descripció

Al Tall  (País Valencia, 1975 - )  Grup músicovocal. Es basa en la música tradicional per tal de reflectir preocupacions socials. De la seva discografia cal destacar: Quan el mal ve d'Almansa, Cançons de la Nostra Terra (1982), amb Maria del Mar Bonet; Al Tall, deu anys (1984), Tocs i vares (1986), Xarq Al-Andalus (1987), Xavier, el coixo (1988) o Europ Eu! (1994), entre d'altres.

V

C

Alà, Antoni  (Barcelona, s. XVIII – 1831)  Matemàtic. Primer director de l'Escola de Càlcul Teòrico-pràctic establerta per la Junta de Comerç barcelonina el 1815. És autor d'una memòria sobre geometria i d'altres treballs, i anà a Madrid a estudiar el nou sistema de comptabilitat per partida doble per aplicar-lo a Barcelona.

C

B

Alabastre  Caseriu del mun. d'Agost (Alacantí), situat al sud-oest del terme, entre els caserius de la Canyada i Verdegàs, del municipi d'Alacant.

V

G

Alabau, Amparo  (València, 1888 – 1912)  Cantatriu. Es presentà al Principal de València en 1901 i al Liceu de Barcelona en 1904. Actuà a València i a Madrid, amb l'òpera Hamlet, amb el famós cantant italià Titta Rufo.

V

B

Alabau, Balbina  (Barcelona, s. XIX - ? , s. XIX)  Cantatriu. Deixebla de Marià Obiols. Es presentà al públic en 1842. Excel·lí cantant les millors òperes italianes de l'època.

C

B

Alabau, l'  Personatge imaginari. Per als pastors del Pirineu, simbolitza llur ofici i encarna l'esperit independent i lliure de l'home de muntanya enfront dels prejudicis de l'home del pla. La llegenda identificà el personatge amb un pastor del Lluçanès, i donà origen a una cançó popular. La cançó de l'Alabau, de caràcter amorós, sembla de la segona meitat del s. XVII. El text fou recollit i publicat per primera vegada per Milà i Fontanals al Romancerillo Catalán (1882). El simbolisme de llibertat, inherent al personatge, originà una versió política del text, del 1897, sota el títol de Plany. El teme literari de la cançó assolí una certa fortuna en la literatura popular del s. XIX i començament del XX; és evident la relació o el paral·lelisme amb el Manelic de Terra baixa de Guimerà. Modernament ha estat objecte d'una versió coral lliure, d'Eduard Toldrà, amb el títol original.

C

L

Al'abdarí  (València, s. XIII - ? , s. XIII)  Escriptor àrab. Fou poeta i historiador.

V

B

Alabern  (Barcelona, s. XIX)  Família de gravadors.

C

B

Alabern, Joan  (Barcelona, s. XIX)  Gravador. Destacà durant el primer quart del s. XIX. Pertanyia a l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts des del 1821.

C

B

Alabern i Casas, Camil  (Barcelona, 1825 – Madrid, 1876)  Gravador. Fou deixeble del seu pare, Pau. Intervingué en la il·lustració de l'Atlas Geográfico de España i realitzà una gran quantitat de làmines per a llibres de versos. Marxà a l'estranger per tal de perfeccionar-se en l'ofici. Treballà en un mètode que impedís la falsificació de bitllets de banc i de documents de crèdit. Contribuí notablement a la revaloració del gravat a Catalunya. A Madrid, ocupà el càrrec de primer gravador a la Fábrica del Sello.

C

B

Alabern i Casas, Ramon  (Barcelona, s. XIX)  Gravador i fotògraf. Va dur de París un daguerreotip, amb el qual va fer la primera fotografia a la Península als Pòrtics d'en Xifré, de Barcelona (10-11-1839). La màquina se la va quedar l'Acadèmia de Ciències per tal d'ensenyar-ne l'ús. Autor de gravats per a l'obra España de Pi i Margall, i de mapes de l'Atlas de Delamare.

C

B

Alabern i Moles, Pau  (Barcelona, 1804 – 1860)  Gravador. Pare de Camil i de Ramon Alabern i Casas, fou un dels gravadors més coneguts i apreciats de la seva època. Il·lustrà la majoria de les obres publicades a Catalunya del 1823 al 1850.

C

B

Alacant  Municipi i capital de de la comarca de l'Alacantí: 3 m alt, 200,8 km2, 272.432 hab (1999). Capital de la província i regió homònima. Situada a la badia d'Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil. Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil (106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el s. XVII creixé ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al s. XIX, convertida Alacant en capital de província, s'enderrocaren les muralles i es realitzà l'eixample, prenent com a eixos principals la vella rambla i l'esplanada arran del mar... Més informació (PDF)

V

M

Alacant, albufereta d'  Veure> l'Albufereta d'Alacant (Alacantí).

V

G

Alacant, governació d'  Antiga demarcació del País Valencià, creada el 1707 fins al 1833. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d'Alacant. Des del començament fou regida per corregidors militars. El 1722 fou prevista l'anexió de la governació de Xixona, però, de fet, el 1762 la governació d'Alacant comprenia només l'antic terme de la ciutat, l'actual comarca de l'Alacantí i el lloc de Montfort, al Vinalopó Mitjà, però no Xixona ni les Torres de les Maçanes. Aquesta demarcació fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.

V

G

Alacant, horta d'  Plana regada de la comarca de l'Alacantí. S'estèn pels termes d'Alacant (la Condomina, la Santa Faç, el Palamó i un sector a ponent de la ciutat), Sant Joan d'Alacant, Mutxamel i el Campello (la part situada al sud del poble). El riu de Montnegre, les aigües del qual recull l'antic pantà de Tibi, que té una capacitat de 5 milions de m3, rega amb dificultat aquesta horta, malgrat l'aportació complementària d'aigua canalitzada des de Villena i des del Segura, cosa que li dóna unes característiques particulars que la diferencien de les hortes de València, de Gandia i d'Oriola: és una transició entre el camp regat i l'horta pròpiament dita. Hi són conreades plantes de secà, resistents, la productivitat de les quals és assegurada i augmentada amb la irrigació (ametllers, oliveres, garrofers, vinya, i, en alternança, blat i ordi o, amb menys freqüència, altres cereals i hortalisses), però el veritable conreu intensiu només es dóna en espais molt petits. Tot i que al País Valencià, en general, l'aigua és un bé comú administrat pels sindicats de regants, a l'horta d'Alacant -i també al camp d'Elx- la propietat de l'aigua -de l'aigua anterior a la construcció del pantà de Tibi, anomenada aigua vella- és separada de la terra i, habitualment, els regants han d'adquirir els albarans o bitllets per a les hores de reg a la subasta de l'"aigua vella" feta a Sant Joan d'Alacant. Aportant les pluges només 335 mm d'aigua anuals, i, encara, de forma irregular, la construcció del pantà de Tibi, entre el 1579 i el 1594 -el més vell d'Europa-, representa un canvi important en l'economia de la zona: la vinya, la barrella, la morera, els arbres fruiters i les hortalisses feren recular l'olivera. Però durant el s. XIX i el començament del XX aquesta horta entrà en un període d'envelliment: la indústria de la seda decaigué, igual que la del cànem; la barrella sofrí un gran descens i el vi, després de l'eufòria causada per la presència de la fil·loxera a França, tingué igualment un període de decadència.

V

G

Alacant, província d'  Demarcació del País Valencià: 5.817 km2, 1.379.762 hab. La constitueixen, al N i NO, una sèrie de serralades paral·leles, acabament oriental del sistema Penibètic (Aitana, Carrasqueta i Salines), separades per fondalades fèrtils que contrasten amb l'aridesa de les serralades veïnes (fondalada d'Alcoi). El SE és un pla al·luvial encara en procés de formació. El clima és mediterrani. La temperatura mitjana de gener, a la capital, és d'11 ºC, i la de juliol, de 26 ºC. Les precipitacions són escasses (340 mm anuals). Hidrogràficament, la província d'Alacant forma part del vessant oriental de la Meseta. L'únic riu cabalós és el Segura. La vegetació natural predominant és el matoll i l'estepa, amb la palmera, l'atzavara i el nopal, espècies de clima àrid que contrasten amb els conreus de les riques terres regades. Podem distinguir diverses regions agrícoles: 1) Regions regades. Al sud l'horta d'Oriola, regada pel Segura, i les hortes d'Elx i Crevillent, regades pel baix Vinalopó; cítrics, tomàquets, melons, albercocs, pebrots, cebes i dàtils (Elx). Al centre i al nord, hortes aïllades d'Alacant, Pego, Elda-Novelda i Villena, regades les dues últimes pel Vinalopó. 2) Regions de secà. Comprenen la major part de la província: ametllers, oliveres, garrofers, cereals. 3) Regió muntanyosa. Al nord i a l'extrem oest: ametllers, oliveres, cereals. La pesca se situa als ports d'Alacant, Aitona, Torrevella i Santa Pola. Les indústries més importants són l'alimentària (vi, oli, turrons i conserves vegetals), del calçat, tèxtil i paperera, de joguines, del moble, químiques, acabats metàl·lics. Entre les activitats terciàries destaca el turisme: el seu centre principal és Benidorm, empori de la Costa Blanca, però deixen més beneficis el comerç, els serveis socials i els transports. La població d'Alacant es reparteix en 12 partits judicials i 141 municipis, dels quals 16 tenen més de 20.000 habitants.

V

G

Alacant, regió d'  Regió natural del País Valencià: 1.740,9 km2, 646.041 hab. Comprèn les comarques del Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Marina Baixa. Els mercats aglutinadors són Alacant i Elx.

V

G

alacantí, ina  Natural d'Alacant / Relatiu o pertanyent a Alacant.

V

G

Alacantí, l'  Comarca del País Valencià: 673,2 km2, 372.884 hab (1999), capital: Alacant. Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprén una part de la plana litoral, voltada d'un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la Penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Subbètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Prebètica). Les altituds minven des de l'interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d'una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d'aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona... Més informació (PDF)

V

O

Aladern, Josep  Pseudònim de l'escriptor Cosme Vidal i Rosich   

C

B

Alades, les  Altre nom del santuari de Bellmunt (Sant Pere de Torelló, Osona).

C

G

Aladrell  Caseriu i antic municipi del terme d'Agramunt (Urgell), una part de les terres són regades pel canal d'Urgell.

C

G

Alady (Carles Saldaña i Beüt)  (València, 1902 – Barcelona, 1968)  Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l'artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat. Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i "vedettes" (1962).

V

B

Alagno, Lucrèzia d'  (Nàpols, Itàlia, s. XV)  Amant d'Alfons IV el Magnànim, des del 1444. Cortejada per diverses personalitats del cercle d'humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l'arc del Castellnou, a Nàpols. Mort Alfons, Lucrèzia s'adherí als nobles contraris al rei Ferran, fill d'aquell.

B

Alagó  (Aragó, 1119 – 1413)  Llinatge. Establerta a la vila d’Alagó, de la qual adoptà el nom el seu conqueridor Lope Garcés (1119). A partir del s. XIII adquirí importància per la participació en la reconquesta del regne de València i, posteriorment, per la intervenció en els afers italians de la corona catalanoaragonesa, especialment a Sicília.

E

B

Alagó, Antònia d'  (Aragó, s. XIV – Catalunya, s. XIV)  Noble dama. Filla d'Artau d'Alagó. Fou la primera muller del famós vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí. No li donà fills. Morí jove. El seu marit contragué segones núpcies amb Esclarmunda de Fenollet.

C

B

Alagó, Balasc d'  ( ? , s. XII – Aragó, 1239/40)  Noble. Majordom d'Aragó des del 1221. Prestà suport a Jaume I durant els primers anys del seu regnat i, més endavant, l'aconsellà d'emprendre la reconquesta de València. Conquerí Morella (1232), que li fou retornada com a feu vitalici per Jaume I.

E

B

Alagó, Balasc d'  (Aragó, s. XIII – Messina, Itàlia, 1301)  Noble i majordom reial. Nét de l'anterior. Participà en la conquesta del regne de Sicília (1285) i fou nomenat per Jaume II lloctinent i capità general de Calàbria. No acceptà el tractat d'Agnani (1295), que atorgava el regne de Sicília a la Santa Seu, i continuà al costat de Frederic II, germà de Jaume II.

E

B

Alagó, Bartomeu  (Barcelona, s. XV - ? , s. XV)  Pintor, fou deixeble de Jaume Huguet. 

C

B

Alagó, Lucina d'  (Aragó, s. XIII - Sicília ?, Itàlia, s. XIV)  Muller de Guillem Ramon de Montcada. Segurament nascuda a Sicília però pertanyent a noble llinatge aragonès. El seu marit fou el primer d'aquesta família que s'instal·là també a Sicília. Fill seu fou un altre Guillem Ramon de Montcada, comte d'Agosta.

C

B

Alagó, Pere d'  (Càller, Sardenya, Itàlia, 1621 - Palma de Mallorca, 1701)  Arquebisbe-bisbe de Mallorca (1684-1701). Ocupà anteriorment els bisbats sards d'Empúries (1669-72), on erigí el seminari, i d'Oristany (1672-84). El seu pontificat a Mallorca quedà assenyalat per la creació del seminari diocesà l'any 1700 i pel pas a universitat de l'estudi general. La seva preocupació pels humils, el portà a erigir, a les diòcesis on governà, una Banca dels Pobres.

B

B

Alagó i d'Arborea, Lleonard  (Sardenya, Itàlia, s. XV - País Valencià, s. XV)  Jutge d'Arbòrea (Lleonard II). Marquès d'Oristany i comte de Gocèano. Protagonista de la darrera rebel·lió sarda contra el domini catalano-aragonès. Revoltat l'any 1470 per tal de reclamar la successió del marquesat d'Oristany, a la qual tenia dret per la seva mare Beneta -i que Joan II volia incorporar a la corona-, obtingué (1474) el reconeixement de les seves pretensions. L'actitud del virrei de Sardenya, Nicolau Carroç d'Arborea, l'induí a rebel·lar-se novament tres anys després. Derrotat a Macomer (1478), on morí el seu primogènit Artal, fugí amb els seus fills i els seus germans vers Gènova; foren capturats i portats al castell de Xàtiva. Joan II incorporà el marquesat d'Oristany i el comtat de Gocèano al patrimoni reial.

V

B

Alaior  Municipi de Menorca: 132 m alt, 109,9 km2, 7.229 hab (1999). Situat entre els termes de Maó i des Mercadal i la costa de migjorn. L'agricultura, bàsicament de secà, ocupa dues terceres parts del territori, la resta són pinedes i alzinars. La principal activitat econòmica del municipi és, però, amb l'explotació turística del sector de Marina (sobretot cala en Porter), la indústria del calçat, i també la bijuteria, els formatges i la licoreria. El nucli antic de la ciutat es troba damunt un turó, al voltant de l'església arxiprestal de Santa Eulàlia. Després del terratrèmol del 1654 es van construir de nou l'església parroquial, amb estil gòtic, el convent franciscà de Sant Dídac i l'antic hospital. La part vella conserva, a més, moltes cases particulars construïdes als ss. XVII i XVIII. Dins el terme es troba l'antiga església de Sant Llorenç de Binixems, i també les estacions prehistòriques de Torralba, de sa Torre d'En Gaumés, d'Alcaidus, de Rafalrubí i de Cales Coves, a més de la basílica paleocristiana de son Bou.

B

M

Alaior, penyes d'  Sector de la costa de migjorn, al mun. d'Alaior (Menorca), entre les platges de son Bou i Cales Coves, format per un llarg penya-segat, rogenc, interromput per la cala de Llucalari, la cala de Sant Llorenç i cala En Porter.

B

G

Alairó, s'  Possessió del mun. des Mercadal (Menorca), al sector de Tramuntana, (anomenada es Martinells), en la qual es troba una escola rural.

B

G

Alaix, Isidre  (Ceuta, 1790 - ? , 1853)  Militar d'origen català.

E

B

Alaix, Tomàs  (Lleida, s. XVI - Aranda de Duero, Castella, 1580)  Frare dominicà. El 1559 fou professor de la universitat de Barcelona, on entrà en relacions amb el lloctinent García de Toledo, de qui fou confessor i després marmessor; elegit prior del convent de Santa Caterina de Barcelona el 1577, es preocupà d'acabar les obres d'aquest convent. Hom li atribueix un comentari a l'epístola als hebreus.

C

B

Alamon i Rodrigo, Agustí  (Algemesí, Ribera Alta, 1912 - València, 1994)  Pianista i compositor. Deixeble de Leopold Querol al conservatori de València. A 17 anys féu el primer concert. Fundador (1942) i director de la Coral Polifònica Valenciana i director de l'Escola de Cants Folklòrics. Una de les seves composicions és el Virolai a la Mare de Déu de la Salut.

V

B

Alamús, els  Municipi del Segrià: 212 m alt, 20,21 km2, 724 hab (2004). Situat a l'est de la comarca, a la banda occidental de la plana d'Urgell. Està dividida en dos sectors, separats pel terme de Bell-lloc d'Urgell: els antics termes dels Alamús, contigus del terme municipal de Lleida, i el de Vensilló, al límit amb les Garrigues. L'agricultura, totalment de regadiu (cereals, vinya i arbres fruiters), alimentada pel canal d'Urgell, i una important activitat ramadera, són les principals fonts de riquesa del municipi. El 1718 quedà gairebé despoblada per les destruccions de la Guerra de Successió. Àrea comercial de Lleida.

C

M

Alandi, Cristòfor  (Tarragona, 1856 – Barcelona, 1896)  Pintor. Estudià a l'Escuela Superior de Pintura de Madrid. Participà a les exposicions nacionals de Madrid del 1881 al 1884, i a l'exposició general de Barcelona (1894).

C

B

Alanyà, Lluís  (País Valencià, s. XV – s. XVI)  Notari. Autor de la recopilació de privilegis reials del regne i de la ciutat de València (Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentiae, cum historia cristianissimi regis Iacobi ipsius primi conquistatori, València 1515).

V

B

Alaó  Monestir benedictí del mun. de Sopeira (Ribagorça), de probable origen visigòtic, fou refet a principis del s. IX i dedicat a santa Maria. El seu perìode de plenitud correspon als s. IX i X, encara que va subsistir fins a l'exclaustració del 1833.

C

G

Alaquàs  Municipi de l'Horta de l'Oest: 43 m alt, 3,9 km2, 26.179 hab (1999). Al límit entre el secà i el regadiu. La base de l'economia local, dominada tradicionalment per l'agricultura, principalment de regadiu, ha passat darrerament a la indústria, sobretot de ceràmica, de materials de construcció, de la fusta i alimentària, que s'han desenvolupat notablement els últims anys i han creat grans nuclis d'immigració. La vila era una antiga alqueria musulmana. Hi destaquen el gran palau fet construir el 1584 pel senyor d'Alaquàs, l'església parroquial, amb pintures renaixentistes, i l'antic santuari de l'Olivar. Castell gòtic dels s. XV-XVI.

V

M

Alaquàs, baronia d'  Jurisdicció senyorial centrada a Alaquàs (Horta). La senyoria fou adquirida el 1463 pel vicecanceller del Regne de València Jaume Garcia d'Aguilar, mestre racional des del 1468. Una besnéta seva, Jerònima d'Aguilar, es casà amb Pere Asnar Pardo de la Casta, i llur fill, Joan Asnar Pardo de la Casta, heretà la senyoria (o baronia), elevada a comtat per Felip III el 1601 a favor del fill d'aquest, Lluís Pardo de la Casta. El comtat fou suprimit en crear-se el marquesat de La Casta, restituint, però, el títol de baró d'Alaquàs (1627).

V

H

Alaquàs, mestre d'  (País Valencià, s. XV)  Pintor anònim. D'influència flamenca, actiu possiblement cap als anys 1450-70. Autor d'una Anunciació procedent d'Alaquàs (València, col·lecció Mascarell), d'una Coronació de la Verge (Boston, Museu de Belles Arts) i d'una Epifania (Vilafranca del Penedès, col·lecció Álvarez), etc. D'altres obres, possiblement seves, han estat atribuïdes també al mestre de Bonastre.

V

B

Alaquer, Jaume  (Balears, s. XVIII - l'Havana, Cuba, s. XVIII)  Compositor. És autor de música religiosa, en la qual destaquen tres misses, i de composicions per a l'escena, com l'òpera La vedova padiglia i una farsa. Morí jove.

B

B

Alarap  Petit enclavament (62,5 àrees) del mun. de Benavites (Camp de Morvedre), dins el terme municipal de Quartell. Era un antic lloc de moriscs que tenia 6 focs el 1609 i que es despoblà amb l'expulsió decretada aquell any.

V

G

Alarcón, Francisco Antonio de  (Valladolid, Castella, 1589 - Còrdova, Andalusia, 1669)  Bisbe de Ciudad Real. El comte-duc d'Olivares l'envià el 1640 a supervisar les operacions de les tropes castellanes a Catalunya.

B

Alaric  (Catalunya, s. IX)  Comte d'Empúries, devers el 843. S'emparà efímerament del comtat en lluita amb Sunyer I, el comte legítim nomenat pel rei franc Lluís el Piadós. El seu govern durà poc, en un període ple de confusió i de violència per al comtat, que aviat cauria en mans d'un altre usurpador, Guillem.

C

B

Alaric, Jaume  ( ? , s. XIII)  Ambaixador de Jaume I al ca dels mogols. Retornà (1268), acompanyat de dos emissaris, i informà al rei de la bona disposició del ca a ajudar-lo en la realització de la croada a Terra Santa, a la qual, tanmateix, Jaume I renuncià tot just començada.

C

B

Alarma i Tastàs, Salvador  (Barcelona, 1870 – 1941)  Decorador i escenògraf. Col·laborà amb Miquel Moragas. Féu els decorats per a diverses obres de Guimerà, Iglésias i Gual, i per a les òperes (especialment wagnerianes) representades al Liceu de Barcelona. Es dedicà també a la decoració de locals i interiors (cafè La Luna, Teatre Poliorama, ball La Paloma, etc.).

C

B

Alaró  Municipi de Mallorca Septentrional: 225 m alt, 45,47 km2, 3.834 hab (1999). Situat als contraforts meridionals de la serra de Tramuntana i drenat pel torrent de Solleric. Hi abunden els boscos de pins i d'alzines. L'activitat econòmica principal del municipi és la indústria del calçat, complementada per l'agricultura de secà, la ramaderia i la mineria. La vila, dividida en dos nuclis, los d'Amunt, cap a muntanya, i los d'Avall, a la plana, va ser antigament una alqueria musulmana del districte de Canarrossa. Hi destaca l'església parroquial, construïda a mitjan s. XIV, al pla. Dins el terme municipal es troben l'antic llogaret d'Almadrà, el lloc de Son Sant Joan, el santuari de la Mare de Déu del Refugi i els castells d'Alaró i de sa Bastida.

B

M

Alaró, castell d'  Antiga fortificació del mun. d'Alaró (Mallorca Septentrional), construïda al cim del puig d'Alaró (822 m alt), on es troben, més o menys enrunats, el conjunt de murs, torres i aljubs de l'antic castell. Aquesta fortificació, existent ja a l'època musulmana, fou una de les que es reservà Jaume I de Catalunya-Aragó en bescanviar el 1231 amb l'infant Pere el comtat d'Urgell amb la Mallorca conquerida recentment. Fou un dels pocs llocs que s'oposaren a l'ocupació de l'illa per Alfons II de Catalunya-Aragó; segons una llegenda, dos dels defensors, Guillem Cabrit i Guillem Bassa, moriren al foc a causa de llur fidelitat a Jaume II de Mallorca. El 1320 el castell d'Alaró fou restaurat per darrera vegada. En una àmplia terrassa, situada a nivell més baix que el castell, dominant tota la plana de Mallorca, es troba el santuari de la Mare de Déu del Refugi. El castell només és accessible des de la vall d'Orient i, per un camí empedrat i tortuós de 5 km de longitud, des d'Alaró.

B

G

Alarona  Un dels nom de la ciutat de Mataró (Maresme) durant l'alta edat mitjana.

C

H

Alart, Julià Bernat  (Vinçà, Conflent, 1824 – 1880)  Historiador. Arxiver de l'arxiu departamental de Perpinyà. Fou assessor del govern francès sobre els límits fronterers que divideixen la Cerdanya. Entre les seves obres d'investigació històrica sobre el Rosselló i la Cerdanya destaca Notices historiques sur les communes du Roussillon (1868), Privilèges et titres relatifs aux franchises, institutions et proprietés communales du Roussillon et Cerdagne (1878), Cartulaire Roussillonnais (1880). És autor també del recull Documents sur la langue catalane (1881) i de diversos articles de lingüística catalana, publicats a la “Revue des Langues Romanes”, també publicà un diccionari de català medieval, inèdit.

N

B

Alàs, Bartomeu  (Valls, Alt Camp, s. XIV)  Gramàtic. Ensenyà gramàtica llatina a la seva ciutat a principi del s XIV. També és dedicà a l'ensenyament artístic.

C

B

Alàs i Cerc  Municipi de l’Alt Urgell: 768 m alt, 57,1 km2, 403 hab (2004). Situat a l'extrem oriental del pla de la Seu, a banda i banda del Segre. El municipi és el resultat de l'annexió de Cerc, el 1970, per l'antic municipi d'Alàs. Boscos de pins i de ribera. Economia centrada en l'agricultura, que dóna una fruita molt apreciada, i en la ramaderia bovina i porcina. L'església parroquial de Sant Esteve és citada ja el 819. El terme comprèn els pobles de Torres, Artedó, la Bastida d'Hortons, amb un antic castell, el Ges i Vinalova de Banat, a més dels santuaris de Santa Maria de les Preses i de Sagàs.

C

M

Alàsquer  Despoblat del mun. d'Alberic (Ribera Alta), a la plana de regadiu situada entre el Xúquer i el riu dels Ullals, prop de la vila de Massalavés. La seva primera església fou fundada el 1343 com a dependència d'Alzira, la qual fou erigida en parròquia (Sant Pere) el 1574. El 1609, amb l'expulsió dels moriscs, quedaren despoblats els 115 focs de qué constava. El 1612 fou repoblat amb 45 nous veïns (el 1646 en tenia encara 30). La guerra contra Felip V i l'alta mortalitat provocada pels arrossars (paludisme) foren l'origen del despoblament definitiu durant el s. XVIII (la cura d'ànimes fou suprimida el 1781).

V

G

Alauar  Veure> Laguar  (la Vall de Laguar, Marina Alta)

V

G

Alavanya, Albert d'  (País Valencià, s. XIII)  Jurista, possiblement doctor per Bolonya. Conseller de Jaume I (1268), primer comentarista dels Furs i defensor del dret indígena contra els partidaris de l'aplicació dels drets canònic i romà. Autor de Notae super foris regni Valentiae i de Tractatus de contractu comandae, conservats en manuscrits.

V

B

Alavedra i Comas, Montserrat  (Terrassa, Vallès Occidental, 1945 – Barcelona, 1991)  Soprano. Especialista en lied, estudià a Barcelona amb Jaume Padrós i Jordi Torra, Madrid i Salzburg, i amb poc més de 20 anys començà a actuar professionalment i aconseguí nombrosos èxits a Viena sota la direcció de B. Paumgartnes i K. Böhm. Féu recitals arreu del món i enregistraments discogràfics on s'aprecia la bellesa del seu registre vocal. Establerta al EUA, fou professora de Cant i Dicció a la Universitat de Washington-Seattle.

C

B

Alavedra i Moner, Macià  (Barcelona, 1934 - )  Polític. Fill de Joan Alavedra i Sugrañas. Passà una part de la seva infantesa a l'exili francès, i més tard treballà com a assessor jurídic en l'empresa privada. Com a copresident d'Esquerra Democràtica de Catalunya es convertí en un dels dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya des de l'any 1978, quan s'integraren ambdós partits. Diputat a Corts (1977 i 1979) i del Parlament català (1980), on fou el portaveu del grup de Convergència i Unió fins que l'agost de 1982 el nomenaren conseller de Governació de la Generalitat. Fou confirmat en el seu càrrec, després de la seva reelecció com a diputat del Parlament, a les eleccions d'abril de 1984. En successius governs de la Generalitat ha estat conseller d'Indústria i d'Economia i Finances. El 1997 dimití dels seus càrrecs.

C

B

Alavedra i Sugrañas, Joan  (Barcelona, 1896 - 1981)  Escriptor. Fou secretari del president de la Generalitat Francesc Macià i del seu successor Lluís Companys, fins al 1934. Redactà els textos de l'emissió radiofònica El fet del dia, del 1934 al 1936, que esdevingué molt popular. Director de la Institució del Teatre (1933-39), representà Catalunya als Congressos Internacionals de Teatre de París (1937) i Londres (1938). Autor del Poema del Pessebre (1948), del qual Pau Casals ha fet l'oratori El Pessebre. Posteriorment publicà Tossa (1954), l'important biografia Pau Casals (1962), Personatges inoblidables (1968), L'extraordinària vida de Pau Casals (1969) i El fet del dia. D'ahir i d'avui (1970, que aplega la majoria d'articles que constituïen la primera edició de 1935 i d'altres d'aparició recent), Pelegrins a Montserrat (1971), i l'assaig biogràfic Conxita Badia, una vida d'artista (1975). Cal destacar les seves traduccions d'obres de Goethe (Les desventures del jove Werther), Schnitzler i Remarque (Res de nou a l'oest).

C

B

Alavès, Josep  (Barcelona, 1913 - )  Pintor. Resideix generalment a Alacant. La seva producció té un caràcter ingenuïsta que li confereix un especial atractiu.

C

B

Alba  Antiga alqueria del mun. de València, situada entre Patraix i Paiporta.

V

G

Alba  Nom romà d'un riu de la costa nord de Catalunya, prop de Rhode (Roses). Sembla correspondre a la Muga.

C

H

Alba, coll d'  Coll del mun. de la Vall d'Alba (Plana Alta), a la serra que separa el pla de l'Arç de la rambla Carbonera.

V

G

Alba, coll de l'  Depressió al mun. de Tortosa (Baix Ebre), a la serra del coll de l'Alba, per on passa l'antic camí de Tarragona a Tortosa. En un dels cims de la serra hi ha la creu del coll de l'Alba (382 m alt) (santuari del Coll de l'Alba).

C

G

Albà, l'  Antic municipi (797 m alt), agregat el s. XIX al d'Aiguamúrcia (Alt Camp), S'estén a l'esquerra del Gaià, entre el Montmell i el monestir de Santes Creus. El nucli primitiu és anomenat l'Alba Vell (o de Dalt); centrat pel castell i l'antiga església parroquial de Santa Maria d'Albà (actualment enrunats), està aturonat i presideix el conjunt de veïnats que formaven el terme: Cal Canonjo, Masbarrat, la Caseta, el Corral Rubió i les Destres, els quals arrengleren llurs cases al llarg de la carretera que els relliga amb Aiguamúrcia. La parròquia, avui sufragània, fou traslladada a Cal Canonjo; per aixó aquest agrupament és conegut amb el nom de l'Alba Nou (o de Baix).

C

G

Alba, Leocàdia  (València, 1866 – Madrid, 1952)  Actriu. Obtingué gran renom a l'escena castellana (actuà molts anys al teatre Lara de Madrid) amb obres d'Arniches, Benavente, etc, i que fou el primer nom d'una dinastia d'actors que encara continua actualment.

V

B

Alba, Maria  (Barcelona, 1910 - )  Actriu (pseudònim de Maria Casajuana). Entre el 1927 i el 1935 treballà a Hollywood, com a protagonista de les versions castellanes de films nord-americans.

C

B

Alba, pic d'  Pic (3.100 m alt) del mun. de Benasc (Ribagorça), el més occidental dels grans cims de la Maladeta; vers el sud-est es troben el pic de la Dent d'Alba (3.114 m) i el coll d'Alba (3.075 m), punt de contacte amb la cresta de la Maladeta. Al nord-oest, a la capçalera de la vall d'Alba, ampla vall suspesa d'origen glacial, es troben els estanys d'Alba i a l'est, a la capçalera de la vall de Paderna, la gelera d'Alba.

C

G

Alba, Víctor  Pseudònim de l'escriptor i polític Pere Pagès i Elies.

C

B

Alba del Vallès  Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental).

C

G

Albacar, l'  Coster septentrional del castell de Xàtiva (Costera), uneix aquest amb l'antiga muralla de la ciutat, on es troben les restes de l'antic monestir cistercenc de Montsant i l'església de Sant Feliu, l'antiga seu visigòtica.

V

G

Albacar, l'  Despoblat del mun. de Benimarfull (Comtat), situat a la part meridional del terme. Al s. XVI era un caseriu amb quatre focs de cristians vells que fou agregat, el 1574, a la nova parròquia de Benimarfull.

V

G

Albacar, Pere  (València, s. XIX)  Ebenista destacat. Fou deixeble de Joan Caselles.

V

B

Albacar, Salvador  (València, s. XIX)  Ebenista. Fill de Pere. Fou un dels moblistes més destacats de la seva època.

V

B

Albadars, els  Caseriu del mun. de la Serra d'En Galceran (Plana Alta), situat a l'esquerra de la rambla Carbonera.

V

G

Albadellet  Possessió del mun. de Vilafranca de Bonany (Mallorca Oriental), situada entre aquesta vila i Manacor.

B

G

Albagés, l'  Caseriu del mun. de Vistabella del Maestrat (Alcalatén), situat als contraforts septentrionals de Penyagolosa.

V

G

Albagés, l'  Municipi de les Garrigues: 372 m alt, 26 km2, 502 hab (2004). Situat al sud-est de Lleida, a l'oest de la comarca, a banda i banda del riu Set. El seu relleu és parcialment accidentat per tossals de poca alçada. Hi predomina l'agricultura de secà (oliveres, ametllers i cereals), complementada pel regadiu, la cria d'animals de granja i la fabricació d'oli i de farina. A la part alta del poble es troben les restes de l'antic castell, que havia pertangut al monestir de Poblet, i el s. XV els Timor el van convertir en un autèntic palau, del qual només restà una torre cantonera i la façana. Església barroca de Sant Joan Baptista (XVIII) Àrea comercial de Lleida.

C

M

Albages i Garcia, Feliu  (Barcelona, 1911 - Cabrera de Mar, Maresme, 1996)  Pintor i escultor. Format inicialment sota la direcció dels pintors Joaquim Mir i Francesc Domingo, rebé, però, el veritable mestratge plàstic de l'escultor Manolo Hugué, amb qui va conviure durant setze anys a Caldes de Montbui. La seva obra presenta, ultra la lluminositat de Mir, la ferma estructura interna de Manolo Hugué. Fou un dels fundadors del Cercle Maillol (1945).

C

B

Albaida  Municipi i capital de la Vall d'Albaida: 323 m alt, 35,25 km2, 5.810 hab (1999). Situat entre el riu Clariano i la serra d'Agullent. El sector més muntanyós és cobert de brolles i de boscos de pi blanc. El municipi, que fa anys havia patit una forta emigració, s'ha convertit darrerament en receptor d'immigració gràcies a la transformació de l'activitat agrícola, bàsicament de secà, i a l'evolució de la indústria tèxtil. A la ciutat, d'origen musulmà, hi ha l'antic palau senyorial dels Marquesos d'Albaida, l'església arxiprestal, d'estil gòtic, i l'antic convent caputxí, del mateix estil. Dins el terme es troben l'antic convent dominicà de Santa Anna d'Albaida, el poble d'Aljorf i prop d'un centenar de masies. Darrerament, en una de les torres del palau senyorial s'ha ubicat el Museu Internacional de Titelles d'Albaida, l'únic d'aquestes característiques existent a l'estat espanyol.

V

M

Albaida, batalla d'  Ofensiva que tingué lloc a Albaida (Vall d’Albaida) el 25/jul/1836, llançada pel guerriller Quílez sobre Xàtiva i Albaida. Des de la base de Xelva, centre d'operacions de les partides carlines sobre l'Horta i la Ribera. Fou derrotat en aquesta localitat pel brigadier marquès de Villacampo.

V

H

Albaida, marquesat d'  Jurisdicció senyorial del País Valencià, atorgada el 1605. Comprenia la vila -actualment ciutat- d'Albaida i els pobles d'Atzeneta d'Albaida, Aljorf, Benissoda, Carrícola, Bufalí, Otos i el Palomar. La baronia fou elevada a comtat el 1477 a favor de Jaume del Milà, arran del seu matrimoni amb Elionor d'Aragó. El quart comte, Cristòfor Milà d'Aragó i de Coloma, fou elevat a marquès el 1605, i el cinquè marquès, Francesc de Paula Antoni Milà d'Aragó i Bellvís de Montcada obtingué, el 1771, la grandesa d'Espanya. En morir sense fills, s'originà un plet, sentenciat el 1790, a favor de Josep M. Milà d'Aragó, tercer nebot-nét del primer titular del marquesat. Aquest morí també sense fills, i un segon plet acabà amb la sentència del 1806, a conseqüència de la qual passà a ésser setè marquès el mariscal de camp Joaquim de Pedro i Llorenç. Finalment, també aquest morí sense fills, i per una altra sentència del 1829, confirmada el 1842, fou vuitè titular Francisco de Paula de Orense y Rábago, sisè nét del primer marquès. El succeí el seu fill José M. de Orense, cèlebre polític republicà. El títol passà als Orellana-Pizarro, marquesos de La Conquista i, recentment, als Pérez de Herrasti, comtes d'Antellon.

V

H

Albaida, port d'  Depressió (628 m alt) entre les comarques de la Vall d'Albaida i del Comtat, a l'alineació muntanyosa que separa les dues comarques, on s'uneixen les serres de Benicadell i d'Agullent. Hi passa la carretera general de València a Alacant.

V

G

Albaida, riu d'  Riu (52 km) entre Albaida (Vall d’Albaida) i Castelló de la Ribera (Ribera Alta), afluent de la dreta del riu Xúquer, que neix al vessant septentrional de la serra de Benicadell. Corre en direcció sud-nord, travessant la vall homònima i regant l'horta de Xàtiva. Els seus afluents més importants són els de l'esquerra: Clariano, Cànyoles i de Barxeta. Aprofitament agrícola gràcies a les sèquies derivades, entre les quals destaca la sèquia comuna de l'Énova.

V

G

Albaida, s'  Possessió del mun. des Mercadal (Menorca), a l'est de la vila, tocant al terme d'Alaior, situada prop del puig de s'Albaida (184 m alt).

B

G

Albaida, vall d'  Veure> la Vall d'Albaida

V

G

C

B

Albal  Municipi de l’Horta del Sud: 11 m alt, 7,4 km2, 11.578 hab (1999). Estès des del peu dels turons que limiten la comarca per l'oest fins a la proximitat de l'Albufera. La base de l'economia local és l'agricultura de regadiu, que s'alimenta de sèquies que aprofiten les aigües del Xúquer i del Túria, complementada per la ramaderia estabulada i algunes indústries, sobretot d'entapissats. El poble, una antiga alqueria musulmana, ha incrementat notablement la seva població durant el s. XX. L'església parroquial acabada de construir el 1967, és d'estil barroc. Dins el terme es troba el santuari de Santa Anna d'Albal.

V

M

Albaladejo i Pardo, Emili  (Barcelona, 1917 - )  Pintor. Féu la seva primera exposició individual en 1941.

C

B

Albalat, Andreu d'  (País Valencià ? , s. XIII – s. XIV)  Frare dominicà. Es desconegut el seu probable parentiu amb el prelat homònim, que potser fou oncle seu. Era confessor de la reina Blanca d'Anjou, primera muller de Jaume II. Inclinà Blanca a seguir les doctrines espiritualistes concebudes pel famós metge i moralista Arnau de Vilanova. Aquestes doctrines arribaren a exercir gran influència a la Cort, per bé que, absent Vilanova i morta Blanca, el rei se n'apartaria poc abans de que fossin declarades herètiques.

C

B

Albalat, Andreu d'  (País Valencià ? , s. XIII – Viterbo, Itàlia, 1277)  Bisbe de València (1248-76). Dominic. Confessor de Jaume I el Conqueridor.

C

B

Albalat, comtat d'  (o d'Albalat dels Sorells) Jurisdicció senyorial d’Albalat dels Sorells (Horta), creada el 1626. Comprenia la vila d'Albalat dels Sorells. La senyoria, obtinguda el 1330 a favor de Berenguer de Codinats, al segle següent passà als Aguiló i Romeu de Codinats. El 1480 fou adquirida per Tomàs Sorell i Sagarriga, armat cavaller el 1491. El seu nebot i successor, Bernat de Sorell i d'Aguiló, fundà el vincle agnatici d'Albalat el 1500. el besnét d'aquest, Jaume de Sorell i de Boïl, obtingué el 1626 el títol de comte, el qual passà als Toran, als Gil Dolç del Castellar i als Vallès.

V

H

Albalat, Pere d'  (Catalunya ? , s. XII – Tarragona, 1251)  Eclesiàstic. Bisbe de Lleida (1236-37) i arquebisbe de Tarragona (1238). Germà d'Andreu.

C

B

Albalat d'Altea  Antiga alqueria del terme d'Altea (Marina Baixa). És esmentada ja el 1272.

V

H

Albalat de la Ribera  Municipi de la Ribera Baixa: 13 m alt, 14,39 km2, 3.501 hab (1999) (o Albalat de Pardines, ant: Albalat de Seguereny). Estès a l'esquerra del Xúquer en territori completament pla i regat amb l'aigua d'aquest riu a través de la sèquia d'Albalat, al sud de València. Economia de regadiu (hortalisses, arrossars i tarongers), juntament amb algunes indústries agrícoles i de joguines i la cria de bestiar oví, boví i porquí. Pesca esportiva al Xúquer, a l'hivern es caça als arrossars. La vila era una antiga alqueria musulmana. Església parroquial de final del s. XVII. Àrea comercial de València.

V

M

Albalat dels Ànecs  Despoblat i antic castell del mun. de Cabanes de l'Arc (Plana Alta), actualment enrunat, a la façana marítima (anomenada la Ribera de Cabanes). Es troba prop de la carretera de Barcelona a València i de l'albufera dels Ànecs (coneguda abans també per albufera d'Albalat), la qual fou l'origen del despoblament. Es conserva encara l'antiga església, agregada a Cabanes el 1575.

V

G

Albalat dels Sorells  Municipi de l'Horta del Nord: 97 m alt, 4,89 km2, 3.527 hab (1999) (o de Mossèn Sorell, ant: Albalat de Codinats). Situat al nord de València, entre la mar i els turons que limiten l'Horta a ponent. L'agricultura de secà i principalment el regadiu (blat, tarongers, patates, llegums i hotalisses), alimentat amb aigua de la sèquia de Montcada, i una certa industrialització (materials de construcció, conserves vegetals, caixes d'embalatge), que s'ha incrementat els darrers anys, constitueixen les principals fonts de riquesa del municipi. Àrea comercial de València. La vila, un antic rafal musulmà, conserva l'antic palau senyorial, construït als ss. XV-XVI, flanquejat per quatre torres i un pati interior gòtic. L'actual església parroquial és del s. XVIII.

V

M

Albalat dels Tarongers  Municipi del Camp de Morvedre: 96 m alt, 21,35 km2, 683 hab (1999) (o Albalat de Segart). S'estèn a totes dues vores del Palància i s'enfila, a l'esquerra, pel vessant septentrional de la serra de la Calderona fins al límit de l'Horta per la banda de muntanya, al nord de València. La base de l'economia local és l'agricultura de regadiu (tarongers, hortalisses i cereals), alimentada per la sèquia major de Morvedre o d'Algar i que ocupa la majoria de la població activa; al secà s'hi conrea garrofers, oliveres i ametllers. Hi ha també un sector industrial format, sobretot, per les fàbriques de Sagunt. Àrea comercial de València.

V

M

Albalat de Pardines  Altre nom de la vila d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa).

V

G

Albalat de Segart  Nom tradicional d'Albalat dels Tarongers (Camp de Morvedre).

V

G

Albalat i Segart, baronia d'  Antic feu del Camp de Morvedre. Antiga senyoria de l'abadia de Fontclara (Llenguadoc), passà als Blanes (1434) i als Vila-rasa (1526); el títol baronial fou concedit el 1614 a Joan de Vila-rasa i Cabanyelles. Més tard passà als Saavedra, comtes de l'Alcúdia.

V

H

Albanell, Galceran  (Barcelona, 1561 – Madrid, 1626)  Mestre del futur Felip IV. Fou un dels pocs de l'estament militar català de l'època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals. Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d'aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d'obtenir ajuda. Ordenat sacerdot, rebé l'abadia d'Alcalá la Real i l'administració de l'arquebisbat de Granada. Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d'Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.

C

B

Albanell, Galceran  (Catalunya ? , s. XVI)  Cònsol a l'illa de Xiu (Quios), possessió genovesa a la mediterrània oriental que en un temps fou base naval de la Companyia catalana a Orient. L'illa tenia gran importància comercial per posseir el monopoli del màstic. Albanell hi residí fins al 1566, any en què Xiu caigué en poder dels turcs. Fou segurament el darrer cònsol català en aquella part de la Mediterrània.

C

B

Albanell, Jeroni  (Barcelona, s. XV – 1504)  Advocat i funcionari reial. Cap del monopoli d'abastament de la carn de Barcelona i advocat de la Generalitat. Col·laborador de Ferran II, fou nomenat lloctinent de Mallorca (1491), regent de la conselleria de Catalunya (1491-94), i del consell suprem d'Aragó (1494-1504). Per la seva condició de ciutadà honrat barceloní i funcionari reial, Ferran II li encomanà, juntament amb Jaume Destorrents, la redacció del privilegi d'insaculació del consell de Barcelona.

C

B

Albanell, l'  Veïnat del mun. de Malla (Osona), situat a les vores del Gurri, prop de l'aiguabarreig amb la riera de Tona.

C

G

Albanell i Tortades, Josep  (Vic, Osona, 25/des/1945 - )  Escriptor. El 1973 guanyà el premi Víctor Català amb Les parets de l'insomni, el 1974 el Sant Jordi amb Pinyol tot salivat (publicat el 1975 amb el títol Calidoscopi sentimental), el 1976 el Joaquim Ruyra, amb El barcelonauta, i el Manacor, amb Qualsevol-cosa-ficció, i el 1978 el Crítica Serra d'Or de novel·la, amb Ventada de Morts (Habitants de la nit), a més de moltes més novel·les i narracions. Fou membre i un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs, i amb el pseudònim de Joles Sennell ha escrit novel·les i contes juvenils, com: Ara us n'explicaré una (1980), inclós a la llista d'honor del premi Internacional Andersen, La rosa de Sant Jordi (1988, guardonat el 1990 amb el premi Nacional de Literatura Infantil), etc. Col·laborador de "Cavall Fort", "Tretze-vents" i "Rodamon".

C

B

Albanell i Vila, Joaquim  (Malla, Osona, 1843 -  Vic, Osona, 1917)  Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social: Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L'oncle Geroni (1910), etc.

C

G

Albanyà  Municipi de l’Alt Empordà: 239 m alt, 93,34 km2, 135 hab (2004). Situat a l'alta vall de la Muga, en plena Garrotxa empordanesa. De relleu accidentat pels contraforts del puig de Bassegoda, amb boscos d'alzines i de pins. El terme municipal comprèn dos sectors pràcticament separats pel de Sant Llorenç de la Muga: al sud, l'antic terme d'Albanyà, i al nord, els antics termes de Carbonils i dels Horts, al límit amb el Vallespir. Hi predomina l'agricultura de secà. La ramaderia, l'avicultura, una petita central hidroelèctrica i, sobretot, l'explotació de la riquesa forestal completen l'oferta econòmica del municipi. L'església parroquial de Sant Pere, romànica, és probablement successora de l'antic monestir de Sant Pere d'Albanyà. Al terme hi ha també el santuari romànic de la Mare de Déu del Mont.

C

M

Albanyà, monestir d'  Antic monestir (Sant Pere d'Albanyà) del terme d'Albanyà (Alt Empordà), erigit segurament a l'indret de l'actual església parroquial d'Albanyà. Fundat per l'abat Dòmnul, amb llicència del comte-marquès Rampó, rebé, el 844, un diploma de Carles el Calb. L'any 869 ja havia estat unit al monestir d'Arles (Vallespir).

C

H

Albarca  Poble (815 m alt) del mun. de Cornudella de Montsant (Priorat), en procès de despoblament. Esta emplaçat sobre el coll d'Albarca (774 m alt), unió del Montsant amb les muntanyes de Prades i pas de la carretera de Reus a les Garrigues, on embranca amb la que s'adreça a Prades. A l'època musulmana hi havia hagut un castell; la serra del Montsant era coneguda amb el nom de muntanyes d'Albarca fins poc després de la conquesta cristiana del segle XII.

C

G

Albarca  Possessió del mun. d'Artà (Mallorca Oriental), a uns 3 km de la torre des Matzocs (anomenada també torre d'Albarca), emplaçada a la costa davant del faralló d'Albarca.

B

G

Albarca, clot d'  Vall del mun. d’Escorca (Mallorca Septentrional), a les serres de Llevant, situada a la capçalera del torrent de Lluc. Entre d'altres, hi ha la possessió d'Albarca, molt propera al monestir de Lluc.

B

G

118

Albardanera  Masia del mun. de Pedreguer (Marina Alta), situada prop de la carretera de València a Alacant. A l'edat mitjana era un antic lloc del terme de Dénia.

V

G

119

Albareda, Joaquim  (Catalunya, s. XVI - s. XVII)  Pintor. Actiu a la comarca de Vic al començament del s. XVII, ja que el 1603 contractà la pintura del retaule de Cabrera.

C

B

120

Albareda, Marcià  (Catalunya, s. XVII)  Compositor. Fou mestre de capella a la Seu d'Urgell i a la catedral de Barcelona. Es conserven algunes obres seves de text religiós. 

C

B

121

Albareda i Ramoneda, Anselm  (Barcelona, 1892 – 1966)  Historiador, bibliotecari i cardenal. Ordenat el 1913, es doctorà en teologia a Roma i amplià estudis a Friburg (1921-24). Arxiver del monestir de Montserrat, els seus estudis es dedicaren a la història d’aquest: La impremta de Montserrat. Segles XV i XVI (1919), Bibliografia dels monjos de Montserrat. Segle XVI (1928), L'abat Oliba, fundador de Montserrat (1931), Història de Montserrat (1931), Bibliografia de la regla benedictina (1933), etc. Nomenat prefecte de la Biblioteca Vaticana el 1936, fou cardenal el 1962. Fundà "Analecta Montserratensia" (1917) i "Catalonia Monastica" (1926), publicacions de l'abadia de Montserrat.

C

B

122

Albarells  Poble (610 m alt) del mun. d'Argençola (Anoia), en procés de despoblament, situat dalt d'un tossal, a la dreta de la riera de Santa Maria i de la carretera de Barcelona a Lleida. Al final del s. XII hi havia un molí paperer, el més antic documentat a Catalunya.

C

G

123

Albarés  Despoblat del mun. de Lleida (Segrià), antic poble de contribució d'aquesta ciutat. És d'origen pre-ibèric i es troba en una eminència del terreny al pla de Vilanoveta, sector del pla de Lleida a l'esquerra del Segre.

C

G

124

Albaret, mas d'  Masia (1.358 m alt) del mun. de Toès (Conflent), situada damunt la riba dreta de la Tet. Era una possessió de Cuixà, esmentada ja a l'acta de fundació d'aquest monestir, del 879.

N

G

125

Alba-rosa  Urbanització del mun. de Viladecans (Baix Llobregat).

C

G

126

Albarracín, Severí  ( ? , s. XIX – Barcelona, 1878)  Dirigent anarquista. Fou mestre d'escola i milità a l'Aliança de la Democràcia Socialista, de tendència bakuninista. Fou designat membre del Consell Federal (al congrés de Saragossa, 1872) i de la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (al congrés de Còrdova, desembre 1872-gener 1873). Participà en els fets d'Alcoi (1873) i, perseguit, es refugià a Suïssa. Prengué part en diversos congressos internacionals, sota el pseudònim de Gabriel Albagès (nom d'un militant anarquista de Barcelona). Tornà a la península el 1877 i morí, tuberculós, poc temps després.

C

B

127

Albarran, Joaquim  (Catalunya, 1860 - ? , 1912)  Metge. Cursà la carrera a Barcelona, però exercí a França. S’especialitzà en urologia i introduí noves tècniques en les operacions de ronyó. Descobrí la colibacilúria, coneguda avui amb el nom de malaltia d’Albarran. Millorà el citoscopi.

C

B

128

Albarranch i Blasco, Vicent  (Elx, Baix Vinalopó, 1898 - Granollers, Vallès Oriental, 1939)  Pintor. Residí a Granollers. Destacà com a paisatgista. Té algunes teles al Museu d'Art Modern de Barcelona.

V

B

129

Albasset  Despoblat del mun. de Sagunt (Camp de Morvedre), a la vall de Segó, el lloc havia desaparegut ja al s. XV i el seu nom s'ha conservat com a partida de l'horta morvedrina.

V

G

130

albat, dansa de l'  Costum de la tradició funerària de les comarques valencianes de dellà el riu Xúquer, on ha persistit fins a l'actualitat el costum de fer ballar la jovenalla en vetllar el cadàver d'un infant o albat. La dansa de l'albat es feia al so de guitarres, amb la mateixa melodia "per la de l'u" de la riberenca, però amb cançons que expressaven alegria perquè un àngel havia pujat al cel. Aquest ball funerari rep també el nom de dansa del vetlatori (Albaida, Valldigna) i del mortitxol (Alacant).

C

C

131

Albatàrrec  Municipi del Segrià: 147 m alt, 10,73 km2, 1.393 hab (2004) (o Albatarri). Situat al sud i prop de Lleida i estès per les valls fluvials quaternàries de l'esquerra del Segre. La ramaderia estabulada, la cria d'animals de granja, l'agricultura de secà i sobretot el regadiu (pera i poma), alimentat per la sèquia de Torres i el canal d'Urgell, són les principals fonts de riquesa del municipi. Celler agrícola obra de Cèsar Martinell. Hi ha també pastures i bosc. Dins el terme es troba el despoblat de Pedrós, on s'han trobat restes arqueològiques de l'edat del bronze. Àrea comercial de Lleida. Hi ha un notable palau senyorial de planta i aspecte medieval. Església parroquial de Sant Salvador, de façana barroca (s. XVIII).

C

M

132

Albatàrrec, mestre d'  (Catalunya, s. XV)  Pintor. Documentalment hom comprovà que les obres que li eren atribuïdes foren pintades per Jaume Ferrer I.

C

B

133

Albatera  Municipi del Baix Segura: 16 m alt, 66,5 km2, 8.661 hab (1999). A la zona de llengua castellana del País Valencià, al límit amb el Baix Vinalopó. Hi abunden les palmeres datileres, i una part del terme és de saladar. La base tradicional de l'economia local és l'agricultura de secà i el regadiu, que aprofita a través de sèquies l'aigua del Segura. Amb tot, l'ampliació a partir del 1930 del sector industrial (proximitat de nuclis com Crevillent o Elx), que ha fet augmentar considerablement la població, dóna treball actualment a tantes persones com l'agricultura. La vila conserva encara l'església parroquial construïda el 1602 i substituïda per una de nova el 1727. El terme comprèn el barri de San Isidro de Albatera. Al saladar, acabada la guerra civil, hi va ser establert un dels més importants camps de concentració de les tropes republicanes.

V

M

134

Albatera, comtat d'  Jurisdicció senyorial d'Albatera (Baix Segura), creada el 1628. La senyoria, adquirida el 1320 per Arnau de Mur, passà més tard a la família Rocafull. El 1628 fou elevada a comtat a favor de Gaspar de Rocafull i de Boïl, baró d'Albatera. El títol passà als marquesos de Dosaigües, als Marimon, marquesos de Cerdanyola, i als Arròspide.

V

H