descripció

Ahillas  Llogaret del mun. de Xelva (Serrans).

V

G

Ahmad ibn Abdal·la ibn Hafs  (Dénia, Marina Alta, s. XIII – 1248)  Metge i escriptor àrab.

V

B

Ahmad ibn Arun ibn Jafar ibn At al-Nafsi  ( ? , s. XII – s. XIII)  Escriptor àrab. Prengué part a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Passà després a Orient, on es dedicà a l'ensenyament i publicà algunes obres de mèrit.

V

B

Ahmad ibn Maad ibn Isa ibn Guaquis Abtogili  (Dénia, Marina Alta, s. XII - ? , s. XII)  Escriptor àrab. Deixà almenys tres obres conegudes. Visqués dos anys a la Meca.

V

B

Ahmad ibn Muhammad al-Maisumi  (illa del Xúquer, s. XII - ? , s. XII)  Escriptor àrab. Excel·lí com a poeta. Fou governador de València en temps dels almohades.

V

B

Ahonés, Pero  (Aragó, s. XII – 1226)  Noble i cavaller. Fou criat a la cort de Pere I de Catalunya-Aragó, al qual acompanyà a la batalla de les Navas de Tolosa. Va negociar prop d'Innocent III l'alliberament de Jaume I, que es trobava en poder de Simó de Monfort (1213-14) i fou membre del Consell reial durant la minoria de Jaume I. Malgrat els pactes del rei amb Abu Zeid de València (1225), va empendre una expedició a terres sarraïnes. El rei mirà d'impedir-ho, Ahones s'enfrontà cos a cos amb ell, pogué escapar, però perseguit pels homes del rei, fou mort, fet que es transformà en senyal d'aixecament de nobles, ciutats i viles aragoneses contra Jaume I. 

P

B

Aiacor  Poble del mun. de Canals (Costera), situat a l'esquerra del riu Cànyoles (anomenat aquí la rambla de Montesa), en una plana regada per les sèquies de la Llosa i de Ranes. Antiga alqueria musulmana, tenia el 1609, any de l'expulsió dels moriscs, 63 focs de cristians nous. Fins al 1879 constituí un municipi. La seva parròquia (Sant Jaume) fou creada al s. XVI (fins aleshores pertanyia a la col·legiata de Xàtiva) i, fins al començament del s. XX, tingué anexa la de la Torre de Cerdà. L'actual església fou construïda el 1760.

V

G

Aiades, les  Nom antic de la Presta (Prats de Molló, Vallespir).

N

G

Aialt  Despoblat del mun. Castell de Castells (Marina Alta), esmentat com a alqueria el 1322. El 1602 tenia 54 focs de moriscs, els quals foren expulsats el 1609. El barranc d'Aialt és un dels que drenen la vall de Castells, capçalera del riu Gorgos.

V

G

Aiamans  Possessió del mun. de Lloseta (Mallorca Septentrional). Era una cavalleria cedida per Jaume I, el 1232, a Arnau de Togores, juntament amb la de Lloseta. Aquestes senyories foren convertides, el 1634, en comtat d'Aiamans i baronia de Lloseta, a favor del seu descendent Miquel Lluís Ballester de Togores i de Sales, cavaller de Calatrava. El novè comte (1795-1831) fou el brigadier i escriptor Josep de Togores i Sanglada. El títol passà després als Gual i als Planas.

B

G

Aiats, pla d'  Plataforma tubolar i acinglerada (1.303 m alt), entre els mun. de Santa Maria de Corcó, Pruit (Osona) i Joanetes (Garrotxa), de 3 a 4 km d'extensió per 200 a 300 m d'amplada, que forma part de la Serralada Transversal catalana. Una ampla graonada practicada al cingle facilita l'aprofitament dels pasturatges que cobreixen el pla. És el límit entre els tres municipis. Al peu dels cingles d'Aiats, s'obre la falla que separa les plataformes residuals d'Aiats i de Cabrera de la plana de Vic, on es troba la gran masia d'Aiats.

C

G

Aibola, l'  Despoblat del mun. d'Aín (Plana Baixa), a la serra d'Espadà, a la capçalera de la rambla d'Almedíxer.

V

G

Aicart i Balaguer, Agustí  (València, 1760 -  ? , s. XVIII)  Escriptor i eclesiàstic. Escriví poesies i treballs diversos, entre els quals destaca un Diccionario de la rima.

V

B

Aidí  Poble (993 m alt) del mun. de Llavorsí (Pallars Sobirà), al vessant meridional de la serra d'Aurati, sobre la riba esquerra de la Noguera Pallaresa. A l'altra banda del riu, al peu de la carretera de Balaguer a la Vall d'Aran, es troba l'antic hostal d'Aidí.

C

G

Aidu di Turdu, batalla dels  Batalla que tingué lloc a Logudoro (Sardenya) el 1347, entre Sàsser i Bonorva, a l'indret anomenat els Aidu di Turdu. L'expedició catalana era manada pel governador Guillem de Cervelló i de Banyeres, la qual fou derrotada pels sards. Hi moriren els seus dos fills i el seu nebot Hug, vingut amb reforços; el governador morí poc temps després en la retirada. Fou una de les desfetes més grans dels catalans en les lluites per la submissió de l'illa.

U

H

Aielo de Malferit  Municipi de la Vall d'Albaida: 282 m alt, 27,08 km2, 3.961 hab (1999). Situat al vessant meridional de la serra Grossa, des de la Serralada fins a prop del port de l'Olleria. La part del territori no conreada és coberta de boscos de pins i, especialment, de brolla i garrigues. L'agricultura de secà i el regadiu, que aprofita aigua procedent del riu Clariano, juntament amb la indústria tèxtil, del vidre i algunes destil·leries, són les principals activitats econòmiques del municipi. La industrialització, sobretot, ha fet que hi disminuís últimament l'emigració. El poble conserva el palau dels marquesos de Malferit, repobladors de la vila després de l'expulsió dels moriscos. També destaca el raval o barri de les Eres. Fora vila es troben els antics llocs, actualment masies, de Parçons i de Cairent.

V

M

Aielo de Rugat  Municipi de la Vall d'Albaida: 267 m alt, 7,66 km2, 193 hab (1999). Situat al vessant septentrional de la serra de Benicadell, al sud de València. El territori, de relleu accidentat a la meitat sud, és relativament pla al nord. La base econòmica del municipi és l'agricultura de secà, principalment vinyes i oliveres, i també garrofers, ametllers i blat, amb algunes hectàrees de regadiu (blat i cítrics). La població ha anat disminuint des de l'inici del s. XX. El poble, al peu de la serra, sota un antic castell, havia estat una alqueria musulmana, que al moment de llur expulsió (1609) tenia 43 focs de cristians nous que depenien eclesiàsticament de la parròquia de Montitxelvo. Àrea comercial de Gandia.

V

M

Aierbe, Constança d'  (Catalunya, s. XIV)  Filla gran de Pere d'Aierbe i de Beatriu de Pallars. Morí soltera.

C

B

Aierbe, Maria Peris d'  (Catalunya, s. XIV - ? , s. XIV)  Filla petita de Pere d'Aierbe i de Beatriu de Pallars, germana de Constança. Es casà amb el noble aragonès Pere Cornel. Com que, per la mort de la seva germana, era hereva de la senyoria d'Aierbe, constituïda pel seu besavi Jaume I el Conqueridor, les seves pertinences restaven incorporades a les de la família Cornel. Hi hagué un altre llinatge d'Aierbe que no és d'origen reial.

C

B

Aierbe, Pere d' (Catalunya, s. XIII - v. 1300)  Fill natural de Jaume I. Va lluitar contra els francesos (1285) i fou conseller reial durant el regnat d'Alfons el Franc.

C

B

Aierbe, Pere d'  (Aragó, s. XIII – s. XIV)  Noble. Fill de Pere i d'Aldonça de Cervera. Nét de Jaume I el Conqueridor. En 1287 figurà entre els ostatges posats per la Unió aragonesa en poder del rei Alfons II el Franc, cosí seu, com a garantia de concòrdia. Jaume II, també cosí seu, el féu majordom d'Aragó, i el casà amb Violant de Pallars, dita també Violant de Grècia, filla del difunt comte Arnau Roger I de Pallars i de la princesa grega Irene Làscaris. El matrimoni fou desgraciat i no trigaria a separar-se. En 1302 acompanyà Jaume II a la frontera de Castella. En 1311 assistí a les Corts de Saragossa. Tingué dues filles: Constança i Maria Peris.

C

B

Aigoamòtx, l'  Riu del mun. de Tredós (Vall d'Aran), afluent esquerrà del riu de Ruda. És alimentat per 48 estanys del circ de Colomers, a la capçalera de la vall. Aigua avall de l'estany d'Era Lòssa, el més baix dels de Colomers, s'inicia la ribera d'Aigoamòtx, com a vall ampla i de pendent molt suau, especialment a l'indret conegut com a Aigoestortes. Després del salt d'Aigoestortes, passa pels banys de Tredòs i, ja més encaixat, aconsegueix el riu de Ruda.

C

G

Aigodolça, el clot de s'  Cala del mun. de Santa Margalida (Mallorca Septentrional), a la badia d'Alcúdia, a la vora de la qual s'ha format la població de Can Picafort.

B

G

Aigoestortes  Indret de la ribera d'Aigoamòtx, al mun. de Tredós (Vall d'Aran), més amunt del salt d'Aigoestortes, situat sobre els banys de Tredós. És un parc natural d'aigües quietes, voltat de bosc de pins i d'avets (1.820 m alt).

C

G

Aigua Amarga, l'  Sector del mun. d'Albalat dels Tarongers (Camp de Morvedre), al vessant meridional de la serra de la Calderona, fora de les aigües del Palància. El barranc d'Aigua Amarga, que es forma en aquest indret, és d'aigua contínua.

V

G

Aigua Amarga, platja de l'  Platja del mun. d'Alacant (Alacantí), la més meridional del terme, anomenada també del Saladar, on desguassa la rambla de l'Aigua Amarga. Una torre de defensa, la torre de l'Aigua Amarga, fou construïda en aquest indret.

V

G

Aigua Dolça, dolmen d'  Dolmen situat a la Colònia de Sant Pere d'Artà (Mallorca Oriental), a pocs metres del mar. Juntament amb el de son Bauló, és l'únic monument d'aquest tipus conegut a Mallorca, i el que millor a conservat les restes d'enterraments. La cambra funerària (3,60 m x 2,9 m) és formada per lloses verticals i coberta per un túmul delimitat per un cercle de lloses de 6,75 m de diàmetre. Un corredor d'1,65 m de longitud dóna accés a la porta de la cambra, a l'interior de la qual es trobaren les restes de vuit individus concentrades al fons, mentres que a la meitat anterior hi havia les ofrenes funeràries. Les datacions amb radiocarboni permeten situar l'ús del monument entre el 1750 aC i el 1600 aC aproximadament.

B

H

Aiguabella  Llogaret (1.221 m alt) del mun. de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), a l'esquerra del Flamicell, al vessant occidental del bony d'Altars. L'església de Sant Pere depèn de la parròquia de la Torre de Cabdella.

C

G

Aiguabella, vall d'  Torrent del mun. de les Planes d'Hostoles (Garrotxa), a la vall d'Hostoles. Neix al vessant occidental de la serra de Medes i desguassa al riu Brugent, per l'esquerra, davant Sant Feliu de Pallerols.

C

G

Aiguablava   Cala al sud del mun. de Begur (Baix Empordà), al sud del caseriu de Fornells. Al voltant de la platja s'agrupa un petit caseriu format, gairebé del tot, per cases d'estiueig. L'entrant del mar, el marc rocós, el color de les aigües i llur tranquil·litat han fet d'aquest indret un dels llocs més visitats de la Costa Brava.

C

G

Aiguader i Miró, Artemi (Reus, Baix Camp, 1889 – Mèxic, 1946)  Polític. Germà de Jaume, d'orientació política semblant a la seva. Fou conseller de Governació de la Generalitat durant la guerra civil (1937). S'exilià a Mèxic.

C

B

Aiguader i Miró, Jaume (Reus, Baix Camp, 1882 – Mèxic, 1943)  Polític, metge i periodista. Membre de la Unió Socialista de Catalunya, entrà posteriorment a formar part del grup de Macià, Estat Català, del directori del qual fou aviat membre (1924). Fou present en el pacte de Sant Sebastià (1930). Intervingué en la formació del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya i fou elegit diputat a Corts per aquest grup de 1931 a 1936. Fou alcalde de Barcelona (1931-33) i, començada la guerra, ministre sense cartera en el segon govern Largo Caballero (novembre de 1936) i ministre de Treball i Assistència Social en el primer (maig de 1937) i segon (abril de 1938) govern Negrín. Dimití del segon govern, l'agost del mateix any, perquè creia que el govern republicà lesionava alguns drets de la Generalitat. Acabada la guerra, es retirà a França i passà després a Mèxic (1941), on morí. Obres: Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni (1912), La fatiga obrera (1929), Amb Catalunya i per Catalunya (1930), Catalunya i la revolució (1931) i El problema de l’habitació obrera a Barcelona (1932). Fou director de “Monografies Mèdiques” (1926-37) i col·laborà en nombroses revistes.

C

B

Aiguadolç, cala d'  Cala del mun. de Sitges (Garraf), a llevant i dins el municipi, a les costes de Garraf.

C

G

Aiguadoliva, rambla d'  Curs d'aigua intermitent, entre els mun. de la Jana i Vinaròs (Baix Maestrat), originat prop de la Jana. En el seu curs inferior separa el municipi de Vinarós dels de Càlig i de Benicarló.

V

G

Aiguafreda  Cala de la Costa Brava, al mun. de Begur (Baix Empordà), al nord-est de la cala de sa Tuna. Prop de la platja s'agrupa un petit nucli turístic.

C

G

Aiguafreda  Municipi del Vallès Oriental: 404 m alt, 8 km2, 2.241 hab (2004). Situat a l'extrem occidental del massís del Montseny, a la vall alta del Congost. La forma de poble-camí del nucli urbà denota el seu emplaçament damunt l'antiga via romana a Ausa. Prats i boscos de pins i alzines. L'activitat econòmica dominant és la indústria tèxtil de filats i teixits de cotó i la metal·lúrgica de maquinària tèxtil. El municipi és també un tradicional centre d'estiueig, la qual cosa fa que, durant l'estiu, es dupliqui la població. Al nucli primitiu, Aiguafreda de Dalt, hi ha l'antiga església parroquial del s. XI, ruïnes del castell d'Aiguafreda i restes megalítiques. Subàrea comercial de Granollers

C

M

Aiguafreda, quadra d'  Antiga demarcació del Vallès Oriental, que comprenia els termes d'Aiguafreda, Valldaneu, el Bertí, el Brull, la Móra i Tagamanent, centrada a l'antic castell d'Aiguafreda, conegut amb el nom de castell de Cruïlles i situat entre l'actual poble d'Aiguafreda i l'antiga parròquia de Sant Martí d'Aiguafreda. La senyoria passà dels Aiguafreda als Vilaragut (s. XIII), als Basella (s. XIV), als Cruïlles (s. XV), als Aimeric (s. XVII) i als Pignatelli (s. XVIII).

C

H

Aiguafreda de Dalt  Antic centre del mun. d'Aiguafreda (Vallès Oriental), format per l'antiga església parroquial de Sant Martí, la rectoria i algunes masies properes, aigua amunt del torrent del Martinet, a l'extrem occidental del massís del Montseny. L'església, anomenada aleshores de Sant Martí del Congost (el nom d'Aiguafreda fou, de primer, només el del proper castell anomenat després de Cruïlles), amb el seu territori, fou donada el 875 pel comte de Barcelona Guifré el Pilós al monestir de Sant Joan de les Abadesses. El 898, repoblada la vall del Congost, fou consagrada la nova església parroquial. Refeta el 1105, es conserven actualment d'aquesta època la nau amb volta de canó, l'absis, decorat a l'exterior amb una cornisa d'arquets i amb faixes lombardes, i la finestra de la façana de ponent. Aquesta parròquia fou traslladada el 1868 a les Ferreries (o Aiguafreda de Baix, l'actual poble d'Aiguafreda) amb el nom de Santa Maria d'Aiguafreda. Hi és venerat encara el Sant Crist d'Aiguafreda talla de fusta del s. XVI o del XVII.

C

G

Aiguallonga  Antic nom del terme de Valldoreix, al mun. de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), fins que, a partir del 1130, a conseqüència de la destrucció de Sant Cebrià d'Aiguallonga pels almoràvits, l'oratori de Sant Vicenç de Valldoreix esdevingué església parroquial.

C

G

Aigualluts, forat dels  Cavitat circular del mun. de Benasc (Ribagorça), s'obre al pla dels Aigualluts, al nord del massís granític de la Maladeta i al peu de la cresta divisòria amb la Vall d'Aran, al mateix punt de contacte amb les calcàries devonianes de la cobertora; s'hi precipiten les aigües de fusió de les geleres d'Aneto, Barrancs, Tempestes i Salenques, que s'escorren per la capçalera de la vall de l'Éssera, però que a través d'un curs subterrani de més de 3 km i de prop de 600 m de desnivell, obert a través de les calcàries devonianes, ressorgeixen als goells d'Et Joeu, a la Vall d'Aran.

F

G

Aiguamolls de l'Empordà  Conjunt de maresmes i parc natural, situat a l'extrem oriental de la plana de l'Alt Empordà. S'estén al llarg de gairebé cinc mil hectàrees pertanyents a un total de nou municipis, i constitueix la segona zona humida en importància de Catalunya. L'àrea protegida és només una petita resta del que en altres temps havia estat una àmplia zona marjalenca que s'estenia per gairebé tota la plana de l'Empordà, fins arribar al massís del Montgrí i a la desembocadura del Ter. La preservació dels valors naturals dels aiguamolls va quedar consolidada l'any 1983 amb la promulgació pel Parlament de Catalunya de la llei de protecció i la creació del parc natural. La zona de major interès comprèn tres reserves integrals constituïdes per tres ambients diferenciats: una extensa àrea de productives aigües dolces; una zona d'aigües salobres, amb forta influència de la veïna aigua marina, i un reduït espai d'ambient fluvial al tram baix del Fluvià. La resta del parc, amb un grau menor de protecció, comprèn prats inundables i conreus. Un dels principals aspectes d'interès naturalístic d'aquesta zona és la seva fauna d'ocells. Les aus s'hi troben en especial abundància a causa de la diversitat d'ambients existents i a l'estratègica situació de l'espai, que afavoreix el seu paper com a lloc de descans i alimentació de molts ocells migradors europeus. Darrerament s'ha dedicat un esforç especial a practicar-hi experiències de reintroducció i recuperació d'espècies com la daina, la cigonya, l'esparver cendrós o la llúdriga, entre d'altres.

C

G

Aiguamúrcia-Santes Creus  Municipi de l'Alt Camp: 373 m alt, 73,10 km2, 690 hab (2004). Situat a la zona muntanyosa que separa el Penedès del Camp de Tarragona, entre el puig de Montagut i la serra de Montmell. La riera de Marmellar, afluent del Foix i el riu Gaià alimenten alguns horts, però l'agricultura bàsica és de secà, complementada per la ramaderia i l'avicultura. El turisme és també part important de l'economia del municipi, gràcies al monestir cistercenc de Santes Creus, situat en el terme, al poble del mateix nom, que ostenta de fet la capitalitat municipal. A més del poble de Santes Creus, que inclou la parròquia de les Pobles, el municipi comprèn també nombrosos poblets, llogarets i veïnats que s'estenen per les conques del Gaià i del Foix.

 Enllaços: ALT CAMP INFO - AJUNTAMENT D'AIGUAMÚRCIA - Dades de MUNICAT - Dades d'IDESCAT 

C

M

Aiguanegra  Gran masia i veïnat del mun. de Sant Joan les Fonts (Garrotxa), situat a la serra d'Aiguanegra (597 m alt). Els volcans d'Aiguanegra, Claperols, Repàs i Repasset que es troben en aquesta serra són l'origen d'un corrent de lava que s'ajunta amb els que procedeixen del pla d'Olot i de Batet.

C

G

Aiguaneix, l'  Naixement del riu d'Er, al mun. d'Er (Alta Cerdanya), a uns 2.400 m alt, al vessant occidental del Puigmal.

N

G

Aiguatèbia i Talau  Municipi del Conflent: 1.365 m alt, 39,7 km2, 46 hab (1999). Situat al centre de les terres àrides de les Garrotxes de Conflent, a l'oest de la comarca, en contacte amb el Capcir. El terme comprèn la vall de la riera dels Pujols i un petit sector de la vall de Cauders. El municipi, com la majoria dels que l'envolten, es troba en procés de despoblament, havent perdut més d'un 95% de la població en els últims cent anys a causa de la manca de possibilitats i la migradesa dels seus recursos. L'església parroquial de Sant Feliu, d'estil romànic i reconstruïda a la fi del s. XVII, conserva una antiga imatge de la Mare de Déu i retaules barrocs dels s. XVII i XVIII.

N

M

Aiguaviva  Municipi del Gironès: 169 m alt, 13,91 km2, 593 hab (2004). Estès pels turons que limiten el pla de Girona pel sud-oest. Una part del sector més accidentat és plena de boscos d'alzines, alzines sureres, pins i roures. Les principals activitats econòmiques del municipi són l'agricultura de secà, la ramaderia i algunes teuleries. El terme comprèn els veïnats d'Aiguaviva de Dalt, Aiguaviva de Baix, Güell, Masrocs i Puigtorrat, a més de l'antic terme de Vilademany, amb la vella església parroquial de Santa Maria, d'estil romànic, convertida en santuari. Dins el terme es troben també l'antiga casa dels Templers, anomenada el Temple de Santa Magdalena, i l'església gòtica de Sant Joan, amb elements neoclàssics.

C

M

Aiguaviva  Antic priorat (Sant Nicolau d'Aiguaviva) del mun. de Pontellà (Rosselló) . Esmentat ja el 1180. Actualment és una masia (mas de Sant Nicolau).

N

H

Aiguaviva  Llogaret (507 m alt) del mun. del Montmell (Baix Penedès), al nord-est de la serra del Montmell. L'església de Sant Pere és filial de la de Marmellar.

C

G

Aiguaviva, Alemany d'  ( ? , s. XII - Girona ?, 1227)  Bisbe de Girona. El 1225 donà mostres de conciliació tolerant quan alçà l'excomunió que requeia sobre els templers de Sant Llorenç de les Arenes, perquè hi sepultaven gent suspecta d'heretgia, entre els quals hi havia Dalmau de Creixell, heroi de Las Navas de Tolosa.

C

B

Aiguaviva, Ramon d'  ( ? , s. XVII - Xerta, Baix Ebre, 1640)  Cavaller. Fou el primer dels caps catalans de noble llinatge que moriren a la guerra de Separació. Era lloctinent de Ramon de Guimerà, cap del terç de la vegueria de Tortosa. Morí heroïcament en un enfrontament a Xerta amb les tropes castellanes del marquès de Los Vélez.

C

B

Aiguaviva de Bergantes  Municipi de la Matarranya: 549 m alt, 41,86 km2, 611 hab (1999). Situat al límit històric dels regnes d'Aragó i de València. La base de l'economia local és l'agricultura de secà i el regadiu, el qual aprofita les aigües del Guadalop a través de sèquies. Al territori no conreat, cobert en part de romani, hi pasturen habitualment més de mil caps de bestiar. L'església parroquial de Sant Llorenç, del s. XVIII, va substituir l'antiga església, destruïda per un incendi. El parlar d'Aiguaviva, al límit lingüístic del català amb el castellà, té algunes peculiaritats fonètiques a causa de l'aïllament de la vila de la resta del territori de parla catalana.

F

M

Aigua-xellida  Cala del mun. de Palafrugell (Baix Empordà), a la Costa Brava, al nord de Tamariu.

C

G

Aigües, torre de les  Masia del terme de Palou, al mun. de Granollers (Vallès Oriental). Tenia una capella (capella de les Aigües) dedicada a la Mare de Déu de les Neus; la imatge, coneguda per la Mare de Déu de les Aigües, fou traslladada a la parròquia de Palou.

C

G

Aigües Altes  Altre nom del poble d'Aigües de Busot (Alacantí), per tal de distingir-lo del d'Aigües Baixes (Campello)

V

G

Aigües Baixes  Caseriu del mun. del Campello (Alacantí), al sector oriental del terme. Antiga façana marítima del municipi d'Aigües de Busot.

V

G

Aigües de Barcelona, Societat General d'  (París, França, 1882 - )  Societat anònima. Constituïda en forma de societat anònima, domiciliada a Barcelona el 1920. Té per objecte les explotacions d'aigua, l'obtenció, la compra, l'arrendament, a tot Espanya, d'empreses que tinguin relació amb la dotació d'aigua potable a les poblacions, la purificació d'aigües de clavegueres, de canals de navegació, de regadius, etc, amb una concessió de 99 anys per part de l'estat. El 1967 tenia un capital subscrit de 898 milions de pessetes, sense comptar-hi la participació en d'altres empreses. Constitueix una de les empreses catalanes més importants. Abasta d'aigua Barcelona i 13 municipis de l'àrea metropolitana de la ciutat. L'any 1986 tenia 1.377 treballadors i una facturació de 13.004 milions de pessetes. El mateix any comprà la societat Aguas de Lanjarón. Gràcies a l'internacionalització administra societats d'aigües a Portugal, Colòmbia, Uruguai, Xile i Cuba i la més important de les seves concessions és a l'Argentina. La seva filial, l'asseguradora Adeslas és la segona del ram a Espanya i té filials a l'Amèrica Llatina. També té una forta presència en el segment dels residus sòlids, en el de les noves tecnologies i en el comerç electrònic. La xifra d'ingressos del grup superà els 302.000 milions de pessetes el 1999.

C

N

Aigües de Bellús, estret de les  Congost del riu d'Albaida, a l'indret on aquest travessa l'alineació muntanyosa que separa les comarques de la Costera i la Vall d'Albaida, entre la serra Grossa i la serra de la Creu, entre els termes municipals de Bellús i de Benigànim al sud i de Xàtiva i del Genovés, al nord.

V

G

Aigües de Busot  Municipi de l'Alacantí: 341 m alt, 18,57 km2, 579 hab (1999). Situat als contraforts meridionals de la serra del Cabeçó i drenat pel barranc d'Aigües, que desemboca directament a la mar. L'agricultura de secà i de regadiu, la ramaderia ovina i la cria d'animals de granja constitueixen la base econòmica del municipi. Dins el terme hi ha tres fonts d'aigües medicinals, la principal de les quals, dita de Sant Ignasi, va ser l'origen del balneari dels Banys de Busot, actualment destinat a funcions sanitàries, i del santuari de la Mare de Déu de la Salut. El poble, amb el nom d'Aigúes Altes, havia format part del terme d'Alacant, del qual es va separar durant la primera meitat del s. XIX.

V

M

Aigües del Riu Besòs, Empresa d'  (Badalona, Barcelonès, 1934 - )  Societat anònima. Constituïda en forma de societat anònima, per a l'explotació d'indústries en què l'aigua sigui l'element principal i indispensable. El novembre del 1966 el capital que tenia subscrit era de 66,6 milions de pessetes. És una filial de la Societat General d'Aigües de Barcelona i forneix aigua a 17 municipis al voltant de Badalona.

C

N

Aigües de València, Tribunal de les  (València, 1238 - )  Tribunal que es reuneix cada dijous al migdia davant la porta dels Apòstols de la catedral de València per resoldre els conflictes que sorgeixen entre els regants de l'Horta de València. Mitjançant un procediment judicial gratuït, oral i sumaríssim (no hi ha apel·lació superior) els vuits síndics dicten verbalment la seva sentència.

V

P

Aigüesblanques  Partida i caseriu del mun. d'Oliva (Safor), prop del mar, al sud de la platja d'Oliva.

V

G

Aigüesbones  Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès).

C

G

Aigüesbones de Montbui  Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Margarida de Montbui (Anoia).

C

G

Aigüespartides  Masia del mun. de Malla (Osona), dins l'antiga quadra de Miramberc, al fons de la plana de Vic, a la partió d'aigües del Ter i del Besòs.

C

G

Aigüestortes  Petit pla (1.818 m alt) del poble de Barruera (la Vall de Boí, Alta Ribagorça), a la vall de Sant Nicolau, entre els estanys Llong i de la Llebreta, cobert de bosc (pins i avets) i de prat natural, en el qual el riu forma una sèrie de meandres i d'illes, en una de les quals es troba la petita capella, moderna, del Sant Esperit. És un antic lloc emplenat per les aportacions de sediments procedents del barranc de Murrano. Al final del pla hi ha una presa que desvia les aigües del riu Sant Nicolau -i les que procedeixen, canalitzades, de la ribera de Llacs- cap a la central de Caldes, a través d'una galeria a pressió de 5.746,6 m de longitud. Els seus valors paisatgístics han estat protegits amb la declaració de parc nacional a favor de la zona on es troba inclòs aquest indret.

C

G

Aigüestortes-Estany de Sant Maurici, parc nacional d'  Zona situada en plena zona axial dels Pirineus centrals, entre l'Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Inclou 10.230 hectàrees de terreny, a les quals cal afegir una extensa Zona Perifèrica de Protecció de 30.530 hectàrees. El límit nord és format per la línia de crestes que separa el vessant mediterrani de l'atlàntic, que culmina al pic de Peguera (2.982 m). Dins del parc, els Encantats s'eleven a 2.737 m i dominen l'estany de Sant Maurici, que és el més espectacular. El parc està cobert per boscos de pi negre, d'avets i de bedolls, alternant amb pastures, aiguamolls, molleres i prats. L'elevada altitud fa que els ambients afavoreixin la presència de fauna d'alta muntanya. Diverses espècies d'ungulats hi són presents, dels quals el més característic és l'isard. Aquest parc nacional, l'únic de Catalunya, va ser creat el 1955 i inscrit al catàleg internacional de parcs (UICN) el 1957. Posteriorment en fou suprimit i, amb l'assoliment de l'autonomia política de Catalunya, la seva gestió fou encarregada al govern català. El 1988 el Parlament de Catalunya va establir l'actual Zona Perifèrica de Protecció, i el 1992 va ser presentat el Pla Rector d'Ús i Gestió del Parc.

C

G

Aigüestoses  Antic nom del mun. de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat). El 1937 fou novament adoptat en la forma d'Aigüestoses del Llobregat.

C

G

Aigüesverds  Partida del mun. de Reus (Baix Camp). Havia format part de l'antic terme anomenat el Territori de Tarragona.

C

G

Aigüesvives, convent d'  Antic convent d'agustins dels mun. d'Alzira i Carcaixent (Ribera Alta) Santa Maria d'Aigüesvives o desert d'Aigüesvives. Fundat per Gonçal García de la Massa, majordom de la reina Elionor de Sicília, i el seu fill Gonçal, conseller de Jaume II de Catalunya-Aragó, amb donació als frares ermitans agustins de l'alqueria d'Aigüesvives que posseïen a la vall del mateix nom, indret d'antiga tradició eremítica. El territori que, des d'un principi, limitava amb el del monestir cistercenc de Valldigna, anà ocupant, amb el temps, tota la vall. L'edifici fou bastit al coster d'un turó, a l'esquerra del barranc de l'Estret. L'edificació fou molt lenta: el claustre no fou construït fins al 1596-1671; l'església definitiva no fou inaugurada fins al 1697; la façana principal del convent duu la data de 1767. La comunitat, que era regida per priors, constava, el 1811, de trenta-dos religiosos. Fins al final del s. XVIII dugué a terme pel seu compte la rompuda i l'explotació del territori: la cria de bestiar i el conreu de la vinya (destinada tant a vi com a panses), de les oliveres, dels garrofers i, als darrers temps, de les moreres eren les ocupacions fonamentals; l'obtenció de la seda hi prengué molta importància al llarg del s. XVIII, activitat a la qual els frares reservaren la quarta part del nou edifici del convent. A partir del 1701, tanmateix, tingueren lloc diverses temptatives per a establir colons al territori, cosa que no aconseguiren definitivament fins a la construcció del nou lloc de Santa Maria d'Aigüesvives (actualment, la Barraca d'Aigüesvives), la carta de població del qual fou atorgada el 1796. El monestir, que ja havia estat saquejat pels miquelets durant la guerra contra Felip V, ho fou novament pels francesos durant la guerra contra Napoleó; el 1812 fou suprimida la comunitat. Restablerta el 1814, fou extingida definitivament el 1835. La imatge de la Mare de Déu d'Aigüesvives fou traslladada a Carcaixent, d'on fou declarada patrona el 1857.

V

G

Aigüesvives, vall d'  Vall entre els mun. d'Alzira i Carcaixent (Ribera Alta), d'uns 8 km de longitud i uns 3 d'amplada situada entre la serra de les Agulles i les muntanyes de Valldigna, drenada pel barranc de l'Estret (afluent, per la dreta, del Xúquer) i, al seu extrem oriental, pel barranc de la font d'Agost (que s'escola cap a la Valldigna a través del coll de Mula). S'obre a la ribera del Xúquer pel congost de l'Estret i al Mediterrani, pel Portitxol de Valldigna. La carretera d'Alzira a Tavernes de la Valldigna i el ferrocarril de Carcaixent a Dénia travessen la vall d'un cap a l'altre. L'únic nucli de població actual és el llogaret de la Barraca d'Aigüesvives. Aquesta vall constituí el territori de l'antic convent d'Aigüesvives, situat aigua amunt de la Barraca d'Aigüesvives.

V

G