descripció

Albelda  Municipi de la Llitera: 361 m alt, 51,7 km2, 954 hab (1999) (ant: Albel·la). Situat al límit amb la Noguera i el Segrià, a la zona de parla catalana de l'Aragó. S'estén per la banda oriental de la serra de la Gessa i, al sud, per la plana meridional de la Llitera. L'agricultura de regadiu (cereals, arròs, alfals), alimentada pel canal d'Aragó i Catalunya i la sèquia de la Magdalena, és la base de l'economia local, complementada pel secà, la ramaderia i la cria d'animals de granja. La vila era un antic castell musulmà conquerit el 1083 pel comte d'Urgell. L'església parroquial de Sant Vicenç havia estat la col·legiata d'Albelda fins al s. XIX. Àrea comercial de Lleida.

F

M

Albéniz, Isaac  (Camprodon, Ripollès, 1860 - Cambo, Lapurdi, Euskadi, 1909)  Músic. Des que era jove fou, a París, deixeble de Marmontel i efectuà llargues sortides per Europa i Amèrica. Després proseguí els seus estudis a Leipzig i Brussel·les i rebé els consells de Liszt. Durant aquesta època escriví un nombre considerable de petites obres de caire romàntic. Després tornà a París, on continuà perfeccionant-se de mica en mica. A aquest període pertany la seva celebrada Rapsòdia espanyola. L'any 1896, a Barcelona, compongué l'òpera còmica Pepita Jiménez. El 1899 estrenà a París el poema simfònic per a orquestra Catalònia. Seguiren diverses peces per a piano: Serenata espanyola, Granada i Sevilla, entre d'altres. La seva última producció fou Ibèria, que conté 12 peces, entre les quals destaquen: Corpus a Sevilla, Triana i Màlaga. La música d'Albéniz s'inclou dins l'escola espanyola, equiparable a d'altres moviments semblants en diversos països europeus. S'hi troben elements post-romàntics (Liszt) i impressionistes.

C

B

Albéniz, Laura  (Barcelona, 1890 – 1944)  Dibuixant i pintora. Filla d'Isaac Albéniz. Exposà a Faianç Català (1911), juntament amb M. Andreu, Nèstor i I. Smith, i a la Galeria Dalmau (1944), de Barcelona. Dins el modernisme reflecteix les orientacions de X. Gosé.

C

B

Albentosa i Sánchez, Lluís Miquel  (Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 1988)  Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d'on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s'especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials. Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).

V

B

Albenya  Possessió del mun. d'Algaida (Mallorca Oriental), vora l'antic poble de Castellitx.

B

G

Alber, Jordi Miquel  (Illes Balears, s. XV – s. XVI)  Notari. En 1502 concursà al certamen poètic celebrat a Palma en honor de Ramon Llull.

B

B

Albera, castell d'  Antic castell del mun. de Montesquiu d'Albera (Rosselló), conegut actualment amb el nom de castell de Sant Cristau.

N

H

Albera, l'  Municipi del Vallespir: 17,08 km2, 69 hab (1999). Situat al vessant septentrional de la serra de l'Albera, comprèn la vall d'Albera, al límit amb l'Alt Empordà. Gran part del territori és cobert de pastures i, sobretot, de bosc d'alzina surera. L'activitat econòmica del municipi es redueix a petits conreus, la qual cosa ha motivat que la població disminuís constantment al llarg dels s. XIX i XX. El terme es divideix en dos pobles: Sant Joan d'Albera, que en té la capitalitat municipal, i Sant Martí d'Albera, que ha mantingut la capitalitat religiosa. Vora Sant Joan hi ha un dolmen anomenat la Balma de Na Cristiana.

N

M

Albera, serra de l'  Massís muntanyós de les comarques de l'Alt Empordà i del Vallespir, que ressegueix la frontera francoespanyola des del coll del Pertús fins a la Mediterrània. Constitueix el sector més oriental de la branca nord dels Pirineus Axials. El relleu és suau als cims i abrupte als vessants i en la façana marítima rossellonesa. L'altitud mitjana és de 900 m i al puig Neulós arriba a 1.256 m. Actua com a centre de condensació de pluja (700 mm). La vegetació natural està molt degradada; apareixen petites fagedes en les parts altes (bosc de la Maçana) i alzines sureres en el contacte amb la plana empordanesa; en la resta del massís predominen els prats. Des del 1986 és Paratge Natural d'Interès Nacional.

C

G

Alberca, barranc de l'  Curs d'aigua intermitent de la Marina Alta, que neix a Benidoleig i rega als termes d'Alcanalí i Pedreguer, al nord de la serra del Castellet d'Aixa. Després de passar per Ondara, desguassa directament a la Mediterrània dins el terme de Dénia, a uns 2 km a l'est del riu Girona.

V

G

Alberch i Fugueras, Ramon  (Girona, 1951 - )  Historiador i arxiver. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha orientat la seva formació i dedicació professional al patrimoni cultural de caràcter històric. Director de l'Arxiu Municipal de Girona (1978-89), arxiver en cap de l'Ajuntament de Barcelona a partir del 1989 i director de l'Institut Municipal de Història de Barcelona des del 1992; els anys 1987-88 fou director executiu del "Projecte d'Ordenació d'Arxius de la Ciutat de Barcelona", estudi que ha permès dur a terme l'organització de l'actual sistema municipal d'arxius. Impulsor i cofundador de l'Associació d'Arxivers de Catalunya -de la qual fou president en 1983-93-, i membre del Comité Director d'Arxius Municipals del Consell Internacional d'Arxius. És autor i coautor de nombrosos treballs històrics sobre la ciutat de Girona i també sobre arxivística.

C

B

Alberch i Vila, Lluís  (Catalunya, s. XVI)  Compositor i organista. Nebot de Pere. Escriví obres per a orgue. Li són atribuïdes algunes de les incloses al Libro de cifra nueva (1557) per a tecla, arpa i viola, de Luis Venegas.

C

B

Alberch i Vila, Pere  (Vic, Osona, 1517 – Barcelona, 1582)  Organista i eclesiàstic. Fou canonge i mestre de capella de la seu de Barcelona. Hi afinà l'orgue, que aleshores fou tingut en excepcional. Fou un instrumentista extraordinari, que gaudí de gran fama. Es distingí també pel seu fervor pedagògic, ja que ensenyava sense voler percebre honoraris dels seus deixebles. Fou composicions de mèrit. És autor d'una col·lecció de Tientos, avui perduda. Només dos d'ells han arribat fins a nosaltres.

C

B

Albercutx  Possessió del mun. de Pollença (Mallorca Septentrional), situada a menys d'un km de la platja d'Albercutx i de la urbanització de Can Singala, al nord-est del Port de Pollença. La punta d'Albercutx (o de l'Avançada) tanca per llevant el port de Pollença i el separa del caló d'Albercutx. Les contínues incursions de corsaris feren pensar, des del final del s. XVI, en la construcció de la fortalesa d'Albercutx damunt la punta d'Albercutx, però no fou acabada de construir fins al final del s. XVII. En direcció a la punta fou construïda posteriorment una bateria anomenada Avançada (que ha donat un dels noms amb que són conegudes la punta i la fortalesa). Aquesta fortificació és ocupada actualment per una base d'hidroavions de l'exèrcit de l'aire. Sobre la costa septentrional de la península de Formentor, i a 390 m d'altitud es troba l'antiga talaia d'Albercutx, que encara estava en servei al final del s. XVII.

B

G

Alberdi, Antoni  (Barcelona, 1894 - )  Compositor. Fill de Lope Alberdi. Deixeble a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. És autor de Ballets catalans, Cançons de nois, Recitados de piano, etc.

C

B

Alberdi, Lope  (Guernica, Biscaia, Euskadi, 1870 – Barcelona, 1948)  Orguener. Introduí a la península l'orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n'arribà a ésser propietari (1896). La casa Alberdi construí l'orgue de la Seu d'Urgell, entre d'altres importants.

C

B

Albereda  Antiga quadra del mun. de Navès (Solsonès), situada a l'oest dels plans de Navès. És drenada pel torrent d'Albereda, que neix prop de l'església de Besora i desguassa al Cardener, per l'esquerra, en ple pantà de Sant Ponç. Havia estat un castell que, al s. XVII, pertanyia a la universitat literària de Solsona. A l'alta edat mitjana, la seva església era dedicada a santa Fe i sufragània de la d'Olius; al s. XVIII ho era a sant Tomàs, i depenia de Navès.

C

G

Albereda  Veïnat i antiga quadra del mun. de Torrelles de Foix (Alt Penedès), al vessant meridional de la serra de Font-rubí. Des del s. XIII fins al 1625 pertanyé al monestir de Santes Creus.

C

G

Albereda  Veïnat (700 m alt) del mun. de Querol (Alt Camp), situat al capdamunt d'una vall, a l'esquerra del torrent d'Esblada, sota el puig de Formigosa.

C

G

Albereda, l'  Veïnat del mun. de Sant Martí de Tous (Anoia), al voltant de la torre i de la masia del mateix nom. El torrent de l'Albereda neix vora el castell de la Roqueta i desguassa a la riera de Tous, davant el poble de Tous.

C

G

Albereda, l'  Masia del mun. de la Secuita (Tarragonès), antiga possessió del monestir de Santes Creus.

C

G

Albereda de Montserrat  Antiga quadra i granja del monestir de Montserrat, al mun. dels Prats de Rei (Anoia)

C

G

Alberedes de Portell, les  Llogaret del mun. de Portell de Morella (Ports), a la dreta del riu de Sant Joan, límit entre el País Valencià i Aragó.

V

G

Alberes, les  Ramal orogràfic pirenenc, entre el Principat i la Catalunya Nord. Nom utilitzat per alguns geògrafs per a designar tot el ramal que va de Costabona fins a la Mediterrània (en el qual resta compresa la serra de l'Albera, que li ha donat nom), límit entre el Vallespir, al nord, i l'Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, al sud.

C

G

Alberic  Municipi de la Ribera Alta: 27 m alt, 26,9 km2, 9.150 hab (1999). Situat a la plana al·luvial estesa entre el riu Xúquer i el riu dels Ullals. De relleu accidentat a l'oest, a la plana predomina el regadiu (tarongers i hortalisses), alimentat principalment per la sèquia reial del Xúquer. L'activitat industrial deriva sobretot dels productes agrícoles. La vila, una antiga alqueria del terme d'Alzira, es troba al peu del santuari de Santa Bàrbara, que corona una petita elevació del terreny, al centre de la plana, anomenada la Muntanyeta. L'actual església arxiprestal de Sant Llorenç, d'estil barroc, és de finals del s. XVII. La vila va ser objecte de diverses incursions de les forces carlines durant la Primera Guerra Carlina, motiu pel qual va ser emmurallada el 1839. El terme comprèn els despoblats d'Alàsquer, la Foieta, Benifaraig i Alcosser.

V

M

Alberic, baronia d'  Demarcació senyorial (Ribera Alta). Comprenia la vila d'Alberic i els pobles d'Alàsquer, d'Alcosser i de Gavarda; era anomenada, comunament, les Baronies. La senyoria, creada el 1244 per Jaume I, canvià sovint de posseïdor fins a ésser adquirida, al començament del s. XVII, per la casa ducal castellana d'El Infantado; com a conseqüència d'un llarg plet, sentenciat el 1804, la baronia retornà a la corona el 1837.

V

H

Alberic i Casas, Josep  (Reus, Baix Camp, 1824 – 1878)  Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”. Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia. Va ser diputat a Corts per Reus.

C

B

Alberich i Escardívol, Montserrat  (Barcelona, 1912 – 1973)  Pintora. Ha aconseguit un renom internacional per les seves minucioses composicions fetes amb màquines d'escriure i cintes mecanogràfiques de diferents colors.

C

B

Alberni i Teixidor, Pere  (Tortosa, Baix Ebre, 1747 – Monterrey, Mèxic, 1802)  Militar. Fill de família benestant, partí cap a Mèxic (1767) per participar en la submissió de les tribus indígenes. Destinat a Nootka (1790), Canada, per fundar un establiment espanyol, afavorí les relacions amb els natius, col·laborà en la confecció d'un vocabulari indígena, creà un hort experimental i construí un fortí. La ciutat de Port Alberni, a l'illa de Vancouver, li ret homenatge.

C

B

V

B

Alberola  Poble (663 m alt) del mun. d'Os de Balaguer (Noguera), situat en un coll, a la partió d'aigües del Farfanya i de la Noguera Ribagorçana. És un antic municipi agregat, al s. XIX, al de Tragó de Noguera, dissolt el 1964.

C

G

Alberola  Caseriu de l'antic mun. de Mur (Pallars Jussà), dins el terme de Meüll.

C

G

V

B

Alberola, Estanislau  (Quatretonda, Vall d'Albaida, s. XIX – s. XX)  Escriptor. Fou poeta bilingüe. Publicà dos reculls de la seva producció en vers. Estrenà amb èxit diverses obres teatrals escrites en català.

V

B

Alberola, Francesc  (València, s. XVIII – 1822)  Escultor. Membre de l'Acadèmia de Sant Carles. La seva obra es d'escola neoclàssica (Neró ordena la mort de Séneca, baix relleu de l'Academia de San Fernando, Madrid).

V

B

Alberola i Berenguer, Rafael  (Novelda, Vinalopó Mitjà, s. XIX)  Pintor. Estudià a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Com a aquarel·lista participà en diverses exposicions del 1871 al 1881. A l'Exposició d'Alacant del 1894 presentà natures mortes, flors i paisatges.

V

B

Alberola i Botella, Genís  (Asp, Vinalopó Mitjà, 1855 – Alacant, 1935)  Escriptor. La seva producció es compon d'obres narratives, de viatges i de crítica. També publicà biografies i les comèdies Cançonera valenciana (1926) i L'amo i senyor o refranera valenciana (1927).

V

B

Alberri  Un dels contraforts sud-orientals de la serra de Mariola, al mun. de Cocentaina (Comtat).

V

G

Albert, Bartomeu  (Albaida, Vall d'Albaida, s. XVII – s. XVIII)  Pintor. Entre el 1692 i el 1701 realitzà abundants treballs per al convent de Sant Domènec a Oriola. Pintà les voltes i les llunetes de l'església i una vintena de quadres, entre d'altres, les Esposalles de la Mare de Déu i la Visitació; sembla que dibuixà també els esgrafiats del claustre major. Decorà també els sostres d'algunes sales del palau senyorial d'Albaida.

V

B

Albert, Bernat  (Rosselló, s. XV – 1453)  Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà governador del Rosselló i de la Cerdanya. Ocupava aquest càrrec a la seva mort. El succeí Bernat de Vilamarí, el famós almirall.

N

B

Albert, Caterina  (Catalunya, s. XV)  Filla de Felip Albert i de Violant de Cardona. Casada amb el comte Hug Roger III de Pallars. Presentà durant tres anys al castell de València d'Àneu la darrera resistència a les forces d'ocupació del comtat de Pallars; forçada a rendir-se (1491), passà a França, on s'havia refugiat el seu marit. Fou declarada rebel i hom ordenà la confiscació dels seus béns per sentència reial.

C

B

Albert, Felip  (Rosselló, s. XV)  Militar. Senyor de Ponts i d'Agramunt; serví Joan II de Catalunya-Aragó durant la revolta catalana. Proposat com a governador de Catalunya el desembre del 1461, fou rebutjat per la ciutat de Barcelona. En esclatar la revolta era capità del castell de la Força-ral, un dels castells-clau dels comtats de Rosselló i de Cerdanya; contribuí al retorn de Perpinyà a l'obediència de Joan II. El rei l'envià el 1463 al duc de Borgonya, Felip el Bo; també el 1459 l'havia nomenat ambaixador davant el sobirà francès Carles VII. Anys després fou empresonat a França; el 1494, Ferran II de Catalunya-Aragó s'interessà a favor d'ell prop de Carles VIII, sobre el plet pendent amb Guillem de Caramany, vescomte de Lautrec, antic lloctinent del governador francès als comtats de Rosselló i de Cerdanya.

N

B

Albert, Galceran  (Catalunya, s. XIV - Elna, Rosselló, 1453)  Bisbe d'Elna. Fou monjo a Ripoll, d'on passà a ésser prior de Santa Maria de Meià. L'any 1429, el legat pontifici, Pere de Foix, el nomenà bisbe de Mallorca; aquest nomenament fou anul·lat pel papa l'any següent per tal de conferir-lo a Gil Sanxis Munyós, que acabava de renunciar al títol papal de Climent VIII, amb el qual havia succeït a Benet XIII (Pere de Luna); Galceran es negà a acceptar l'anul·lació pontifícia i únicament els bons oficis del rei, que obtingué per a ell la seu d'Elna el 1431, aconseguiren de fer-lo sortir de Mallorca. Resta una carta de Galceran al rei demanant-li que s'abstingués de conferir honors i privilegis als monjos.

N

B

Albert, Guillem  (o Guillem Adalbert) (Perpinyà, s. XIV)  Consol de Perpinyà (1325). Partidari del projecte de Pere III de Catalunya-Aragó d'incorporació dels territoris de Jaume III de Mallorca, fou empresonat per aquest. Ocupada l'illa pel rei Pere el 1343, fou alliberat. Participà l'any següent en la campanya del Rosselló com a conseller del rei Pere. Intervingué en les deliberacions sobre la capitulació de Cotlliure (1344) i de Perpinyà (1345). Pere III el nomenà batlle d'aquesta vila, un cop conquerida.

N

B

Albert, Josep Francesc Ildefons Ramon d'  (Illa, Rosselló, 1721 – 1790)  Advocat i polític. Fou professor de dret a Perpinyà, on exercí diversos càrrecs oficials. A París, on residí des del 1763, arribà a lloctinent general de la polícia (1775) i conseller d'estat davant el ministre Turgot. Publicà Lettres d'un avocat (1765) oposant-se a la versió del cos de dret civil francès. Un resum cronològic de la història romana no fou publicat fins al 1820. Altres obres seves s'han perdut, com un estudi de les Lettres de cachet en col·laboració amb Malesherbes i un treball extens sobre les lleis d'Europa.

N

B

Albert, Pere  (Catalunya, s. XIII - v. 1261)  Jurista i eclesiàstic. Estudià a la Universitat de Bolonya i fou canonge de la seu de Barcelona (1233-61). Escriví, originalment en llatí, dos opuscles que, aplegats, formen un tractat de dret feudal amb el títol de Consuetudines o Conventiones Cataloniae inter dominos et vassallos que rebé el títol de Commemoracions i aviat (en el mateix s. XIII) fou traduït al català amb el títol de Costumes de Catalunya entre Senyors i Vassalls. Les Commemoracions reberen força de llei en les Corts de Montsó del 1470 i avui són una font bàsica per al coneixement del règim feudal català.

C

B

Albert, Pere  (Lleida, s. XVII - ? s. XVII)  LXXII Abat de Poblet, el XVIII dels quadriennals. Fou elegit en 1692, succeint Pere Virgili. L'arquebisbe de Tarragona, Josep Llinars, consagrà l'església major durant el seu abadiat, el 13 de novembre de 1693. Albert cessà l'any següent. Fou elegit successor seu Josep Rosers.

C

B

Albert, Ramon  (Barcelona, s. XIII – València, 1330)  Mercenari. Fill de família noble, descendent dels comtes de Rosselló. Fou el primer sacerdot elegit mestre general dels mercenaris, quan aquest orde religiós deixà d'ésser prevalentment laic (1317). Dedicà una atenció especial als jueus i visità quatre vegades Àfrica per redimir captius. Reformà els llibres litúrgics de l'orde, que dotà de noves constitucions. Actuà diverses vegades com a conseller de Jaume II de Catalunya-Aragó. Joan XXII el féu cardenal.

C

B

Albert, Ramon  (Catalunya, s. XIV)  Arquitecte. Treballà a la catedral de Tarragona en 1345.

C

B

Albert i Berenguer, Isidre  (el Pinós, Novelda, Vinalopó Mitjà, 1896 - País Valencià, s. XX)  Escriptor. És autor de diversos treballs sobre les arts del llibre i bibliografies.

V

B

Albert i Corp, Esteve  (Dosrius, Maresme, 1914 - Andorra la Vella, 1995)  Poeta i autor teatral. Tenia estudis eclesiàstics inacabats. Durant la guerra civil, fundà el Comitè de la Salut Pública, i després, participà activament en la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d'exiliar-se a Andorra el 1956. Promotor d'espectacles. Poeta en Única amor (1945) i Petita vall (1946); va publicar breus monografies històriques sobre temes andorrans La vella Andorra vista per mossèn Cinto (1959) i del Maresme. Muntà el Pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol i el Misteri de Sant Pere Urseal, en què van participar sovint actors improvisats, autènticament populars. Altres obres: L'obra social i política de l'abat Oliba (1966), La Seu d'Urgell, portaveu, reducte i bressol d'una Gòtia frustrada (1967) i L'Empordà al temps visigòtic i l'Alta Edat Mitjana (1970). També publicà la monografia històrica Procés i projecció de l'obra de Josep-Sebastià Pons (1983; premi Vila de Perpinyà).

C

B

Albert i Montaner, Lluís  (Barcelona, 1930 - )  Escriptor. Ha conreat el periodisme i, sobretot, el guió radiofònic. En aquest gènere ha esdevingut un dels especialistes més facunds i coneguts. També ha escrit obres per al teatre escènic, com la titulada L'arbre caigut, en col·laboració amb Lluís Coquard, publicada en 1957.

C

B

Albert i Olivella, Carles  (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1929 - )  Pintor. Resideix a Suïssa.

C

B

Albert i Paradís, Caterina "Víctor Català"  (l'Escala, Alt Empordà, 11/set/1869 – 27/gen/1966)  Escriptora. Filla d'una família benestant, visqué gairebé sempre reclosa a la seva població, dedicada a la lectura, la pintura i sobretot a escriure. Autodidacta, es mantingué fidel al naturalisme i en menor mesura al modernisme. Tant els poemes (El cant dels mesos, 1901; El llibre blanc, 1905) com les obres dramàtiques (La infanticida, Quatre monòlegs, 1902, i Teatre inèdit, 1967) tenen un interès més aviat escàs. Destacà, però, en la narració, sobretot en la novel·la Solitud (1905), traduïda a diversos idiomes i que li donà la fama, i altres obres, algunes considerades menors, com Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Un film (1919), La mare balena (1920), Contrallums (1930), Vida mòlta (1949), Jubileu (1951). En aquestes obres l'escriptora presenta un món aspre i cru en el qual els seus personatges, generalment amb alguna tara física o moral, estan condemnats a la més negra fatalitat, però on de tant en tant traspua un cert lirisme.

C

B

Albert i Pey, Salvador  (Palamós, Baix Empordà, 1868 - Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 1944)  Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicanosocialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).

C

B

Albert i Ribas, Lluís  (Barcelona, 1923 - )  Musicòleg i compositor. Intèrpret dels instruments més característics de la cobla, esdevingué compositor de sardanes i investigador musical. També ha compost diverses obres orquestrals: Concert de la Costa Brava, Fantasia i fuga, Rapsódies empordaneses, Suites clàssiques catalanes, etc. Autor de diversos estudis de temàtica sardanística, publicà l'obra Contra la falsa sardana (1953) i fou un dels col·laboradors de la trilogia La sardana (1970). Col·laborà a les revistes "Destino" de Barcelona i "Canigó" de Figueres.

C

B

Albert i Torrellas, Albert  (Catalunya, s. XIX – s. XX)  Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, com les revistes "Fulles d'Art" (1905) i "Estil" (1906). És autor de diversos llibres, molts d'ells publicats amb pseudònim. Els més difosos han estat possiblement els seus Diccionari Castellà-Català i Diccionari Català-Castellà.

C

B

Albertí, Arnau  (Muro, Mallorca, 1480 - Patti, Sicília, Itàlia, s. XVI)  Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d'on era canonge, i després de València (1527), interessat per l'obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.

B

B

Albertí, Guillem  (Rosselló, s. XIV - ? , s. XIV)  Cavaller. Es destacà a l'oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d'aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s'empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.

N

B

Albertí, Jaume  (Balears, s. XIV – Palma de Mallorca ?, s. XV)  Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d'aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l'elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.

B

B

Albertí, Jaume  (Girona, s. XIX - Girona ? , s. XIX)  Mestre, gramàtic i poeta. A començaments del s. XIX compongué gran nombre de poesies en ocasió de totes les solemnitats i festes que celebrava la ciutat.

C

B

Albertí, Pere Joan  (Illes Balears, s. XVI)  Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l'època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.

B

B

Albertí, Rafael  (Inca, Mallorca, 1550 - Palma de Mallorca, 1627)  Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l'establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d'Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).

B

B

Albertí i Corominas, Josep  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1913 - )  Pintor. Ha exposat diverses vegades a Barcelona des del 1956. També ho ha fet a la seva vila natal, a Tossa i a Düsseldorf (Alemanya). Li han estat atorgats diversos premis.

C

B

C

B

Albertí i Gubern, Santiago  (Barcelona, 1930 - 1997)  Escriptor, editor i distribuidor de llibres. Fundador d'Albertí, Editor. Va dirigir i, en bona part, va redactar el Diccionari biogràfic (1966-68), de personatges catalans, en quatre volums. Va continuar la “Nova col·lecció Lletres”, iniciada per Joan Grases, que incorporà molts autors inèdits, i va publicar la miscel·lània “Quart Creixent”, que s'hagué d'interrompre al fascicle 4. És autor de l'estudi de divulgació històrica L'Onze de Setembre (1966) i l'assaig El republicanisme català i la Restauració monàrquica (1875-1923) (1972). També ha publicat un Diccionari de la llengua catalana (1975) i el Diccionari de la llengua catalana il·lustrat. És un dels promotors de la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (fundada el 1980). A partir de la seva mort, el segell editorial ha passat a la direcció d'Elisenda Albertí.

C

B

Albertí i Morey, Josep  (Capdepera, Mallorca, 6/ago/1950 - )  Poeta i editor. Capdavanter de l'avantguarda poètica de les Illes. Després d'obtenir el 1970 el premi Blanquerna de Manacor amb Modus vivendi (1971), ha publicat Aliorna (1974), Era plena de canoes (1977), Poemes d'aire condicionat (1979) i Cutis (1980). Molt lligat a les arts plàstiques, ha col·laborat en happenings, exposicions i treballs de vídeo, sobretot a través del "Taller llunàtic". Fundador de les publicacions "Neon de suro" i "El correu de Son Coc" ha exercit la crítica i de polemista en diverses publicacions catalanes i a "El Viejo Topo".

B

B

Albertí i Picornell, Jeroni  (Banyalbufar, Mallorca, 1927 - )  Empresari i polític. Professor mercantil, treballà a Veneçuela (1954-63). Director general del Grup d'Hotels del Mediterrani i, des del 1970, president de la patronal mallorquina ASIMA. En crear-se la UCD es convertí en el seu dirigent a les Balears i, així, fou elegit senador per Mallorca (1977 i 1979). President des del 1978, del preautonòmic Consell General Interinsular i, des del 1979, del Consell de Mallorca. El setembre de 1982 abandonà la UCD –i també els càrrecs públics-, per fundar la Unió Mallorquina, partit centrista i autonomista. El 1983 assolí de nou la presidència del Consell Insular de Mallorca gràcies a un pacte amb AP. Fou més tard President del Parlament Balear (1987-91), fins que es retirà de la política activa.

B

B

Albertí i Vidal, Vicenç  (Maó, Menorca, 1786 – 1859)  Dramaturg, poeta i erudit. Traductor al català del teatre neoclàssic i pre-romànic francès i italià, amb obres de Molière, Beaumarchais, Metastasio i Goldoni, versions que resten inèdites. L'any 1818 va publicar la versió catalana en vers de l'Alfonsiada o Conquista de Menorca per el rey don Alonso III d’Aragón en 1287, poema en tres cants escrit originàriament en castellà per Joan Ramis. Autor d’un Diccionario... de voces sagradas, técnicas, históricas, mitológicas, etc, el primer volum del qual fou publicat l'any 1826 i els altres nou resten manuscrits a l'Acadèmia de la Història. Fou un exponent del moviment cultural menorquí a l'època d'ocupació anglesa.

B

B

Albesa  Municipi de la Noguera: 237 m alt, 37,36 km2, 1.531 hab (2004). Situat a l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, poc abans de la seva confluència amb el Segre, i estès per les terrasses fluvials quaternàries esglaonades al sud de la serra Llarga. L'agricultura de secà i el regadiu, alimentat per la sèquia d'Albesa, centren les activitats econòmiques del municipi, complementades per la ramaderia porcina i ovina. A l'església parroquial de Santa Maria es conserva un retaule gòtic de pedra del s. XIV, policromat. Dins el terme es troben també el caseriu i antic lloc de Camporells i les restes de la vil·la romana del Romeral. L'any 1003 una expedició dels comtes de Barcelona i d'Urgell en terres sarraïnes hi lliurà la important batalla d'Albesa, victoriosa per als cristians.

C

M

Albesa  (Alacant, s. XIII - ? , s. XIII)  Corsari. En 1285 hostilitzà amb gran eficàcia el tràfic marítim francès que sostenia la invasió de Catalunya realitzada pels croats de Felip l'Ardit. El seu cop més important fou la captura de dues grans barques i l'enfonsament d'altres onze davant de Narbona. Operava amb un lleny de vint-i-vuit rems.

V

B

Albesa, Joan d'  (Catalunya, s. XII)  Magnat. En 1166 fou un dels signats de l'acta de fundació del monestir premonstratès de Santa Maria de Bellpuig o de les Avellanes, promogut pel comte Ermengol VII d'Urgell.

C

B

Albet  Llogaret (1.178 m alt) del mun. de Montferrer i Castellbó (Alt Urgell), en un serrat que separa el torrent de Castellbó del torrent d'Albet, afluent, per l'esquerra, del primer. L'origen d'aquest llogaret és l'antic monestir d'Albet (Sant Martí d'Albet), benedictí, actualment desaparegut. D'origen desconegut, l'any 914 fou unit amb quatre d'altres a Sant Serni de Tavèrnoles pel fet que no tenia abat ni monjos per l'estat ruïnós de l'edifici.

C

G

C

B

Albi, baronia de l'  Jurisdicció senyorial del terme de l'Albi (Garrigues), comprenia el castell i la vila. A mitjan s. XIV passà, per matrimoni, de la família Albi a la família Mur. El baró Acard de Mur i Alemany de Cervelló fou capità general de Sardenya (1413); la seva filla i hereva Violant és casà amb Ponç de Perellós, i l'hereva d'aquest matrimoni, Elfa de Perellós, portà la baronia als Cardona en casar-se el 1444 amb Hug de Cardona i de Centelles, baró de Bellpuig. Bé que a llur fill, Hug de Cardona i de Perellós, li fou confiscada la baronia de Bellpuig per Joan II de Catalunya-Aragó durant la guerra civil de 1462-71, la baronia de l'Albi fou mantinguda pels descendents d'Hug, que foren els Erill, els Cartellà, els Ardena-Sabastida, els Rocabruna i els Montoliu. La baronia fou confirmada com a títol del regne el 1755.

C

H

Albí, Josep  (València, 1922 - )  Escriptor. Doctor en filosofia i lletres. Ha viscut a Bilbao i a Alacant. És autor d'un Antología del surrealismo en España (1952) i de llibres poètics estimables com els titulats Orillas del Júcar (1942), Vida de un hombre, premi València de poesia 1957, etc., així com de la novel·la El silencio de Dios, distingida amb el premi Gabriel Miró de l'ajuntament d'Alacant.

V

B

Albi, l'  Municipi de les Garrigues: 527 m alt, 32,96 km2, 836 hab (2004). Al sud-est de la comarca, a la dreta del riu Set i drenat per la riera de l'Albi. L'agricultura de secà és la principal font econòmica del municipi, complementada per alguna petita indústria agrària. El poble és dominat per les restes del castell de l'Albi, convertit al final del s. XVI en palau renaixentista. El nucli històric comprèn el carrer del Call, l'església barroca de Santa Maria (s. XVIII) i l'edifici modernista de la Cooperativa del Camp, bastit per l'arquitecte Cèsar Martinell (1919-20). A 5 km de la vila hi ha el conjunt de pintures rupestres de la Vall de la Coma (bé cultural d'interès nacional).

C

M

Albi, Pere  (Catalunya, XVI - Barcelona ? , s. XVI)  Forjador. Autor d'una reixa de la Cambra Daurada (1542) del palau de la Generalitat de Barcelona i d'una altra a la capella de Sant Agustí.

C

B

Albi, portilló d'  Coll (2.457 m alt) del mun. de Canejan (Vall d'Aran), a la serra que separa la Vall d'Aran del territori occità de Conserans, damunt els rasos de Liat: termenal dels municipis de Canejan i Cap d'Aran.

C

G

Albicà  Caseriu del mun. de Tàrbena (Marina Baixa). Era un dels llogarets on s'agrupà antigament la població de la vall de Tàrbena.

V

G

Albiñana i Olmos, Josep Lluís  (València, 1943 - )  Polític i advocat. Estudià dret a la Universitat de València. Compaginà el seu treball com a advocat amb els diversos càrrecs polítics que ostentà en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), després d'haver militar un temps a la UGT. Fou elegit diputat a les Corts de Madrid a les eleccions del 1977 i de 1979 com a primer candidat del PSOE per València. El 1978 fou elegit President del Consell del País Valencià, càrrec que exercí fins la retirada del PSOE del govern valencià, pel desembre del 1979, a conseqüència de la qual dimití del seu càrrec. Poc temps després abandonà el PSOE.

V

B

Albiñana i Sanz, José Maria  (Énguera, Canal de Navarrès, 1883 – Madrid, 1936)  Metge i polític. En ésser proclamada la Segona República, organitzà un grup paramilitar de dretes, els Legionarios de Albiñana, que subsistí fins a la Guerra Civil. Pel març del 1932 fundà el Partido Nacionalista Español, de caràcter monàrquic i orientació d'extrema dreta. Participà a la revolta de Sanjurjo, la qual cosa li costà l'empresonament i l'exili a Las Hurdes fins al 1933. Fou detingut a Madrid el 1936 i afusellat poc temps després de començar la Guerra Civil. És autor de diversos llibres.

V

B

Albinyana  Municipi del Baix Penedès: 198 m alt, 19,5 km2, 1.926 hab (2004). Al límit amb el Camp de Tarragona. El teme, amb boscos de pins i d'alzines, s'estén des de la serra del Quadrell fins a la riera de la Bisbal. L'agricultura de secà ha estat la font de riquesa tradicional del municipi, complementada, fins al segon quart del s. XX, per la confecció de cabassos i senalles de margalló. Dalt la serra del Quadrell, hi ha el santuari de Sant Antoni d'Albinyana, l'antic terme de Tomoví i, al nord-est, el poble de les Peces. Darrerament, la construcció d'una reserva de fauna africana de caire turístic, ha impulsat notablement la vida econòmica del municipi.

C

M

Albinyana i de Borràs, Joan Francesc  (Tarragona, 1802 – 1868)  Arqueòleg i historiador. Fou un dels fundadors del Museu Arqueològic de Tarragona (1843). En col·laboració amb Andreu de Bofarull i de Brocà escriví Tarragona monumental o sea descripción de todas sus antigüedades y monumentos (1849), el primer treball modern sobre el tema. Pertanyia a diverses corporacions doctes. Publicà algunes memòries sobre arqueologia, història i numismàtica. Reuní una bona col·lecció de monedes.

C

B

Albinyent  Altre nom del caseriu i antiga alqueria de Binyent (Benissa, Marina Alta).

B

G

Albió  Poble (712 m alt) del mun. de Llorac (Conca de Barberà), emplaçat damunt un tossal, a la dreta del riu Corb, a poca distància del balneari de Vallfogona de Riucorb.

C

G

Albió, Joan  (Catalunya, s. XV - ? , 1497)  Ambaixador de Ferran II de Catalunya-Aragó a França. Per tal de negociar la recuperació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya (1491-92). L'èxit de la seva gestió li valgué el nomenament de castellà del castell de Perpinyà (1493), càrrec que heretà, a la seva mort, el seu fill Joan. El 1496 fou també ambaixador reial prop del rei de Romans.

C

B

Albiol, l'  Municipi del Baix Camp: 823 m alt, 20,22 km2, 288 hab (2004). Al nord de la comarca, al límit amb el Camp de Tarragona i la serra de Prades. De relleu accidentat pels contraforts de la serra, amb boscos de pins i brolles. L'agricultura és dedicada bàsicament a l'avellana de secà i de regadiu, l'olivera, el garrofer i la vinya. L'església parroquial dedicada a Sant Miquel, és del s. XVII i va ser construïda probablement arran de l'enderrocament del castell, d'origen musulmà, del qual es conserven les runes. Dins el terme municipal, a mitja costa, es troba també el caseriu de Bonretorn. Àrea comercial de Reus.

C

M

Albiol i López, Josep  (València, s. XIX)  Pintor. Deixeble de l'Acadèmia de Sant Carles de València. Participà, com a paisatgista, en exposicions (1896-98). Pintà, també, alguns retrats.

V

B

C

B

Albiols  Forma obsoleta del nom d'Obiols (Avià, Berguedà).

C

G

Albiols, Joan  (Catalunya, s. XVI – Tarragona, s. XVI)  Pintor. Establert a Tarragona. En començar el segon quart de la centúria treballava associat amb Joan Homdedéu i Francesc Olives. El darrer, que fou sens dubte la figura principal d'aquell obrador, era gendre d'Albiols.

C

B

Albir, l'  Caseriu del mun. de l'Alfàs (Marina Baixa), situat prop del mar, al límit amb el terme d'Altea. La cala o racó de l'Albir forma el sector meridional de l'olla d'Altea, l'extrem de la qual és la punta de l'Albir (o de la Bombarda), on es troba el far d'Altea.

V

G

Albó i Calvaria, Ramon  (Catalunya, s. XIX – Barcelona, 1906)  Jurista. Era membre de l'Acadèmia de Legislació i Jurisprudència. Escriví una Memoria sobre la influencia que tuvo el descubrimiento del Nuevo Continente de América en la prosperidad política y mercantil de España y en su decadencia económica.

C

B

Albó i Corrons, Núria  (la Garriga, Vallès Oriental, 2/jul/1930 - )  Escriptora. Ha publicat els reculls de poesies La mà pel front (1962), Díptic (1972), en col·laboració amb Maria Àngels Anglada, i L'encenedor verd (1979); les narracions juvenils: El fantasma Santiago (1979), Grills (1983) i Tanit (1984); i les novel·les Fes-te replicar (1979), Agapi mou (1980), Desencís (1980) i Tranquil Jordi, tranquil (1984). Del 1979 al 1987 va ser alcaldessa de la Garriga. Col·laborà a la revista "Inquietud" de Vic.

C

B

Albó i Corrons, Xavier  (la Garriga, Vallès Oriental, 1934 - )  Antropòleg. Jesuïta, de molt jove es traslladà a Bolívia i Equador, i hi aprengué el quètxua i l'aymarà. Format als EUA, on presentà la tesi Los mil rostros del quechua. sociolingüística de Cochabamba (1974), s'ha dedicat a l'estudi de la població india boliviana. Entre altres obres, ha publicat El futuro de los idiomas oprimidos (1974), Idiomas, escuelas y ràdios en Bolivia (1975), Achacachi: medio siglo de lucha campesina (1979), ¿Bodas de plata o Réquiem por una Reforma Agraria? (1979).

C

B

Albó i Martí, Francesc  (Barcelona, 1874 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1918)  Polític i advocat. Procedent del carlisme, fou regidor de Barcelona (1901). Membre de la Lliga Catalana, fou diputat (1903 i 1905) i dirigent de Solidaritat Catalana. Autor d'obres històriques i jurídiques.

C

B

Albó i Martí, Ramon  (Barcelona, 1872 – 1955)  Sociòleg i advocat. Germà de Francesc. Fou diputat (1908), president del Tribunal Tutelar de Menors i director general de presons. S'especialitzà en temes penitenciaris i la rehabilitació dels infants delinqüents. Dirigí la revista "Aurora Social" (1907-08), des de la qual defensà un sindicalisme de caire catòlic. Publicà diversos estudis en català, castellà i francès sobre les qüestions esmentades.

C

B

Albocàsser  Antiga possessió del mun. de Manacor (Mallorca Oriental), intensament parcel·lada i colonitzada per gent originària, en gran part, de Felanitx. La petita església ha esdevingut vicaria in capite el 1938, la qual comprèn, a més, territoris dels termes de Felanitx i de Vilafranca de Bonany.

B

G

Albocàsser  Municipi i capital de l'Alt Maestrat: 538 m alt, 82,77 km2, 1.368 hab (1999). Situat en un petit altiplà entre el tossal de la Barbuda, al nord, i la serra de Sant Joan, al sud. Hi predomina l'agricultura de secà, complementada pel regadiu i la ramaderia ovina. A la part alta de la vila es conserva l'antic castell o convent dels templers, al costat del qual va ser construïda el 1704 la nova església arxiprestal de Santa Maria. La primitiva església parroquial de Sant Joan, del s. XIII, conserva un retaule dels Sants Joans i el sepulcre de Joan de Brusca, primer poblador de la vila. Dins el terme es troben les ermites de Sant Pere, de l'Esperança i de Sant Miquel, a més del santuari i caseriu de Sant Pau d'Albocàsser.

V

M

Alboi  (ant: el Boí) Poble del mun. del Genovés (Costera), situat a la dreta del riu d'Albaida (a l'indret on hi ha l'assut de la sèquia del Puig), al peu de la serra de la Creu, límit entre la

V

G

Albons  Municipi del Baix Empordà: 25 alt, 11,2 km2, 574 hab (2004). Situat al límit amb l'Alt Empordà, al centre del sector més estret de la plana empordanesa, entre el massís del Montgrí i la serra de Valldevià. L'agricultura de secà i el regadiu, que aprofita aigua procedent del Ter, centren la vida econòmica del municipi, que es complementa amb la ramaderia porcina, bovina i ovina i altres activitats econòmiques derivades del turisme comarcal. L'església parroquial de Sant Cugat havia estat la capella de l'antic castell d'Albons. El terme municipal comprèn també l'ermita gòtica de Sant Grau i fins a dues dotzenes de masos.

C

M

Alboquer, congost d'  Altre nom del congost de Fraguerau (Ulldemolins, Priorat).

C

G

Alboquers, Jaume d'  (Catalunya, s. XVII)  Famós bandoler que pertanyia als seguidors del conegut Perot Rocaguinarda. El seu ascendent fou tan gran que arribà a exigir dues mil lliures als consellers de la ciutat de Manresa. 

C

B

Alborache  Nom castellà d'Alboraig (Foia de Bunyol).

V

G

Alboraia  Municipi de l'Horta del Nord: 6 m alt, 8,27 km2, 15.819 hab (1999). Situat al nord de la ciutat de València, a la plana al·luvial costanera. La principal activitat econòmica del municipi és l'agricultura de regadiu, alimentada per les sèquies de Rascanya, de Mestalla i de Tormos. A banda de les hortalisses, destaca el conreu de la xufla, base de la coneguda indústria local de l'orxata de xufla. El poble, una important alqueria en època musulmana, tendeix actualment a fusionar-se amb l'àrea urbana de la ciutat de València. L'església parroquial de Santa Maria, d'estil barroc, és del s. XVIII. Dins el terme es troben l'ermita i el despoblat de Carraixet, els despoblats de Rafelterràs i de Massamardà i el santuari del Miracle.

V

M

Alboraig  (cast: Alborache) Municipi de la Foia de Bunyol: 304 m alt, 27,36 km2, 903 hab (1999). A la zona de llengua castellana del País Valencià. Està situat a la vall del riu Bunyol. La part més montanyosa és coberta de pinedes i brolla de romaní. La base de l'economia local és l'agricultura de secà (cereals, garrofers, oliveres i vinya), que ocupa principalment la part septentrional del terme. El regadiu, la ramaderia (ovina) i la indústria paperera completen les activitats econòmiques. Els indrets no conreables són dedicats al pasturatge. El poble és situat damunt un tossal, a la dreta del riu Bunyol. Després de l'expulsió dels moriscs, el seu senyor, el comte de Bunyol, atorgà carta de població el 1611. Fou anex de Setaigües fins al 1794. Àrea comercial de València.

V

M

Alborch, Carme  (València, 1947 - )  Política. Després d'una carrera en dret mercantil, va ser directora de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) des del 1987 fins al 1993, any que va fer-se càrrec del Ministeri de Cultura. El 1996 va cessar del seu càrrec.

Alborgi, coves d'  Veure> Coves d'Alborgi, les (Paterna, Horta)

V

G

Albornar, l'  Territori (2,23 km2) del mun. de Santa Oliva (Baix Penedès), separat del nucli d'aquest pels municipis d'Albinyana i de Banyeres del Penedès. Era un antic terme propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès.

C

G

Albornós i Tàpies, Pere  (València, s. XVIII – Oriola, Baix Segura, 1767)  Bisbe d'Oriola (1763-67). Estudià a València, i a Salamanca, on també professà interinament la càtedra de cànons. Retornat a València, ocupà successivament gairebé tots els càrrecs de la diòcesi, i el 1763 fou promogut a bisbe d'Oriola; durant aquest temps publicà diverses pastorals.

V

B

Albors i Gisbert, Vicent  (Alcoi, 1719 – 1785)  Industrial. S'ordenà sacerdot i estudià filosofia i teologia a la universitat de València. El 1755 adreçà, amb el seu germà Pasqual, un memorial a la intendència sol·licitant autorització per a convertir en molí paperer un batan propietat de Pasqual. El molí, situat a la riera del Molinar d'Alcoi, comptava amb 24 piles. El 1756 llançà al mercat les primeres raimes d'un paper que diferia, per la seva factura i color blanc, del paper utilitzat per la intendència. El 1757, aquest fou introduït a l'oficina de l'estat. El 1764 escriví a Gregori Maians per comunicar-li que estava montant una màquina de cilindres o pila holandesa. La seva fàbrica fou la primera que utilitzà aquesta màquina, que aviat fou introduïda a les altres fàbriques alcoianes. Creà també un reglament que regulava el treball dels obrers paperers.

V

B

Alborx  Despoblat del mun. de Sueca (Ribera Baixa), actualment és una partida situada al nord de la ciutat, entre les carreteres del Perelló i de Sollana.

V

G

Albotaina  Partida del mun. d'Algemesí (Ribera Alta), antic lloc o alqueria del terme d'Alzira, al nord-est de la ciutat.

V

G

Albranca  Possessió del mun. des Mercadal (Menorca). El 1789 fou concedit el marquesat d'Albranca al menorquí Gabí de Martorell i Gomila.

B

G

Albranca, Francesc d'  Pseudònim del metge i erudit Francesc Camps i Mercadal.

C

B

Albrion, Domènec   (Catalunya, s. XVI)  Escultor. És l'autor de les estàtues d'Aaron i de Melquisedec per a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, en col·laboració amb Nicolau Larraut.

C

B

118

Albufera, ducat d'  Títol atorgat al País Valencià per Napoleó l'any 1812, a favor del mariscal francès Louis Gabriel Suchet, com a recompensa d'haver pres la ciutat de València (9 de gener de 1812); el títol fou confirmat el 1819. Mort el mariscal Suchet el 1826, el seu fill Napoleon Suchet (1813-77) esdevingué segon duc de l'Albufera. El títol es conservat pels seus descendents. Ensems amb el títol, Suchet adquirí la propietat del lloc, que conservà fins a la retirada dels francesos de València (5 de juliol de 1813). Essent la fotja l'ocell més apreciat de l'Albufera, el mariscal Suchet fou anomenat popularment a València Duc de les Fotges.

V

H

119

Albufera, l'  Llacuna litoral de 31 km2 de superfície, al mun. de València (Horta), de forma aproximadament semicircular, té 31 km2. És el testimoni del jove procés de deposició de la plana litoral valenciana. Antic golf, s'ha format per l'aportació de sediments dels cursos torrencials del Túria i del Xúquer i pel xoc dels corrents marins paral·lels a la costa, els quals n'originaren la vorera litoral. Aquesta, d'uns 10 km de llargada per 2 km d'amplada en alguns indrets, constitueix un rosari de dunes, en diverses alineacions, que arriben als 7 o 8 m d'alçària, i són cobertes de pins. La llacuna té molt poca fondària (d'un a cinc metres), i hi sobresurten espesses formacions de joncars. Comunica amb el mar per dues goles (el Perelló i el Perellonet), i el 1953 se n'obrí una altra d'artificial (el Pujol Nou). En temps històrics tingué una extensió molt més gran, però l'afany de terres de conreu en motivà la progressiva repleció; el cadastre del 1877 li atorgava 50 km2. L'alimentació no prové dels rius, sinó dels nombrosos canals que solquen la plana i que li donen una conca de recepció de 700 km2. Als voltants, el poblament és disseminat, dedicat principalment al conreu de l'arròs. L'Albufera fou de patrimoni reial fins al 1865, any que fou cedida a l'estat; el 1911 fou atorgada al municipi

V

G

120

Albufera, parc natural de l'  Zona que circumda l'Albufera (Horta, Ribera Alta, Ribera Baixa). Àrea protegida situada a 4 km de la ciutat de València, que representa el primer territori valencià protegit legalment pel seu valor natural i paisatgístic. La declaració de parc natural l'any 1986 per part del Consell de la Generalitat Valenciana va incloure unes 21.000 hectàrees de terreny, que malgrat tot representen només les restes d'un ecosistema litoral que antigament era molt més extens. El principal interès natural de l'Albufera és la seva rica fauna ornitològica, amb unes 250 espècies refugiant-s'hi i prop de 90 que es reprodueixen a les seves aigües.

V

G

121

Albufera, s'  Important entrada del mar al mun. de Maó (Menorca), de poca profunditat, a la costa de tramuntana de l'illa. Es comunica amb el mar obert a través d'un gran estret, que dóna nom al caseriu i a la platja d'es Grau.

B

G

122

Albufera, s'  Possessió del mun. des Mercadal (Menorca), prop del port de Fornells.

B

G

123

Albufera d'Alcúdia, s'  Veure> Alcúdia, albufera d' (Alcúdia de Mallorca, Mallorca Septentrional)

B

G

124

B

G

125

Albufereta, l'  Caseriu del mun. d'Alacant (Alacantí), format al llarg de la platja de l'Albufereta, a l'extrem septentrional de la badia d'Alacant, vora l'antiga Albufereta d'Alacant. Durant els anys seixantes ha crescut molt ràpidament com a conseqüència del turisme.

B

G

126

Albufereta, s'  Antic estany del mun. d'Alcúdia de Mallorca (Mallorca Septentrional), situat a l'oest de la ciutat, vora la badia de Pollença.

B

G

127

Albufereta d'Alacant, l'  Estany dessecat del mun. d'Alacant (Alacantí), prop de la costa. Actualment és un centre turístic. A prop, en el tossal de Manises, hi hagué un poblat ibèric, i als peus del tossal ha estat excavada la important necròpolis ibèrica de l'Albufereta (els materials es guarden al Museu Provincial).

V

G

128

Albuixec  Municipi de l'Horta del Nord: 7 m alt, 4,4 km2, 3.048 hab (1999). Situat a la zona costanera, al nord de la ciutat de València. Tot el terme és d'horta (tarongers i tota mena d'hortalisses), regada per la sèquia de Montcada. La ramaderia estabulada completa, amb el regadiu, l'activitat econòmica del municipi. Darrerament ha estat instal·lat al terme un gran polígon industrial que ha provocat un moderat creixement de la població. El poble, que havia estat una alqueria durant l'època musulmana, s'anà desenvolupant al voltant del santuari de la Mare de Déu d'Albuixec, i de l'hostatgeria construïda el 1636.

V

M

129

Albureca, mas de l'  Masia del mun. de Beniarrés (Comtat), situat a l'aiguavés septentrional de la serra de l'Albureca, a la dreta del barranc de l'Encantada, afluent, per la dreta, del riu d'Alcoi. El cim de la serra de l'Albureca (772 m) es troba dins el terme de Planes de la Baronia.

V

G

130

Alburgir, l'  Despoblat del mun. de Carcaixent (Ribera Alta). Al s. XIII pertanyia al terme d'Alzira. Actualment és una partida de regadiu, a la dreta del Xúquer, en part envoltada per un meandre del riu (racó d'Alburgir).

V

G