descripció

Al Tall  (País Valencia, 1975 - )  Grup músicovocal. Es basa en la música tradicional per tal de reflectir preocupacions socials. De la seva discografia cal destacar: Quan el mal ve d'Almansa, Cançons de la Nostra Terra (1982), amb Maria del Mar Bonet; Al Tall, deu anys (1984), Tocs i vares (1986), Xarq Al-Andalus (1987), Xavier, el coixo (1988) o Europ Eu! (1994), entre d'altres.

V

C

Alà, Antoni  (Barcelona, s. XVIII – 1831)  Matemàtic. Primer director de l'Escola de Càlcul Teòrico-pràctic establerta per la Junta de Comerç barcelonina el 1815. És autor d'una memòria sobre geometria i d'altres treballs, i anà a Madrid a estudiar el nou sistema de comptabilitat per partida doble per aplicar-lo a Barcelona.

C

B

Alabastre  Caseriu del mun. d'Agost (Alacantí), situat al sud-oest del terme, entre els caserius de la Canyada i Verdegàs, del municipi d'Alacant.

V

G

Alabau, Amparo  (València, 1888 – 1912)  Cantatriu. Es presentà al Principal de València en 1901 i al Liceu de Barcelona en 1904. Actuà a València i a Madrid, amb l'òpera Hamlet, amb el famós cantant italià Titta Rufo.

V

B

Alabau, Balbina  (Barcelona, s. XIX - ? , s. XIX)  Cantatriu. Deixebla de Marià Obiols. Es presentà al públic en 1842. Excel·lí cantant les millors òperes italianes de l'època.

C

B

Alabau, l'  Personatge imaginari. Per als pastors del Pirineu, simbolitza llur ofici i encarna l'esperit independent i lliure de l'home de muntanya enfront dels prejudicis de l'home del pla. La llegenda identificà el personatge amb un pastor del Lluçanès, i donà origen a una cançó popular. La cançó de l'Alabau, de caràcter amorós, sembla de la segona meitat del s. XVII. El text fou recollit i publicat per primera vegada per Milà i Fontanals al Romancerillo Catalán (1882). El simbolisme de llibertat, inherent al personatge, originà una versió política del text, del 1897, sota el títol de Plany. El teme literari de la cançó assolí una certa fortuna en la literatura popular del s. XIX i començament del XX; és evident la relació o el paral·lelisme amb el Manelic de Terra baixa de Guimerà. Modernament ha estat objecte d'una versió coral lliure, d'Eduard Toldrà, amb el títol original.

C

L

Al'abdarí  (València, s. XIII - ? , s. XIII)  Escriptor àrab. Fou poeta i historiador.

V

B

Alabern  (Barcelona, s. XIX)  Família de gravadors.

C

B

Alabern, Joan  (Barcelona, s. XIX)  Gravador. Destacà durant el primer quart del s. XIX. Pertanyia a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts des del 1821.

C

B

Alabern i Casas, Camil  (Barcelona, 1825 – Madrid, 1876)  Gravador. Fou deixeble del seu pare, Pau. Intervingué en la il·lustració de l'Atlas Geográfico de España i realitzà una gran quantitat de làmines per a llibres de versos. Marxà a l'estranger per tal de perfeccionar-se en l'ofici. Treballà en un mètode que impedís la falsificació de bitllets de banc i de documents de crèdit. Contribuí notablement a la revaloració del gravat a Catalunya. A Madrid, ocupà el càrrec de primer gravador a la Fábrica del Sello.

C

B

Alabern i Casas, Ramon  (Barcelona, s. XIX)  Gravador i fotògraf. Va dur de París un daguerreotip, amb el qual va fer la primera fotografia a la Península als Pòrtics d'en Xifré, de Barcelona (10-11-1839). La màquina se la va quedar l'Acadèmia de Ciències per tal d'ensenyar-ne l'ús. Autor de gravats per a l'obra España de Pi i Margall, i de mapes de l'Atlas de Delamare.

C

B

Alabern i Moles, Pau  (Barcelona, 1804 – 1860)  Gravador. Pare de Camil i de Ramon Alabern i Casas, fou un dels gravadors més coneguts i apreciats de la seva època. Il·lustrà la majoria de les obres publicades a Catalunya del 1823 al 1850.

C

B

Alacant  Municipi i capital de de la comarca de l'Alacantí: 3 m alt, 200,8 km2, 272.432 hab (1999). Capital de la província i regió homònima. Situada a la badia d'Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil. Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil (106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el s. XVII creixé ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al s. XIX, convertida Alacant en capital de província, s'enderrocaren les muralles i es realitzà l'eixample, prenent com a eixos principals la vella rambla i l'esplanada arran del mar... Més informació (PDF)

V

M

Alacant, albufereta d'  Veure> l'Albufereta d'Alacant (Alacantí).

V

G

Alacant, governació d'  Antiga demarcació del País Valencià, creada el 1707 fins al 1833. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d'Alacant. Des del començament fou regida per corregidors militars. El 1722 fou prevista l'anexió de la governació de Xixona, però, de fet, el 1762 la governació d'Alacant comprenia només l'antic terme de la ciutat, l'actual comarca de l'Alacantí i el lloc de Montfort, al Vinalopó Mitjà, però no Xixona ni les Torres de les Maçanes. Aquesta demarcació fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.

V

G

Alacant, horta d'  Plana regada de la comarca de l'Alacantí. S'estèn pels termes d'Alacant (la Condomina, la Santa Faç, el Palamó i un sector a ponent de la ciutat), Sant Joan d'Alacant, Mutxamel i el Campello (la part situada al sud del poble). El riu de Montnegre, les aigües del qual recull l'antic pantà de Tibi, que té una capacitat de 5 milions de m3, rega amb dificultat aquesta horta, malgrat l'aportació complementària d'aigua canalitzada des de Villena i des del Segura, cosa que li dóna unes característiques particulars que la diferencien de les hortes de València, de Gandia i d'Oriola: és una transició entre el camp regat i l'horta pròpiament dita. Hi són conreades plantes de secà, resistents, la productivitat de les quals és assegurada i augmentada amb la irrigació (ametllers, oliveres, garrofers, vinya, i, en alternança, blat i ordi o, amb menys freqüència, altres cereals i hortalisses), però el veritable conreu intensiu només es dóna en espais molt petits. Tot i que al País Valencià, en general, l'aigua és un bé comú administrat pels sindicats de regants, a l'horta d'Alacant -i també al camp d'Elx- la propietat de l'aigua -de l'aigua anterior a la construcció del pantà de Tibi, anomenada aigua vella- és separada de la terra i, habitualment, els regants han d'adquirir els albarans o bitllets per a les hores de reg a la subasta de l'"aigua vella" feta a Sant Joan d'Alacant. Aportant les pluges només 335 mm d'aigua anuals, i, encara, de forma irregular, la construcció del pantà de Tibi, entre el 1579 i el 1594 -el més vell d'Europa-, representa un canvi important en l'economia de la zona: la vinya, la barrella, la morera, els arbres fruiters i les hortalisses feren recular l'olivera. Però durant el s. XIX i el començament del XX aquesta horta entrà en un període d'envelliment: la indústria de la seda decaigué, igual que la del cànem; la barrella sofrí un gran descens i el vi, després de l'eufòria causada per la presència de la fil·loxera a França, tingué igualment un període de decadència.

V

G

Alacant, província d'  Demarcació del País Valencià: 5.817 km2, 1.379.762 hab. La constitueixen, al N i NO, una sèrie de serralades paral·leles, acabament oriental del sistema Penibètic (Aitana, Carrasqueta i Salines), separades per fondalades fèrtils que contrasten amb l'aridesa de les serralades veïnes (fondalada d'Alcoi). El SE és un pla al·luvial encara en procés de formació. El clima és mediterrani. La temperatura mitjana de gener, a la capital, és d'11 ºC, i la de juliol, de 26 ºC. Les precipitacions són escasses (340 mm anuals). Hidrogràficament, la província d'Alacant forma part del vessant oriental de la Meseta. L'únic riu cabalós és el Segura. La vegetació natural predominant és el matoll i l'estepa, amb la palmera, l'atzavara i el nopal, espècies de clima àrid que contrasten amb els conreus de les riques terres regades. Podem distinguir diverses regions agrícoles: 1) Regions regades. Al sud l'horta d'Oriola, regada pel Segura, i les hortes d'Elx i Crevillent, regades pel baix Vinalopó; cítrics, tomàquets, melons, albercocs, pebrots, cebes i dàtils (Elx). Al centre i al nord, hortes aïllades d'Alacant, Pego, Elda-Novelda i Villena, regades les dues últimes pel Vinalopó. 2) Regions de secà. Comprenen la major part de la província: ametllers, oliveres, garrofers, cereals. 3) Regió muntanyosa. Al nord i a l'extrem oest: ametllers, oliveres, cereals. La pesca se situa als ports d'Alacant, Aitona, Torrevella i Santa Pola. Les indústries més importants són l'alimentària (vi, oli, turrons i conserves vegetals), del calçat, tèxtil i paperera, de joguines, del moble, químiques, acabats metàl·lics. Entre les activitats terciàries destaca el turisme: el seu centre principal és Benidorm, empori de la Costa Blanca, però deixen més beneficis el comerç, els serveis socials i els transports. La població d'Alacant es reparteix en 12 partits judicials i 141 municipis, dels quals 16 tenen més de 20.000 habitants.

V

G

Alacant, regió d'  Regió natural del País Valencià: 1.740,9 km2, 646.041 hab. Comprèn les comarques del Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Marina Baixa. Els mercats aglutinadors són Alacant i Elx.

V

G

alacantí, ina  Natural d'Alacant / Relatiu o pertanyent a Alacant.

V

G

Alacantí, l'  Comarca del País Valencià: 673,2 km2, 372.884 hab (1999), capital: Alacant. Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprén una part de la plana litoral, voltada d'un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la Penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Subbètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Prebètica). Les altituds minven des de l'interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d'una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d'aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona... Més informació (PDF)

V

O

Aladern, Josep  Pseudònim de l'escriptor Cosme Vidal i Rosich   

C

B

Alades, les  Altre nom del santuari de Bellmunt (Sant Pere de Torelló, Osona).

C

G

Aladrell  Caseriu i antic municipi del terme d'Agramunt (Urgell), una part de les terres són regades pel canal d'Urgell.

C

G

Alady (Carles Saldaña i Beüt)  (València, 1902 – Barcelona, 1968)  Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l'artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat. Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i "vedettes" (1962).

V

B

Alagno, Lucrèzia d'  (Nàpols, Itàlia, s. XV)  Amant d'Alfons IV el Magnànim, des del 1444. Cortejada per diverses personalitats del cercle d'humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l'arc del Castellnou, a Nàpols. Mort Alfons, Lucrèzia s'adherí als nobles contraris al rei Ferran, fill d'aquell.

B

Alagó  (Aragó, 1119 – 1413)  Llinatge. Establerta a la vila d’Alagó, de la qual adoptà el nom el seu conqueridor Lope Garcés (1119). A partir del s. XIII adquirí importància per la participació en la reconquesta del regne de València i, posteriorment, per la intervenció en els afers italians de la corona catalanoaragonesa, especialment a Sicília.

E

B

Alagó, Antònia d'  (Aragó, s. XIV – Catalunya, s. XIV)  Noble dama. Filla d'Artau d'Alagó. Fou la primera muller del famós vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí. No li donà fills. Morí jove. El seu marit contragué segones núpcies amb Esclarmunda de Fenollet.

C

B

Alagó, Balasc d'  ( ? , s. XII – Aragó, 1239/40)  Noble. Majordom d'Aragó des del 1221. Prestà suport a Jaume I durant els primers anys del seu regnat i, més endavant, l'aconsellà d'emprendre la reconquesta de València. Conquerí Morella (1232), que li fou retornada com a feu vitalici per Jaume I.

E

B

Alagó, Balasc d'  (Aragó, s. XIII – Messina, Itàlia, 1301)  Noble i majordom reial. Nét de l'anterior. Participà en la conquesta del regne de Sicília (1285) i fou nomenat per Jaume II lloctinent i capità general de Calàbria. No acceptà el tractat d'Agnani (1295), que atorgava el regne de Sicília a la Santa Seu, i continuà al costat de Frederic II, germà de Jaume II.

E

B

Alagó, Bartomeu  (Barcelona, s. XV - ? , s. XV)  Pintor, fou deixeble de Jaume Huguet. 

C

B

Alagó, Lucina d'  (Aragó, s. XIII - Sicília ?, Itàlia, s. XIV)  Muller de Guillem Ramon de Montcada. Segurament nascuda a Sicília però pertanyent a noble llinatge aragonès. El seu marit fou el primer d'aquesta família que s'instal·là també a Sicília. Fill seu fou un altre Guillem Ramon de Montcada, comte d'Agosta.

C

B

Alagó, Pere d'  (Càller, Sardenya, Itàlia, 1621 - Palma de Mallorca, 1701)  Arquebisbe-bisbe de Mallorca (1684-1701). Ocupà anteriorment els bisbats sards d'Empúries (1669-72), on erigí el seminari, i d'Oristany (1672-84). El seu pontificat a Mallorca quedà assenyalat per la creació del seminari diocesà l'any 1700 i pel pas a universitat de l'estudi general. La seva preocupació pels humils, el portà a erigir, a les diòcesis on governà, una Banca dels Pobres.

B

B

Alagó i d'Arborea, Lleonard  (Sardenya, Itàlia, s. XV - País Valencià, s. XV)  Jutge d'Arbòrea (Lleonard II). Marquès d'Oristany i comte de Gocèano. Protagonista de la darrera rebel·lió sarda contra el domini catalano-aragonès. Revoltat l'any 1470 per tal de reclamar la successió del marquesat d'Oristany, a la qual tenia dret per la seva mare Beneta -i que Joan II volia incorporar a la corona-, obtingué (1474) el reconeixement de les seves pretensions. L'actitud del virrei de Sardenya, Nicolau Carroç d'Arborea, l'induí a rebel·lar-se novament tres anys després. Derrotat a Macomer (1478), on morí el seu primogènit Artal, fugí amb els seus fills i els seus germans vers Gènova; foren capturats i portats al castell de Xàtiva. Joan II incorporà el marquesat d'Oristany i el comtat de Gocèano al patrimoni reial.

V

B

Alaior  Municipi de Menorca: 132 m alt, 109,9 km2, 7.229 hab (1999). Situat entre els termes de Maó i des Mercadal i la costa de migjorn. L'agricultura, bàsicament de secà, ocupa dues terceres parts del territori, la resta són pinedes i alzinars. La principal activitat econòmica del municipi és, però, amb l'explotació turística del sector de Marina (sobretot cala en Porter), la indústria del calçat, i també la bijuteria, els formatges i la licoreria. El nucli antic de la ciutat es troba damunt un turó, al voltant de l'església arxiprestal de Santa Eulàlia. Després del terratrèmol del 1654 es van construir de nou l'església parroquial, amb estil gòtic, el convent franciscà de Sant Dídac i l'antic hospital. La part vella conserva, a més, moltes cases particulars construïdes als ss. XVII i XVIII. Dins el terme es troba l'antiga església de Sant Llorenç de Binixems, i també les estacions prehistòriques de Torralba, de sa Torre d'En Gaumés, d'Alcaidus, de Rafalrubí i de Cales Coves, a més de la basílica paleocristiana de son Bou.

B

M

Alaior, penyes d'  Sector de la costa de migjorn, al mun. d'Alaior (Menorca), entre les platges de son Bou i Cales Coves, format per un llarg penya-segat, rogenc, interromput per la cala de Llucalari, la cala de Sant Llorenç i cala En Porter.

B

G

Alairó, s'  Possessió del mun. des Mercadal (Menorca), al sector de Tramuntana, (anomenada es Martinells), en la qual es troba una escola rural.

B

G

Alaix, Isidre  (Ceuta, 1790 - ? , 1853)  Militar d'origen català.

E

B

Alaix, Tomàs  (Lleida, s. XVI - Aranda de Duero, Castella, 1580)  Frare dominicà. El 1559 fou professor de la universitat de Barcelona, on entrà en relacions amb el lloctinent García de Toledo, de qui fou confessor i després marmessor; elegit prior del convent de Santa Caterina de Barcelona el 1577, es preocupà d'acabar les obres d'aquest convent. Hom li atribueix un comentari a l'epístola als hebreus.

C

B

Alamon i Rodrigo, Agustí  (Algemesí, Ribera Alta, 1912 - València, 1994)  Pianista i compositor. Deixeble de Leopold Querol al conservatori de València. A 17 anys féu el primer concert. Fundador (1942) i director de la Coral Polifònica Valenciana i director de l'Escola de Cants Folklòrics. Una de les seves composicions és el Virolai a la Mare de Déu de la Salut.

V

B

Alamús, els  Municipi del Segrià: 212 m alt, 20,21 km2, 724 hab (2004). Situat a l'est de la comarca, a la banda occidental de la plana d'Urgell. Està dividida en dos sectors, separats pel terme de Bell-lloc d'Urgell: els antics termes dels Alamús, contigus del terme municipal de Lleida, i el de Vensilló, al límit amb les Garrigues. L'agricultura, totalment de regadiu (cereals, vinya i arbres fruiters), alimentada pel canal d'Urgell, i una important activitat ramadera, són les principals fonts de riquesa del municipi. El 1718 quedà gairebé despoblada per les destruccions de la Guerra de Successió. Àrea comercial de Lleida.

C

M

Alandi, Cristòfor  (Tarragona, 1856 – Barcelona, 1896)  Pintor. Estudià a l'Escuela Superior de Pintura de Madrid. Participà a les exposicions nacionals de Madrid del 1881 al 1884, i a l'exposició general de Barcelona (1894).

C

B

Alanyà, Lluís  (País Valencià, s. XV – s. XVI)  Notari. Autor de la recopilació de privilegis reials del regne i de la ciutat de València (Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentiae, cum historia cristianissimi regis Iacobi ipsius primi conquistatori, València 1515).

V

B

Alaó  Monestir benedictí del mun. de Sopeira (Ribagorça), de probable origen visigòtic, fou refet a principis del s. IX i dedicat a santa Maria. El seu perìode de plenitud correspon als s. IX i X, encara que va subsistir fins a l'exclaustració del 1833.

C

G

Alaquàs  Municipi de l'Horta de l'Oest: 43 m alt, 3,9 km2, 26.179 hab (1999). Al límit entre el secà i el regadiu. La base de l'economia local, dominada tradicionalment per l'agricultura, principalment de regadiu, ha passat darrerament a la indústria, sobretot de ceràmica, de materials de construcció, de la fusta i alimentària, que s'han desenvolupat notablement els últims anys i han creat grans nuclis d'immigració. La vila era una antiga alqueria musulmana. Hi destaquen el gran palau fet construir el 1584 pel senyor d'Alaquàs, l'església parroquial, amb pintures renaixentistes, i l'antic santuari de l'Olivar. Castell gòtic dels s. XV-XVI.

V

M

Alaquàs, baronia d'  Jurisdicció senyorial centrada a Alaquàs (Horta). La senyoria fou adquirida el 1463 pel vicecanceller del Regne de València Jaume Garcia d'Aguilar, mestre racional des del 1468. Una besnéta seva, Jerònima d'Aguilar, es casà amb Pere Asnar Pardo de la Casta, i llur fill, Joan Asnar Pardo de la Casta, heretà la senyoria (o baronia), elevada a comtat per Felip III el 1601 a favor del fill d'aquest, Lluís Pardo de la Casta. El comtat fou suprimit en crear-se el marquesat de La Casta, restituint, però, el títol de baró d'Alaquàs (1627).

V

H

Alaquàs, mestre d'  (País Valencià, s. XV)  Pintor anònim. D'influència flamenca, actiu possiblement cap als anys 1450-70. Autor d'una Anunciació procedent d'Alaquàs (València, col·lecció Mascarell), d'una Coronació de la Verge (Boston, Museu de Belles Arts) i d'una Epifania (Vilafranca del Penedès, col·lecció Álvarez), etc. D'altres obres, possiblement seves, han estat atribuïdes també al mestre de Bonastre.

V

B

Alaquer, Jaume  (Balears, s. XVIII - l'Havana, Cuba, s. XVIII)  Compositor. És autor de música religiosa, en la qual destaquen tres misses, i de composicions per a l'escena, com l'òpera La vedova padiglia i una farsa. Morí jove.

B

B

Alarap  Petit enclavament (62,5 àrees) del mun. de Benavites (Camp de Morvedre), dins el terme municipal de Quartell. Era un antic lloc de moriscs que tenia 6 focs el 1609 i que es despoblà amb l'expulsió decretada aquell any.

V

G

Alarcón, Francisco Antonio de  (Valladolid, Castella, 1589 - Còrdova, Andalusia, 1669)  Bisbe de Ciudad Real. El comte-duc d'Olivares l'envià el 1640 a supervisar les operacions de les tropes castellanes a Catalunya.

B

Alaric  (Catalunya, s. IX)  Comte d'Empúries, devers el 843. S'emparà efímerament del comtat en lluita amb Sunyer I, el comte legítim nomenat pel rei franc Lluís el Piadós. El seu govern durà poc, en un període ple de confusió i de violència per al comtat, que aviat cauria en mans d'un altre usurpador, Guillem.

C

B

Alaric, Jaume  ( ? , s. XIII)  Ambaixador de Jaume I al ca dels mogols. Retornà (1268), acompanyat de dos emissaris, i informà al rei de la bona disposició del ca a ajudar-lo en la realització de la croada a Terra Santa, a la qual, tanmateix, Jaume I renuncià tot just començada.

C

B

Alarma i Tastàs, Salvador  (Barcelona, 1870 – 1941)  Decorador i escenògraf. Col·laborà amb Miquel Moragas. Féu els decorats per a diverses obres de Guimerà, Iglésias i Gual, i per a les òperes (especialment wagnerianes) representades al Liceu de Barcelona. Es dedicà també a la decoració de locals i interiors (cafè La Luna, Teatre Poliorama, ball La Paloma, etc.).

C

B

Alaró  Municipi de Mallorca Septentrional: 225 m alt, 45,47 km2, 3.834 hab (1999). Situat als contraforts meridionals de la serra de Tramuntana i drenat pel torrent de Solleric. Hi abunden els boscos de pins i d'alzines. L'activitat econòmica principal del municipi és la indústria del calçat, complementada per l'agricultura de secà, la ramaderia i la mineria. La vila, dividida en dos nuclis, los d'Amunt, cap a muntanya, i los d'Avall, a la plana, va ser antigament una alqueria musulmana del districte de Canarrossa. Hi destaca l'església parroquial, construïda a mitjan s. XIV, al pla. Dins el terme municipal es troben l'antic llogaret d'Almadrà, el lloc de Son Sant Joan, el santuari de la Mare de Déu del Refugi i els castells d'Alaró i de sa Bastida.

B

M

Alaró, castell d'  Antiga fortificació del mun. d'Alaró (Mallorca Septentrional), construïda al cim del puig d'Alaró (822 m alt), on es troben, més o menys enrunats, el conjunt de murs, torres i aljubs de l'antic castell. Aquesta fortificació, existent ja a l'època musulmana, fou una de les que es reservà Jaume I de Catalunya-Aragó en bescanviar el 1231 amb l'infant Pere el comtat d'Urgell amb la Mallorca conquerida recentment. Fou un dels pocs llocs que s'oposaren a l'ocupació de l'illa per Alfons II de Catalunya-Aragó; segons una llegenda, dos dels defensors, Guillem Cabrit i Guillem Bassa, moriren al foc a causa de llur fidelitat a Jaume II de Mallorca. El 1320 el castell d'Alaró fou restaurat per darrera vegada. En una àmplia terrassa, situada a nivell més baix que el castell, dominant tota la plana de Mallorca, es troba el santuari de la Mare de Déu del Refugi. El castell només és accessible des de la vall d'Orient i, per un camí empedrat i tortuós de 5 km de longitud, des d'Alaró.

B

G

Alarona  Un dels nom de la ciutat de Mataró (Maresme) durant l'alta edat mitjana.

C

H

Alart, Julià Bernat  (Vinçà, Conflent, 1824 – 1880)  Historiador. Arxiver de l'arxiu departamental de Perpinyà. Fou assessor del govern francès sobre els límits fronterers que divideixen la Cerdanya. Entre les seves obres d'investigació històrica sobre el Rosselló i la Cerdanya destaca Notices historiques sur les communes du Roussillon (1868), Privilèges et titres relatifs aux franchises, institutions et proprietés communales du Roussillon et Cerdagne (1878), Cartulaire Roussillonnais (1880). És autor també del recull Documents sur la langue catalane (1881) i de diversos articles de lingüística catalana, publicats a la “Revue des Langues Romanes”, també publicà un diccionari de català medieval, inèdit.

N

B

Alàs, Bartomeu  (Valls, Alt Camp, s. XIV)  Gramàtic. Ensenyà gramàtica llatina a la seva ciutat a principi del s XIV. També és dedicà a l'ensenyament artístic.

C

B

Alàs i Cerc  Municipi de l’Alt Urgell: 768 m alt, 57,1 km2, 403 hab (2004). Situat a l'extrem oriental del pla de la Seu, a banda i banda del Segre. El municipi és el resultat de l'annexió de Cerc, el 1970, per l'antic municipi d'Alàs. Boscos de pins i de ribera. Economia centrada en l'agricultura, que dóna una fruita molt apreciada, i en la ramaderia bovina i porcina. L'església parroquial de Sant Esteve és citada ja el 819. El terme comprèn els pobles de Torres, Artedó, la Bastida d'Hortons, amb un antic castell, el Ges i Vinalova de Banat, a més dels santuaris de Santa Maria de les Preses i de Sagàs.

C

M

Alàsquer  Despoblat del mun. d'Alberic (Ribera Alta), a la plana de regadiu situada entre el Xúquer i el riu dels Ullals, prop de la vila de Massalavés. La seva primera església fou fundada el 1343 com a dependència d'Alzira, la qual fou erigida en parròquia (Sant Pere) el 1574. El 1609, amb l'expulsió dels moriscs, quedaren despoblats els 115 focs de qué constava. El 1612 fou repoblat amb 45 nous veïns (el 1646 en tenia encara 30). La guerra contra Felip V i l'alta mortalitat provocada pels arrossars (paludisme) foren l'origen del despoblament definitiu durant el s. XVIII (la cura d'ànimes fou suprimida el 1781).

V

G

Alauar  Veure> Laguar  (la Vall de Laguar, Marina Alta)

V

G

Alavanya, Albert d'  (País Valencià, s. XIII)  Jurista, possiblement doctor per Bolonya. Conseller de Jaume I (1268), primer comentarista dels Furs i defensor del dret indígena contra els partidaris de l'aplicació dels drets canònic i romà. Autor de Notae super foris regni Valentiae i de Tractatus de contractu comandae, conservats en manuscrits.

V

B

Alavedra i Comas, Montserrat  (Terrassa, Vallès Occidental, 1945 – Barcelona, 1991)  Soprano. Especialista en lied, estudià a Barcelona amb Jaume Padrós i Jordi Torra, Madrid i Salzburg, i amb poc més de 20 anys començà a actuar professionalment i aconseguí nombrosos èxits a Viena sota la direcció de B. Paumgartnes i K. Böhm. Féu recitals arreu del món i enregistraments discogràfics on s'aprecia la bellesa del seu registre vocal. Establerta al EUA, fou professora de Cant i Dicció a la Universitat de Washington-Seattle.

C

B

Alavedra i Moner, Macià  (Barcelona, 1934 - )  Polític. Fill de Joan Alavedra i Sugrañas. Passà una part de la seva infantesa a l'exili francès, i més tard treballà com a assessor jurídic en l'empresa privada. Com a copresident d'Esquerra Democràtica de Catalunya es convertí en un dels dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya des de l'any 1978, quan s'integraren ambdós partits. Diputat a Corts (1977 i 1979) i del Parlament català (1980), on fou el portaveu del grup de Convergència i Unió fins que l'agost de 1982 el nomenaren conseller de Governació de la Generalitat. Fou confirmat en el seu càrrec, després de la seva reelecció com a diputat del Parlament, a les eleccions d'abril de 1984. En successius governs de la Generalitat ha estat conseller d'Indústria i d'Economia i Finances. El 1997 dimití dels seus càrrecs.

C

B

Alavedra i Sugrañas, Joan  (Barcelona, 1896 - 1981)  Escriptor. Fou secretari del president de la Generalitat Francesc Macià i del seu successor Lluís Companys, fins al 1934. Redactà els textos de l'emissió radiofònica El fet del dia, del 1934 al 1936, que esdevingué molt popular. Director de la Institució del Teatre (1933-39), representà Catalunya als Congressos Internacionals de Teatre de París (1937) i Londres (1938). Autor del Poema del Pessebre (1948), del qual Pau Casals ha fet l'oratori El Pessebre. Posteriorment publicà Tossa (1954), l'important biografia Pau Casals (1962), Personatges inoblidables (1968), L'extraordinària vida de Pau Casals (1969) i El fet del dia. D'ahir i d'avui (1970, que aplega la majoria d'articles que constituïen la primera edició de 1935 i d'altres d'aparició recent), Pelegrins a Montserrat (1971), i l'assaig biogràfic Conxita Badia, una vida d'artista (1975). Cal destacar les seves traduccions d'obres de Goethe (Les desventures del jove Werther), Schnitzler i Remarque (Res de nou a l'oest).

C

B

Alavès, Josep  (Barcelona, 1913 - )  Pintor. Resideix generalment a Alacant. La seva producció té un caràcter ingenuïsta que li confereix un especial atractiu.

C

B

Alba  Antiga alqueria del mun. de València, situada entre Patraix i Paiporta.

V

G

Alba  Nom romà d'un riu de la costa nord de Catalunya, prop de Rhode (Roses). Sembla correspondre a la Muga.

C

H

Alba, coll d'  Coll del mun. de la Vall d'Alba (Plana Alta), a la serra que separa el pla de l'Arç de la rambla Carbonera.

V

G

Alba, coll de l'  Depressió al mun. de Tortosa (Baix Ebre), a la serra del coll de l'Alba, per on passa l'antic camí de Tarragona a Tortosa. En un dels cims de la serra hi ha la creu del coll de l'Alba (382 m alt) (santuari del Coll de l'Alba).

C

G

Albà, l'  Antic municipi (797 m alt), agregat el s. XIX al d'Aiguamúrcia (Alt Camp), S'estén a l'esquerra del Gaià, entre el Montmell i el monestir de Santes Creus. El nucli primitiu és anomenat l'Alba Vell (o de Dalt); centrat pel castell i l'antiga església parroquial de Santa Maria d'Albà (actualment enrunats), està aturonat i presideix el conjunt de veïnats que formaven el terme: Cal Canonjo, Masbarrat, la Caseta, el Corral Rubió i les Destres, els quals arrengleren llurs cases al llarg de la carretera que els relliga amb Aiguamúrcia. La parròquia, avui sufragàn