriptura poètica, però, on se centra i articula tot el seu treball, del qual destaquen les obres següents: La matèria del temps (premi Gabriel Ferrater 1994), Oceà immòbil (premi Benvingut Oliver 1995), A curt termini (premi Ciutat d'Elx 1997) i Un mateix cel (2000).

V

B

Adell i Roig, Maria  (Barcelona, 1925 - )  Escultora. Ha realitzat moltes obres de mesures reduïdes, i també figures de pessebre.

Ademús  (cast. Ademuz) Municipi i cap comarcal del Racó: 600 m alt, 100,7 km2 i 1.176 hab (1999). Situat a la zona de llengua castellana del País Valencià i estès a banda i banda del Túria. La principal activitat econòmica del municipi és l'agricultura de regadiu, que s'alimenta de les aigües del Túria i del Boïlgues i que dóna feina a més de la meitat de la població activa. El poble conserva restes del castell d'Ademús, de l'època musulmana, refet durant les guerres civils del s. XIX. Hi ha també l'església arxiprestal de Sant Pere, refeta després del terratrèmol del 1656, i dues esglésies d'origen romànic: el santuari marià de La Huerta i San Joaquín. Dins el terme es troben a més els llogarets d'El Val de la Sabina, Mas del Olmo i Sesga, les caseries d'Altamira, Guerrero i El Soto, i el barri de Las Eras de Torre Alta.

 Enllaços: AJUNTAMENT (castellà) - Ademús a la Viquipèdia - Dades del municipi (CIVIS) (castellà) 

Adern, Ramon  (Castellserà, Urgell, 1709 – Barcelona, 1778)  Religiós carmelità descalç. Escriví diverses obres en llatí i en castellà, de les quals només fou publicat el primer dels tres volums del 'Despertador cristiano de la devoción a S. José' (1735).

Adest, riu  Nom antic de la riera de Merlès (Ripollès).

ADI-FAD  Associació de Dissenyadors Industrials, secció del Foment de les Arts Decoratives  (Barcelona, 1957 - )  Institució. Va formar part del FAD des del 1960. Des del 1961 és membre de l’International Council of Societies of Industrial Design. Promou el disseny industrial, especialment amb la concessió anual dels premis Delta ADI-FAD, de caràcter internacional.

Adjutori, l'  Santuari del mun. de Bell-lloc del Pla (Plana Alta). Dedicat a sant Abdó i sant Senén. La Mare de Déu de l'Adjutori és una talla de fusta del s XV.

ADLAN  Sigla de l'associació Amics de l'Art Nou

Adlert i Noguerol, Miquel  (Paterna, Horta, 1911 - )  Escriptor i editor. Autor de les novel·les I la pau (1953) i El salze a la sendera (1953) i el recull de contes A cor un (1956). El 1944 fundà, amb Xavier Casp, l’editorial Torre (més de 50 títols), que fou la plataforma de publicació de les noves promocions d’escriptors valencians en català.

Admetlla i Lázado, Eduard  (Barcelona, 1922 - )  Explorador submari. Un dels principals propulsors del submarinisme a Catalunya, va fundar el Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS). El 1957 conquerí el rècord mundial de descens amb escafandre autònom d’aire comprimit, gràcies a la seva immersió a –100 m.

Administració, Promoció i Gestió (ADIGSA)  (Catalunya, 1992 - )  Empresa creada per la Generalitat. Té el seu origen en la inicialment denominada Santa Maria de Gallecs SA, empresa creada amb l'objecte d'urbanitzar terrenys en el terme d'aquesta població. El 1992, ja en la condició d'empresa pública, els seus principals objectius consistien en l'administració del patrimoni d'habitatges de promoció pública de l'Institut Català del Sòl, en la promoció de vendes de parcel·les i habitatges d'aquest Institut i, per compte propi, en l'adquisició d'habitatges i solars de protecció oficial i la seva alienació, i en actuacions referides a la rehabilitació d'habitatges.

Adoberies, les  Barri del mun. de Tremp (Pallars Jussà). Situat a l’antiga quadra de Margarit, vora el monestir de Sant Jaume de Pallars. Tot i només ésser separat del nucli urbà per un torrent, ha pertangut fins al 1956 al monestir de Talarn.

Adolf  ( ? , s. IX)  Bisbe de Pallars i Roda (o Ribagorça). Obtingué el nomenament en el conflicte provocat per Esclua en intentar de constituir un arquebisbat d’Urgell deslligat del de Narbona. El bisbat d’Adolf es formà amb territoris segregats dels d’Urgell. Fracassat el projecte (890), Adolf no fou deposat gràcies al prestigi del comte Ramon I de Pallars i Ribagorça (Ramon I de Tolosa), promotor del projecte, però hom decidí la desaparició del bisbat a la mort o renúncia d’Adolf.

Adons  Antic poble del mun. del Pont de Suert (Alta Ribagorça). Aturonat a l’extrem sud de la vall de Viu, sota el tossal de la Reclusa d’Adons, un dels cims de la serra de Sant Gervàs. Havia estat cap de municipi, agregat després al de Viu de Llevata, que comprenia, igual que la seva parròquia (Sant Vicenç), Abella d’Adons i la Beguda d’Adons. El castell d’Adons és citat ja el 961.

Ador  Municipi de la Safor: 99 m alt, 13,34 km2, 1.140 hab (2004). Estès per la plana al·luvial de l'horta de Gandia i part de les muntanyes que l'envolten. Un sector del terme, anomenat la Marjuquera, es troba separat de la resta del territori pel municipi de Palma de Gandia. L'agricultura de secà i de regadiu, que dóna feina a dues terceres parts de la població activa, juntament amb l'apicultura, són les principals fonts de riquesa del municipi. Dins el terme hi ha els caserius de la Canaleta i l'Alfàs, i el despoblat de Navesa. A la partida de Raconx s'ha trobat vestigis d'una important vil·la romana.

 Enllaços: Ador a la Viquipèdia - Dades del municipi (CIVIS) (castellà) 

Adraén  Poble de l'antic mun. de Fórnols de Cadí (Lavansa i Fórnols, Alt Urgell). (ort ant: Adrahent) El més alt de la vall de la Vansa, emplaçat a la capçalera del riu de Bona, sota el cap de la Fesa, el cim més occidental del Cadí. Entre 1900 i 1960 perdé el 60% de la població. L’església parroquial de Sant Martí és esmentada el 819, en la consagració de la catedral d’Urgell; al seu terme hi ha l’ermita de Sant Salvador d’Adraén. El castell d’Adraén era cap d’una batllia dels vescomtat de Castellbó, dins el quarter de Castellciutat.

Adrall  Poble de l'antic mun. de la Parròquia d'Hortó (la Ribera d'Urgellet, Alt Urgell): 639 m alt, 188 hab. Situat a la plana de la riba dreta del Segre. Ramaderia i fusta. Antiga central termoelèctrica.

Adret, Salomó ben  ( ? , s. XIII - Barcelona ? , s. XIV)  Talmudista hebreu. Visqué a Barcelona del 1245 al 1310. Fou deixeble del famós Bonastruc de Porta. Gaudí de gran prestigi internacional. Escriví una rèplica al Pugio fidei de Ramon Martí.

Adri  Poble del mun. de Canet d'Adri (Gironès). Al vessant oriental de la serra de Rocacorba. L’església parroquial de Sant Llorenç, del s. XII, es troba entre les capçaleres de les rieres de Garrep i de Pedrola, prop d’un dels dos cràters del puig d'Adri (o de Montcal), que és l’aflorament volcànic més important del Gironès per l’abundància de material basàltic i l’acumulació de greda. Dos corrents de lava s’escorren cap al sud-est, al llarg d’aquelles rieres i, més avall, de la riera d'Adri (afluent, per l’esquerra, del Ter), fins prop de Santa Eugènia de Ter.

Adrià, Mateu  ( ? , s. XIV – Barcelona, 1364)  Funcionari reial i jurista. Protonotari col·laborador del rei Pere el Cerimoniós. Es traslladà a França el 1342 amb la missió d’impedir que el sobirà francès ajudés Jaume III de Mallorca, que el rei Pere havia disposat de destituir. Acompanyà el monarca en les campanyes de Mallorca (1343) i Sardenya (1345). Redactà les Ordinacions fetes por lo molt alt senyor en Pere terç rei d’Aragó de tots los oficials de la seua cort, important tractat d’administració i cerimonial cortesans.

Adrià i Acosta, Ferran  (l'Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 1962)  Cuiner. Treballà en diversos restaurants, i el 1983 fou contractat per El Bulli de Roses. Al capdavant del restaurant des del 1990, imposà amb Juli Soler un nou estil de cuina, basat en una original mescla de textures i sabors. Ha reflectit el seu estil a “El Bulli”, el sabor del Mediterráneo (1994), premiat per l’Academia Internacional de Gastronomía, i a Los secretos de “El Bulli”: recetas, técnicas y reflexiones (1998). El 1996 El Bulli va obtenir la tercera estrella Michelin.

C

B

Adrian, Pic Gat  (Moinesti, Bacau, Romania, 1910 - )  Pintor. Viu a Barcelona des del 1953. La seva obra, inicialment de caràcter figuratiu, derivà posteriorment vers una abstracció molt freda en la qual intervenen només alguns elements de caràcter lineal o geomètric. És autor d'escrits teòrics a través dels quals a definit el moviment essencialista i, posteriorment, l'Art principal (1973).

Adroher i Bosch, Ramon  (Girona, 1905 - )  Pintor i dibuixant. Estudià a la seva ciutat natal i a Brussel·les. Ha destacat com a aquarel·lista.

Adserà i Riba, Enric  (Cabra del Camp, Alt Camp, 1939 - )  Pintor. Es formà a Barcelona, a Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc, a més del contacte que tingué amb diversos artistes (Pla Narbona). Treballà com a grafista i il·lustrador. L'any 1960 s'establí als Països Baixos, on exercí la docència i assolí l'estil pictòric de la seva maduresa que es basa en un cert objectualisme de caire evocatiu.

Adsuara i Ramos, Joan Baptista  (Castelló de la Plana, 1893 – 1973)  Escultor. Professor de l’Escuela de Bellas Artes de Madrid i membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. És autor d’escultura monumental i aplicada a l’arquitectura, obres d’imatgeria i retrats. Premiat en diverses exposicions (primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes. 1924; Premio Nacional de Escultura, 1932). És autor del monument al guitarrista Francesc Tàrrega i al pintor Francesc Ribalta, a Castelló de la Plana. Practica un realisme robust i esquemàtic a la recerca del ritme i de l’equilibri.

Adsúbia, l'  Gràfia tradicional del poble de l'Atzúvia (Marina Alta)

Adzaneta d'Albaida  Gràfia tradicional d'Atzeneta d'Albaida (Vall d’Albaida)