descripció

Alf  Despoblat del mun. d'Isòvol (Baixa Cerdanya). Era una antiga parròquia situada a la dreta del Segre, entre les d'All i Olopte, a l'indret de l'actual mas Revetllat, construït el 1593, junt a l'església de Sant Jaume d'Alf, avui desapareguda.

N

H

Alfàbia  Possessió del mun. de Bunyola (Mallorca Occidental), al peu de la serra d'Alfàbia. Hi ha uns interessants jardins, declarats "jardins artístics" el 1954, són un exemple de diferents estils -àrab, italià i anglès-, i se'n destaquen els jocs d'aigua.

B

G

Alfàbia, serra d'  Sector de la serra de Tramuntana (Mallorca Occidental), entre Sóller (al nord) i Bunyola i Orient (al sud), es Teix (a l'oest) i l'Ofre (a l'est), amb una altitud màxima de 1.068 m. Geològicament, pertany a la segona sèrie tectònica de la serra de Tramuntana. Hi són situades les estacions radiotelefòniques i de televisió de l'illa.

B

G

Alfacada, bassa de l'  (o bassa de les Alfacades) Estany o albufera del mun. de Tortosa (Baix Ebre), a la dreta de la gola de Migjorn.

C

G

Alfacs, els  Terra baixa, pantanosa dels mun. d'Amposta i Sant Carles de la Ràpita (Montsià). L'evolució del primer braç hi formà una albufera, que, amb noves aportacions, va configurar el port natural dels Alfacs situat en el sector SO del delta de l'Ebre, un dels més ben protegits del litoral català. D'extensió força considerable (13 km. de llarg i 4 d'ample), conté poca aigua, car la seva profunditat mitjana no passa de 7 m. Fars a la punta de la Banya i a Sant Carles de la Ràpita, que és la població que explota comercialment el port. Exporta sal, la qual s'extreu en gran quantitat de les veïnes salines de la Trinitat.

C

G

Alfafar  Municipi de l'Horta del Sud: 10,36 km2, 11 m alt, 19.205 hab (1999). Situat al sud de la ciutat de València. L'agricultura de regadiu (hortalisses i arròs) ocupa tot el terme i s'alimenta d'aigua de la sèquia de Favara. Tanmateix, la principal activitat econòmica del municipi és avui la indústria (mobles de fusta, begudes, productes químics), el desenvolupament de la qual ha provocat els darrers anys un fort creixement de la població. Al poble, una antiga alqueria islàmica, hi destaca l'església parroquial de la Mare de Déu del Do, construïda el s. XVIII. Dins el terme es troben els caserius o llogarets de l'Orba, del Tremolar i de Sant Jordi d'Alfafar i el despoblat de Ravissanxo.

V

M

Alfafara  Municipi del Comtat: 19,8 km2, 582 m alt, 388 hab (1999). Situat al sector occidental de la valleta d'Agres, entre la serra de Mariola, al nord, i les de la Solana i de la Filosa, al sud. La base de l'economia local és l'agricultura, amb predomini del secà sobre el regadiu, sobretot oliveres. La indústria tèxtil, modesta però tradicional al municipi, complementa l'activitat econòmica. El poble, un antic lloc islàmic, es troba assentat en un coster de la serra de Mariola. Es va separar del terme de Bocairent, del qual formava part, el 1632.

V

M

Alfaig, Antoni  (Catalunya ? , s. XVI – Montserrat, Bages, 1572)  Monjo de Montserrat. Estudià filosofia i teologia a Salamanca. El 1541 professà a Montserrat, on fou professor de teologia. Durant 15 anys exercí el mateix càrrec al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Ha quedat en la seva obra un Sermonari amb 74 sermons en català i unes Notationes in sanctam regulam; la seva obra castellana, Camino de perfección, s'ha perdut. Formà part de l'escola de la devotio moderna de Montserrat.

C

B

Alfait, sèquia d'  Sèquia del mun. de Massalavés (Ribera Alta), una de les que porta l'aigua de la sèquia reial del Xúquer.

V

G

Alfama, desert d'  Territori desert del mun. de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre), proper a la costa, a l'extrem septentrional de l'antic terme general de Tortosa, al sud del coll de Balaguer. Vora el mar, a la cala de Sant Jordi, hi ha les restes de l'antic castell de Sant Jordi d'Alfama, nucli de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama.

C

G

Alfama, orde de Sant Jordi d'  Veure> orde de Sant Jordi d'Alfama

C

H

Alfàndec  (o Alfàndec de Marinyén) Altre nom amb què era conegut el castell d'Alcalà d'Alfàndec (Benifairó de Valldigna, Safor). A causa d'aquest castell, la vall de Marinyén fou anomenada vall d'Alfàndec, nom canviat a la fi del s. XIII pel de vall Digna.

V

H

Alfara de Benitandús  Despoblat del mun. de l'Alcúdia de Veo (Plana Baixa). Era població de moriscs, habitada el 1563 per tres famílies.

V

H

Alfara de Carles  Municipi del Baix Ebre: 63,94 km2, 334 m alt, 385 hab (2004) (ant: Alfara dels Ports). Situat a l'oest de la comarca, al límit amb la Terra Alta. De relleu força accidentat pel massís dels ports de Beseit, que envolta el terme per ponent i migjorn. Boscos de pins, explotats ja d'antic, i brolles de romaní. L'agricultura de secà i la ramaderia ovina i cabruna són les principals activitats econòmiques del municipi. L'església parroquial de Sant Agustí va ser acabada a finals del s. XVIII. El terme municipal comprèn també l'antic terme del Toscar i el caseriu de Mascar.

C

M

Alfara de la Baronia  Municipi del Camp de Morvedre: 11,60 km2, 172 m alt, 505 hab (1999) (o Alfara d'Algímia, o Alfara de Torres Torres). Al límit amb l'Alt Palància i amb la zona de llengua castellana del País Valencià. Entre la part muntanyosa del terme, coberta de pinedes, i la plana, a la vall del riu Palància i on predomina el regadiu, s'estèn una ampla zona, la més extensa del terme, dedicada al secà. Amb tot, la manca de perspectives econòmiques ha afavorit els últims anys l'emigració de bona part de la població, sobretot cap a Sagunt. El poble està situat al peu d'un petit turó, on es troba el santuari de la Mare de Déu dels Afligits.

V

M

Alfara del Patriarca  Municipi de l'Horta Nord: 1,90 km2, 30 m alt, 2.726 hab (1999) (ant: Alfara de l'Horta, Alfara dels Rajolers o Alfara de Cruïlles). Situat a la dreta del barranc de Carraixet, al nord de la ciutat de València. L'agricultura, totalment de regadiu, s'alimenta amb aigua de la sèquia de Montcada, que travessa el terme. La principal font de riquesa del municipi és, però, la indústria, sobretot teuleries i rajoleries. El poble, pràcticament unit al nucli urbà de Montcada, era una antiga alqueria islàmica. L'església parroquial de Sant Bartomeu va ser edificada el 1732 al lloc del primitiu temple gòtic. Al poble hi ha també l'antic palau senyorial i, cap al sud, l'antic convent franciscà de Sant Dídac, de finals del s. XVI, avui convertit en fàbrica de llumins.

V

M

Alfarb  Municipi de la Ribera Alta: 20,41 km2, 94 m alt, 1.303 hab (1999). Situat a la vall dels Alcalans, a banda i banda del riu Magre. El territori, bàsicament agrícola, és dominat pel secà (garrofers, oliveres, ametllers, farratges i cereals). El regadiu, principalment tarongers, aprofita aigües de la sèquia d'Alfarb, de la d'Alèdua i del subsòl. La ramaderia porcina i l'avicultura completen les activitats econòmiques. Amb tot, l'emigració, sobretot a València i França, ha estat una constant tradicional del municipi. Entre Alfarb i el terme veí de Catadau han estat trobades restes i inscripcions lapidàries d'època romana.

V

M

Alfaro, serra d'  (o del Faro o de Bitla) Alineació muntanyosa entre el Comtat i la Marina Alta, dirigida de sud-oest a nord-est. La seva meitat occidental separa els termes municipals de Fageca i de Famorca, al sud, del de Tollos, al nord (Comtat); la meitat oriental es troba dins el terme municipal de Castell de Castells, limitada al nord pel curs del barranc de Malafí. El punt culminant (1.165 m alt) es troba dins el terme de Tollos.

V

G

Alfaro Brieva, Nicolás  (Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 1837 – Barcelona, 1905)  Pintor. Deixeble de Carlos de Haes, que es distingí sobretot en els temes històrics i de paisatges. Residí molts anys a Barcelona, on rebé la influència de Joaquim Vayreda. Hi ha quadres seus al Museu d'Art Modern de Barcelona, i d'altres, amb paisatges de Llavaneres i de Girona, són conservats al Museo Municipal de Santa Cruz de Tenerife.

C

B

Alfaro i Hernández, Andreu  (València, 1929 - )  Escultor. Conrea un estil constructivista, íntimament lligat a les recerques visuals i gestàltiques, que realitza amb un gran domini tècnic. Al mateix temps, endut per una exigència de puresa i simplicitat formal, arribà a donar al ferro les formes més elementals inspirant-se molt sovint en el repertori formal dels elements i en les eines pròpies del treball productiu. A partir de la dècada de 1960 realitzà obres de caràcter cinètic i desenvolupament generatrius. Entre les seves obres, cal citar El pardalot (Museu d'Art Contemporani de Madrid), Homenatge a Joan Fuster, La Bella, Al Vent (Barcelona, 1969), Catalan Power (1976) i diversos monuments públics, com el Monument als Països Catalans de Tàrrega. Les seves obres han obtingut una important projecció internacional i ha assolit el premi d'Honor Jaume I (1980) i el premi Nacional de las Artes Plásticas (1981). L'any 1983 realitzà una exposició a l'antic mercat del Born de Barcelona, i una escultura en homenatge al pintor E. Sempere a Madrid. D'altres escultures a l'aire lliure realitzades darrerament són situades a Frankfurt (1986), Madrid (1990) i Barcelona (Mil·lenari, 1991). L'any 1991 l'IVAM dedicà una retrospectiva a la seva obra escultòrica i dibuixística. El 1991 la diputació de València li concedí el premi Alfons Roig d'Arts Plàstiques en reconeixement a la seva trajectòria professional i al conjunt de la seva obra. L'any 1996 instal·là a Terrassa una escultura dedicada a la dona treballadora.

V

B

V

B

Alfarràs  Municipi del Segrià: 11,44 km2, 281 m alt, 3.137 hab (2004). Situat a la dreta de la Noguera Ribagorçana, al límit amb la Llitera. La base econòmica del municipi és l'agricultura de regadiu, alimentada pels canals d'Aragó i Catalunya i de Pinyana. El secà, la ramaderia ovina, la cria d'animals de granja i la indústria tèxtil en són el complement. L'església parroquial de Sant Pere és d'estil romànic. Dins el terme es troben el poble i l'antic terme d'Andaní, al nord de la població.

C

M

Alfarràs, marquesat d'  Títol senyorial de Catalunya, concedit el 1702 a Pere de Ribes-Vallgornera i de Boixadors. Passà a la família Desvalls, marquesos del Poal.

C

H

Alfarrasí  Municipi de la Vall d'Albaida: 6,36 km2, 197 m alt, 1.205 hab (1999). Situat al centre de la vall, al sud de la serra Grossa. L'agricultura ha estat la base tradicional de l'economia del municipi, amb predomini del secà, en el qual destaca el conreu típic de la vall, el raïm de taula. Els darrers anys, però, la indústria s'ha desenvolupat notablement, sobretot el tèxtil, que dóna feina a una gran part de la població i n'ha impulsat un fort creixement. Al poble, situat a l'esquerra del riu d'Albaida, destaca l'església parroquial de Santa Maria, construïda entre els anys 1763 i 1779.

V

M

Alfàs, l'  Caseriu del mun. d'Ador (Safor), situat a la plana regada, a l'esquerra del riu d'Alcoi, davant mateix del poble de Potries.

V

G

Alfàs, l'  Zona de la foia de Castalla, entre els mun. de Castalla i Ibi (Alcoià), al centre de la vall, entre el riu Verd i el seu afluent, el barranc d'Ibi, és compresa dins els dos termes municipals, en cada un dels quals dóna nom a una partida rural: l'Alfàs de Castalla (on es troba el caseriu del mateix nom, anomenat també els Alfassos, amb l'església de Sant Joan Baptista, fundada el 1734) i l'Alfàs d'Ibi (que el 1842 comprenia 17 masies).

V

G

Alfàs, l'  Municipi de la Marina Baixa: 19,30 km2, 88 m alt, 13.226 hab (1999) (o l'Alfàs del Pi, ant: l'Alfàs de Palop). Estès entre els termes de la Nucia, Altea, Benidorm i la mar. L'activitat econòmica tradicional del municipi ha estat durant anys l'agricultura, principalment de secà, que tanmateix no havia pogut impedir durant la primera meitat del s. XX un fort corrent emigratori cap a Amèrica i a l'Àfrica del Nord. A partir del 1960, però, aquest corrent s'ha invertit, gràcies a la gran influència de la veïna vila turística de Benidorm, cisrcumstància que ha multiplicat per sis la població del municipi. El poble, situat a l'interior, a pocs quilòmetres de la costa, era un antic castell de defensa contra els pirates. Dins el terme es troben els caserius de l'Albir i de Carbonera.

V

M

Alfassos, els  Altre nom amb què és conegut el caseriu de l'Alfàs (Castalla, Alcoià).

V

G

Alfauir  Municipi de la Safor: 6,18 km2, 87 m alt, 357 hab (1999). Situat a la zona de transició entre l'horta de Gandia i la Vall d'Albaida. La part més accidentada del territori és coberta de pinedes i de brolla. El municipi basa la seva economia en l'agricultura, amb predomini del secà. Tanmateix, l'emigració, principalment a França i a Gandia, ha estat una constant en la vida del municipi. El poble, a l'esquerra del barranc d'Alfauir, era una antiga alqueria islàmica. Dins el terme, a l'esquerra del riu Vernissa, es troba l'antic monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

V

M

Alfeitamí, assut d'  Presa del riu Segura, al mun. d'Almoradí (Baix Segura), construït entre el 1571 i el 1615, des d'on és derivada l'aigua cap a les hortes dels termes d'Almoradí, Dolores, Daia Nova, Daia Vella, Formentera de Segura, la Pobla de Rocamora, Sant Fulgenci i Rojals.

V

G

Alferic, Pere d'  (Catalunya, s. XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1312)  XXX Abat perpetu de Poblet (1302-12), successor d'Egidi Rosselló. Intervingué a les corts de Montblanc (1307) i de Barcelona (1311) i als concilis de Tarragona del 1305 i del 1309. Rebé de Sibi·la de Saga el mas d'en Moneder, als afores de Barcelona, on fundà el priorat de Santa Maria de Natzaret (1311). Tractà, en va, d'obtenir per al monestir alguns béns procedents de la dissolució de l'orde del Temple, que ell havia defensat durant un temps. Fou el primer abat que tingué un sepulcre amb efígie esculpida, el qual figura a la Sala Capitular. Fou succeït per l'abat Andreu de Timor.

C

B

Alferio, Jacint  (Elx ?, Baix Vinalopó, s. XVII - Alacant ?, s. XVII)  Metge. Exercí la professió a Alacant. Fou autor del tractat De peste et vera distinctione inter febrem pestilentem et malignam (Nàpols, 1628), que inclou al final una breu monografia sobre la verola i el xarampió, i d'un tractat sobre calculosi i d'altres malalties renals: Praeservatio a calculis atque cunctis fere morbis, atque morborum renalium medela (Nàpols, 1623).

V

B

Alfés  Municipi del Segrià: 32,0 km2, 236 m alt, 317 hab (2004). S'estén a l'esquerra del riu Set per una plana accidentada per tossals, al límit comarcal amb les Garrigues. Hi predomina l'agricultura de secà, dedicada als cereals i a les oliveres, i la ramaderia ovina transhumant. La part més antiga del poble, anomenada la Vileta, conserva un dels portals que la tancaven i un finestrat renaixentista a la casa de les Doctores. L'església parroquial de Sant Pere és romànica amb un absis semicircular. El terme municipal comprèn, a més, els antics termes de Vinfaro, la Manxa i Torrepicona. S'han trobat restes de sílex i ceràmica prehistòrica al nord de Vinfaro i a les terrasses a l'esquerra del riu.

C

M

Alfleix  Altre nom amb què és conegut el poble de Fleix (la Vall de Laguar, Marina Alta).

V

G

Alfofra  Despoblat del mun. de Confrides (Marina Baixa). Era un antic lloc de moriscs que el 1563 tenia 22 focs. El s. XVI fou segregada de la parròquia del Castell de Guadalest i erigida en parròquia independent, amb jurisdicció sobre els llocs d'Abdet i Florent. Ja es trobava despoblat el s. XVIII.

V

H

Alfòndec, l'  Antic barri de la ciutat de Tortosa (Baix Ebre). Esdevingué una de les quatre parròquies en què fou dividida després de la conquesta, el 1148. Al començament del s. XVII aquesta parròquia fou incorporada a la de Santa Maria.

C

H

Alfondeguilla  Nom amb què també és conegut el poble de Fondeguilla (Plana Baixa).

V

G

Alfons  (Aragó, 1229 – 1260)  Infant d'Aragó. Fill de Jaume I i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l'anul·lació d'aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44). L'últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l'infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d'Aragó. Finalment, Jaume I, tement l'aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d'Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons. L'infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.

E

B

Alfons  (Portugal, s. XIII – s. XIV)  Fill de Pere, bastard de Pere II el Gran. La seva mare fou la dama portuguesa Constança Mendes Pelita. Alfons era nebot, per tant, de la reina Isabel de Portugal, filla legítima de Pere II. Nasquè segurament a Portugal mateix, on residien els seus pares. Tindria successió. Aquesta branca il·legítima i emigrada del Casal de Barcelona és poc coneguda.

U

B

Alfons  (Balaguer, Noguera, s. XIV)  Fill primogènit de l'infant Alfons, el futur Alfons III el Benigne i de Teresa d'Entença. Morí a l'any. Els seus drets de primogenitura passarien així al seu germà segon, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós.

C

B

Alfons  (Perpinyà, 1362 – Barcelona, 1367)  Quart dels infants nats de Pere III el Cerimoniós i de la reina Elionor de Sicília.

N

B

Alfons  (Girona, 9/set/1377 – oct/1377)  Fill de l'infant Joan, duc de Girona i futur rei Joan I de Catalunya-Aragó, i de la primera muller d'aquest, Mata d'Armanyac. Era el quart dels infants haguts d'aquest matrimoni. Nasqué prematur.

C

B

Alfons  (Castella, s. XV - Linares, Jaen, Andalusia, 1485)  Fill natural del rei Joan II. Tingur abans de casar-se amb la seva segona muller Elionor Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militar que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d'armes del seu temps. Vencè a les tropes castellanes a la batalla d'Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l'exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l'ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d'aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d'Amposta, El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l'Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17/nov/1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l'arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic. En 1475 participà en la revolta dels remençes, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d'Isabel. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada. A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d'un infant reial legítim. Amb la seva muller Elionor, tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d'Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l'O i bisbe electe de Cefalú.

C

B

Alfons  (Aragó, 1455 – Tarragona, 1514)  Eclesiastic. Fill de l'homònim i nét de Joan II. Fou nomenat bisbe de Tortosa (1475-1513). Ocupà l'arquebisbat de Tarragona (1513-14).

C

B

Alfons  (Cervera, Segarra, s. XV - Catalunya, s. XVI)  Fill natural de Ferran II el Catòlic. De mare catalana. Existí la idea de casar-lo amb Anna de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l'església. Féu una carrera brillant, que inicià amb l'ascensió a l'arquebisbat de Saragossa a l'edat de set anys. Fou persona d'una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable. En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d'Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.

C

B

Alfons, Jaume  (Catalunya, s. XV)  Arquitecte establert a Barcelona. El 1467 contractà el claustre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, i, en col·laboració amb el mestre d'obres Pere Baset, construí els claustres del convent de Sant Jeroni de la Murtra (1469-78) i del monestir de Montserrat (1476).

C

B

Alfons I d'Aragó "el Bataller"  (Aragó, 1073 – Poleñino, Aragó, 1134)  Rei d'Aragó i de Pamplona (1104-34)

E

B

Alfons II d'Aragó  Veure> Alfons I de Catalunya

P

B

Alfons III d'Aragó  Veure> Alfons II de Catalunya

P

B

Alfons IV d'Aragó  Veure> Alfons III de Catalunya

P

B

Alfons V d'Aragó  Veure> Alfons IV de Catalunya

P

B

Alfons VIII de Castella (Sòria, Castella, 1155 - Gutierre Muñoz, Castella, 1214)  Rei de Castella. Concertà amb Alfons I de Catalunya-Aragó el tractat de Cazola (1179).

E

B

Alfons I de Catalunya, II d'Aragó "el Cast" o "el Trobador"  (Sant Pere de Vilamajor ?, Vallès Oriental, 1154 – Perpinyà, 1196)  Primer rei de Catalunya-Aragó (1162-96). Fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. No fou proclamat major d'edat fins al 1173. Abans (des del 1162) era tutor Enric II d'Anglaterra, però, de fet, ho eren el Gran Senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada, i el bisbe de Barcelona, Ramon de Torroja. El seu regnat es caracteritzà per una constant intervenció al sud de França. El 1166 Ramon Berenguer III de Provença moria en el setge de Niça sense descendència masculina. Alfons es presentà (1167) a Provença i, amb l'ajut, dels nobles provençals i el suport del rei anglès, s'oposà a Ramon V de Tolosa amb èxit i es proclamà marquès... Més informació (PDF)

P

B

Alfons II de Catalunya, III d'Aragó, I de València "el Franc" o "el Liberal"  (València, 1265 – Barcelona, 1291)  Rei de Catalunya-Aragó (1285-91). Fill primogènit de Pere II i Constança de Sicília. Governà com a regent mentre el seu pare anava cap a la conquesta de Sicília (1282-83). El 1285, mentre moria Pere II, Alfons conqueria l'illa de Mallorca al seu oncle i feudatari Jaume de Mallorca-Rosselló, que havia traït els d'Aragó en deixar passar els francesos pel Rosselló. Poc després Eivissa es lliurà al nou rei. El 1287 conquerí Menorca als sarraïns i la repoblà amb catalans. Va haver d'afrontar-se a l'hostilitat conjunta dels Anjou, el Pontificat i Sanç IV perquè tenia com a penyores els infants de la Cerda (el 1288 proclamà rei de Castella, Alfons de la Cerdà, a canvi de la cessió secreta del regne de Múrcia). Al mateix temps hagué d'afrontar la rebel·lió dels nobles de la Unió Aragonesa, per la qual cosa es veié obligat a signar el Privilegi de la Unió a Saragossa (1288), que li limitava considerablement l'autoritat. La disputa amb França i el Pontificat per la possessió de Sicília se solucionà favorablement als interessos catalans amb el tractat de Tarascó (1291), que no es portà a terme perquè el mateix any morí, deixant els seus dominis al seu germà Jaume, si bé aquest havia de cedir Sicília al tercer germà, Frederic.

P

B

Alfons III de Catalunya, IV d'Aragó, II de València "el Benigne"  (Nàpols, Itàlia, 1299 – Barcelona, 1336)  Rei de Catalunya-Aragó (1327-36). Segon fill de Jaume II i de Blanca d'Anjou. Pel seu matrimoni (1314) amb Teresa d'Entença, neboda d'Ermengol de Cabrera, comte d'Urgell i vescomte d'Àger, rebé aquests títols i els territoris corresponents a canvi de 100.000 sous jaquesos. En vida del seu pare va dirigir les operacions militars de la conquesta de Sardenya (1323-24). Quan morí, el succeí per la renúncia del primogènit, Jaume. El rei es comprometé a ajudar el seu cunyat, Alfons XI de Castella, en la conquesta de Granada, per por d'una nova invasió musulmana, però el de Castella signà la pau unilateralment amb Mohamed IV. Malgrat haver proclamat en l'estatut de Daroca (1328) la indivisibilitat de la Confederació catalanoaragonesa, per influència de la seva segona dona, Elionor de Castella, creà per al primogènit del seu segon matrimoni, l'infant Ferran, el marquesat de Tortosa i, tot seguit, li atorgà nombrosos territoris i viles del regne de València; però l'oposició del país, i singularment dels comissionats de València, el va obligar a revocar les donacions (1332). Alguns abusos en l'administració dels funcionaris catalans i, sobretot, les maniobres dels genovesos provocaren una revolta a Sardenya, que començà a Sàsser el 1329 i que aviat deixà reduït el domini català als nuclis urbans de Sàsser, Càller i Esglésies. Alfons III morí mentre tractava d'arribar a un acord de pau amb Gènova.

P

B

Alfons IV de Catalunya, V d'Aragó, III de València, I de Mallorca, I de Nàpols "el Magnànim"  (Catalunya ? , 1396 – Nàpols, Itàlia, 1458)  Rei de Catalunya-Aragó (1418-58). Fill de Ferran I i Elionor d'Alburquerque. Es casà amb Maria de Castella (1415), germana del rei castellà Joan II. En ésser proclamat rei, convocà Corts, a las quals demanà capital per a les operacions a Itàlia. Les Corts l'hi negaren i, en una posterior convocatòria (1419-20), el rei acceptà llurs condicions per tal d'obtenir 50.000 florins. El 1420 marxà a Sardenya, on reduí els nuclis de revoltosos, i després a Còrsega, on s'apoderà de Calvi i posà setge a Bonifaci. L'any 1421, aixecà aquest setge davant la possibilitat d'heretar el regne de Nàpols... Més informació (PDF)

P

B

Alfons I de Gandia  (País Valencià, v 1332 – 1412)  Comte de Ribagorça i Prades, marquès de Villena i duc de Gandia. Fill de l'infant Pere i de Joana de Foix. Pel seu pare era cosí de Pere III. D'ell heretà els comtats de Ribagorça i Prades. Fou capità general del regne de València. Ajudà Enric de Trastàmara en la seva lluita contra Pere el Cruel i aixó li valgué el marquesat de Villena. Posà fi a la invasió del comte d'Armanyac (1389-90) i, més tard, fou nomenat tutor d'Enric III de Castella. El 1399 en rebré el títol de duc de Gandia, gràcies als serveis prestats al rei Martí. Quan aquest morí sense fills, Alfons de Gandia presentà la seva candidatura a la successió, però morí el 1412 abans de celebrar-se la reunió de Casp.

V

B

Alfons II de Gandia  (País Valencià, v. 1356 - 29/oct/1425)  Duc de Gandia, comte de Ribagorça i de Dénia. Fill de Alfons I de Gandia. Fou lloctinent general del regne d'Aragó (1402-04) i presentà la seva candidatura en la reunió de Casp. A despit d'ésser derrotat per Ferran d'Antequera, col·laborà amb ell i, quan Jaume d'Urgell es revoltà, va intervenir decididament en el setge de Balaguer, on fou derrotat Jaume.

V

B

Alfons I de Mallorca  Veure> Alfons IV de Catalunya

P

B

Alfons I de Nàpols  Veure> Alfons IV de Catalunya

P

B

Alfons II de Nàpols  (Itàlia, 1448 – 1495)  Rei de Nàpols. Successor de Ferran I de Nàpols. Dominà la revolta dels barons, però fou derrotat per Carles VIII, rei de França.

U

B

Alfons I de Provença  Veure> Alfons I de Catalunya

P

B

Alfons II de Provença  (Catalunya, s. XII – Palerm, Itàlia, 1209)  Comte de Provença (1185-1209). Fill d'Alfons I de Catalunya-Aragó i de Sança de Castella. L'any 1185, Alfons I li cedí els comtats de Provença i de Millau, Gavaldà i Roerga, però a causa de la seva edat, foren administrats per un procurador. El testament del rei de Catalunya-Aragó (1196) hi afegí els seus drets sobre Montpeller. Tres anys abans havia estat signat el contracte matrimonial d'Alfons amb Garsenda, néta primogènita de Guillem VI, comte de Forcalquier, que la dotà amb la major part dels seus dominis. La revocació de Guillem VI de part d'aquesta donació provocà la guerra amb Alfons, que reclamà la intervenció del seu germà, Pere I de Catalunya-Aragó, i fou signada la pau (1202). Trencada dos anys després, Guillem VI féu presoner Alfons i s'apoderà dels seus estats; el monarca català restablí novament la situació. L'any 1208 anà a Barcelona, per tal d'acompanyar la seva germana Constança a Sicília, on foren celebrades les noces amb l'emperador Frederic II; poc després morí a Palerm.

P

B

Alfons I de València  Veure> Alfons II de Catalunya

P

B

Alfons II de València  Veure> Alfons III de Catalunya

P

B

Alfons III de València  Veure> Alfons IV de Catalunya

P

B

Alfons d'Empúries  (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, s. XVI - Catalunya, a 1572)  Fill de l'infant Enric "Fortuna" i de Guiomar de Portugal. Es casà amb Joana Folc de Cardona, pubilla del duc Ferran de Cardona. A la mort del seu pare, en 1522, n'heretà el comtat d'Empúries i el ducat de Sogorb. En traspassar el seu sogre (1543), la seva muller i ell com a consort, posseïren els títols de la branca principal dels Cardona: ducat d'aquest nom, marquesat de Pallars, comtat de Prades i vescomtat de Vilamur. Fou "grande" d'Espanya, i gran amic de Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mèlito. Per recomanació d'aquest fou nomenat virrei de València. Més tard, una filla d'Alfons, Magdalena, seria la segona muller del príncep esmentat. Féu algunes estades a les possessions que tenia a Lucena (Andalusia). Tot i la seva alta possició, sofrí un procés per especulació en queviures en temps d'escassetat. A la seva mort el succeí el seu fill Francesc, que morí aviat (1572), de tal manera que els títols passaren a la filla gran Joana Folc, casada amb Diego Fernández de Córdoba. Així i tot prevaldria entre els seus descendents, a causa del ducat, el cognom de Cardona o Folc de Cardona. Alfons usà generalment el cognom d'Aragó, que tanmateix no es perdé del tot en l'ús.

C

B

Alfons Frederic  (Sicília, s. XIII – Salona, Itàlia, 1338)  Vicari general del ducat d'Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II. La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n'aixemplà el territori. Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l'illa d'Egina. El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d'aprofitar l'extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria. El 1330 fou substituït i es retirà al castell de Salona.

E

B

Alfons Jordà  (Tolosa, França, 1103 – Palestina, 1148)  Comte de Tolosa (1112-48). Lluità amb Ramon Berenguer III de Barcelona (1123), però el 1125 hi pactà per repartir-se la Provença, i obtingué el marquesat de la Provença.

E

B

Alfonsello, Andreu  (Elna, Rosselló, s. XV – Girona, 1490)  Eclesiàstic. Canonge ardiaca de la seu de Girona en la segona meitat del s. XV. Prengué part en les lluites del seu temps, com a partidari i conseller de Ferran el Catòlic. Mantingué una actitud absolutament contrària a les reivindicacions dels remences. Participà a Guadalupe en la promulgació de la famosa sentència arbitral (1486). Escriví les actes capitulars, de gran interès històric, que foren publicades l'any 1873.

N

B

Alfonso, Francesc  (València, 1848 - País Valencià, s. XX)  Autor dramàtic i periodista.

V

B

Alfonso, Francesc  (València, 1908 - )  Guitarrista. Ha ofert nombrosos concerts amb èxit remarcable. Ha editat una col·lecció d'obres per a guitarra d'autors espanyols clàssics.

V

B

Alfonso, Joaquim  (València, 1808 – 1860)  Escriptor. Dirigí el Conservatorio de Artes de Madrid i el Reial Institut Industrial, i fundà la Reial Acadèmia de Ciències Físiques.

V

B

Alfonso, Lluís  (Palma de Mallorca, 1845 – 1892)  Escriptor. Dirigí el diari "La Dinastía", de Barcelona. És autor d'alguns treballs narratius i biogràfics.

B

B

Alfonso i Ferrer, Frederic  (València, 1879 – Barcelona, 1946)  Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director. És autor d'una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo, i d'un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Lambert i Zamacois). Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.

V

B

Alfonso i Orfila, Frederic  (Barcelona, 21/nov/1913 - )  Poeta. Estudià lleis. Entre els seus llibres, sovint premiats, cal recordar Clarors mediterrànies (1936), Infant (1938) i Poemes (1947).

C

B

Alfonso i Orfila, Joan  (Barcelona, 1916 - )  Violinista. Germà de Frederic. Estudià a l'Escola Municipal de Música. També és autor d'obres originals.

C

B

Alfonso i Vidal, Josep  (Monòver, Vinalopó Mitjà, 1899 - País Valencià ?, s. XX)  Escriptor. Gran admirador del seu paisà Josep Martínez Ruiz "Azorín", li ha dedicat diversos articles i els llibres Azorín (De su vida y de su obra) (1931), Azorín íntimo (1949) i Azorín. En torno a su vida y a su obra (1959).

V

B

Alforí, l'  Veure> Fontanars dels Alforins (Vall d'Albaida).

V

Alforins, els  Altre nom amb què és conegut el poble de Fontanars dels Alforins (Vall d'Albaida).

V

G

Alforja  Municipi del Baix Camp: 38,32 km2, 347 m alt, 1.446 hab (2004). Situat a l'oest de la comarca, al límit amb la del Priorat. Relleu accidentat per la serra de la Mussara, a la riba de la riera d'Alfonja, amb boscos de pins i brolles. Hi destaca el conreu de l'avellana, com també l'avicultura i la ramaderia porcina. La indústria es relaciona amb els productes agropecuaris. El poble conserva algunes restes del castell medieval i de l'antiga fortificació romana. L'església parroquial de Sant Miquel, del començament del s. XVII, té un campanar neoclàssic. Vora el poble hi ha l'ermita de Sant Antoni, i, dalt la serra, el santuari de Puigcerver. El terme inclou, a més, els despoblats de Cortiella i de Domenys.

C

M

Alfulell  (o Furell) Despoblat del mun. de Benifairó de Valldigna (Safor), al peu de l'antic castell d'Alcalà de Alfàndec. Era lloc de moriscs, que el 1609, poc abans de llur expulsió, era habitat per 22 famílies. Tenia església.

V

H

Alfurinet  Possessió del mun. de Ciutadella (Menorca), prop de la costa septentrional de l'illa, on es troba la muntanya i cap de sa Falconera d'Alfurinet (205 m alt). En aquest indret hi ha una mina de coure que havia estat explotada el 1611.

B

G

Alga, caló de s'  Petita cala del mun. de Santa Eulària del Riu (Eivissa), a la costa oriental, entre la vila i cala Llonga.

B

G

Algadins, els  Partida del mun. d’Alginet (Ribera Alta). Al voltant de l'antiga venta dels Algadins. El barranc dels Algadins serví de tema a una de les poesies més conegudes de Teodor Llorente (Vora el barranc dels Algadins).

V

G

Algaiarens  Possessió del mun. de Ciutadella (Menorca), a la part de tramuntana, que forma part del sector anomenat la Vall, que drena el barranc d'Algaiarens. Aquest curs d'aigua desemboca a la cala d'Algaiarens, a les platges de la qual apareixen unes dunes quaternàries, que puguen 25 m sobre el mar i són pentinades pels vents del nord. Una carretera de 15 km, construïda el s. XVIII durant l'ocupació britànica, uneix aquesta possessió amb Ciutadella.

B

G

Algaiat  Caseriu del mun. de la Romana de Tarafa (Vinalopó Mitjà), al vessant septentrional de la serra d'Algaiat, la qual separa la conca de la rambla de Favanella (afluent del Segura) de la del Vinalopó; el seu punt culminant (1.053 m) és la penya de la Mina, al límit entre els municipis de la Romana de Tarafa i del Fondó de les Neus.

V

G

Algaida  Municipi de Mallorca Oriental: 89,8 km2, 210 m alt, 3.661 hab (1999). Situat al sud-est d'es Pla, s'enfila, al sud, pels massissos de Randa i de Galdent, on abunden les pinedes i les garrigues. La principal activitat econòmica del municipi és l'agricultura de secà, complementada pel regadiu, que es redueix a alguns horts, i la ramaderia bovina i ovina. La vila, situada al centre del terme, s'aixeca a l'indret d'una antiga alqueria islàmica. El municipi comprèn els pobles de Randa i de Pina, l'antiga parròquia de Castellitx, actualment santuari de la Pau, i el caseriu de Punxuat. Al puig de Randa es troben els santuaris de Cura i de Sant Honorat.

B

M

Algar  Municipi del Camp de Morvedre: 13,2 km2, 187 m alt, 423 hab (1999). Situat a banda i banda del Palància, al límit amb l'Alt Palància. Al territori, accidentat pels contraforts de la serra d'Espadà, hi abunden els pasturatges d'hivern. La base de l'economia local és l'agricultura de secà, que ocupa la major part del conreu, i el regadiu, alimentat per la sèquia d'Algar, la qual comença a l'assut d'Algar, construït probablement als s. XIII-XIV. La indústria es redueix a dues petites fàbriques, de llexiu i de farina. Al poble, una antiga alqueria islàmica, destaca l'església parroquial de la Mercè, d'estil barroc.

V

M

Algar  Despoblat del mun. de Callosa d'En Sarrià (Marina Baixa), al vessant occidental de la serra de Bèrnia. El lloc, esmentat ja el 1248, era de població morisca i pertanyé eclesiàsticament a Tàrbena fins a la segona meitat del s. XVI, que fou annexat a Callosa d'En Sarrià. El 1584 la població morisca d'Algar passà al Magrib; amb tot, el lloc és esmentat encara el s. XVIII. La senyoria pertanyia als marquesos d'Aitona. Actualment és una masia.

V

H

Algar, riu d'  Riu de la Marina Baixa que neix al sud del coll de Rates, al límit amb la Marina Alta. La seva capçalera és la vall de Tàrbena, compresa entre la serra del Carrascar de Parcent (al nord), la serra de la Xortà i la serra d'Almèdia (a l'oest) i la serra de Bèrnia (a l'est). Poc abans del despoblat d'Algar (que li ha donat el nom), el riu entra a la vall de Callosa on, al límit entre els municipis de Callosa d'En Sarrià i d'Altea, rep, per la dreta, el Guadalest; a la conca d'aquest darrer, hom construí un pantà per als regadius de la vall baixa del riu d'Algar. Desemboca al mar, al nord de la vila d'Altea.

V

G

Algar, s'  Cala de la costa occidental de Menorca, al mun. de Sant Lluís, entre la cala d'Alcaufar i la punta d'es Rafalet. Una urbanització relativament nova i una carretera que l'uneix a la de Sant Lluís a Alcaufar han convertit aquesta cala en un centre turístic.

B

G

Algar, s'  Cala de la costa oriental de Mallorca, al mun. de Felanitx, al nord de Portocolom.

B

G

Algar, s'  Cala de la costa occidental de Mallorca, al mun. d'Andratx, al nord de Sant Elm, enfront de sa Dragonera. Darrerament, als seus voltants han estat edificades nombroses cases d'estiueig.

B

G

Algarb  Un dels cinc termes en què era dividida l'illa d'Eivissa, foramurs de la Vila, en època islàmica. Correspon al quartó de ses Salines d'Eivissa, posterior a la conquesta catalana, el qual fou assignat, per sorteig, a Guillem de Montgrí.

B

H

Algarra, Carles  (Barcelona, 1817 – París, França, 1886)  Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l'estat major de Cabrera. Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat. Escriví algunes obres de teatre.

C

B

Algars  Llogaret del mun. de Batea (Terra Alta), a la dreta del riu d'Algars (el qual n'ha pres el nom), prop del pont per on passa la carretera de Gandesa a Maella. Damunt mateix del riu es troba l'església de Sant Joan. A l'edat mitjana era un castell. Tenia terme propi fins al 1841, que fou agregat a Batea.

C

G

Algars, riu d'  Riu (75 km) de la conca de l'Ebre, que neix als ports de Beseit i corre en direcció sud-nord, fins a Nonasp, on s'ajunta al Matarranya. Drena la comarca de la

C

G

Algebelí  Un dels dotze districtes en que era dividida illa de Mallorca a l'època musulmana, el qual, després de la conquesta cristiana, fou dividit entre les parròquies de Sant Juan de Muro i de Santa Margarida de Muro (que corresponen als actuals municipis de Muro de Mallorca i de Santa Margalida).

B

H

Algemesí  Municipi de la Ribera Alta: 41,77 km2, 18 m alt, 25.045 hab (1999). Situat a la plana al·luvial de l'esquerra del Xúquer. La principal font de riquesa del municipi és l'agricultura de regadiu, que rep l'aigua, principalment, de la sèquia reial del Xúquer. La ramaderia estabulada, la indústria derivada dels productes agrícoles i el comerç completen les activitats econòmiques del municipi, la població del qual ha augmentat considerablement durant els dos últims segles. La vila, situada a l'esquerra del riu Magre, era un antiga alqueria islàmica. Hi destaca l'església parroquial de Sant Jaume, renaixentista (amb el retaule de Sant Jaume), i l'antic convent dominicà, fundat el 1590. El 8 de setembre, festa de la Mare de Déu de la Salut, patrona de la vila, hi era ballada, entre altres danses, la muixeranga d'Algemesí. Dins el terme hi ha els despoblat de Cotes, Pardines, Seguereny i Fentina.

V

M

Algenovés  Veure> el Genovés (Costera)

V

Algerri  Municipi de la Noguera: 53,97 km2, 345 m alt, 495 hab (2004). Situat a l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, al límit amb el Segrià, i travessat de llevant a ponent per la serra Llarga. El municipi basa la seva economia en l'agricultura de secà (blat, ordi i olivera) i la ramaderia ovina. El poble es troba al peu d'un tossal coronat per les ruïnes d'un castell sarraí. L'església parroquial de Santa Maria va ser reedificada al final del s. XVIII sobre l'antiga església gòtica. A la plana del Sot s'ha trobat restes d'una necròpolis romana, i, prop del terme, indicis de ceràmica ibèrica. Subàrea comercial de Balaguer.

C

M

Algerri, baronia d'  Títol senyorial de Catalunya, concedit el 1541 a Joan de Comallonga, senyor dels castells d'Algerri i de Boix, a la vegueria de Balaguer, i secretari i conseller de l'emperador Carles. Ha passat a la família dels Camps, que el rehabilitaren el 1931.

C

H

Algesira  Nom antic de la ciutat d'Alzira  (Ribera Alta)

V

G

Algímia d'Almonesir  Municipi de l'Alt Palància: 20,45 km2, 490 m alt, 287 hab (1999) (cast: Algimia de Almonacid). Situat a la vall d'Almonesir, a la zona de llengua castellana del País Valencià. De relleu accidentat, al vessant occidental de la serra d'Espadà i la vall del mateix nom, hi abunden els boscos de pins i d'alzines sureres i, també, els pasturatges. La base de l'economia local és l'agricultura de secà (cereals, oliveres i arbres fruiters), complementada pel regadiu i una modesta activitat industrial. Ramaderia ovina. Tanmateix, la població ha disminuït considerablement durant el s. XX. El poble, situat al peu d'un turó, vora el barranc de Baladrar, és d'origen islàmic. Àrea comercial de València i subàrea de Sogorb.

V

M

Algímia d'Artana  Despoblat del mun. d'Artana (Plana Baixa). Antic lloc de moriscs, era habitat el 1602 junt amb Fardeguilla, per 15 famílies.

V

H

Algímia de la Baronia  Municipi del Camp de Morvedre: 14,52 km2, 173 m alt, 839 hab (1999) (o Algímia de Alfara; ant: Algímia de Torres Torres). Situat a la zona de transició cap a l'Alt Palància. Una tercera part del territori, accidentat pels contraforts de la serra de la Calderona, és ocupada per boscos i brolla. La base de l'economia local és l'agricultura, amb un cert predomini del secà (cereals, garrofes, olives i patates) sobre el regadiu (tarongers), el qual s'alimenta de la sèquia major de Morvedre. Pedreres d'argila i de pòrfir. Fàbrica de rajoles de València. Tanmateix, la població ha experimentat una lenta devallada a causa de l'emigració, principalment a la propera Sagunt. El poble, situat al peu del Picaio de l'Algímia, a la dreta del Palància, va ser un annex de Torres Torres fins a finals del s. XVI. Àrea comercial de València.

V

M

Alginet  Municipi de la Ribera Alta: 24,09 km2, 31 m alt, 11.898 hab (1999). Situat al nord de la comarca, a la zona de transició cap a l'Horta. La principal font de riquesa del municipi és el regadiu (cereals, arròs, llegums, cacauets, oli, vi, tomàquets i taronges), que aprofita aigua de la sèquia reial del Xúquer i ha donat peu a la creació d'una important cooperativa agrícola. El secà i la indústria, derivada bàsicament de l'agricultura, complementen l'activitat econòmica. La població ha crescut notablement des de mitjan s. XIX. La vila, una antiga alqueria islàmica, conserva part de l'antic castell. Dins el terme es troben els antics hostals anomenats la venta del Quincaller i la venta dels Algadins i l'ermita de Sant Josep. Àrea comercial de València.

V

M

Alginet, marquesat d'  Títol senyorial valencià, concedit el 1910 a Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana, desè comte de Casal, senyor d'Alginet. La senyoria fou vinculada el 1549 per Jeroni de Cabanyelles, governador de València i ambaixador a França.

V

H

Algira  (ant: Algesira) Antiga illa de l'Ebre, al mun. de Tivissa (Ribera d'Ebre). Adquirida el s. XIII pels templers de Miravet. Assecats els galatxos que la separaven de terra ferma durant la segona meitat del s. XIX, Algira és actualment compresa en la partida de Vilanova.

C

G

Algoda, l'  Rodal del mun. d'Elx (Baix Vinalopó), a l'oest de la ciutat, prop del límit amb el terme de Crevillent. Es de poblament disseminat.

V

G

Algodar, l'  Caseriu del mun. de Real de Montroi (Ribera Alta), al peu de la serra que limita la vall dels Alcalans per occident. La rambla de l'Algodar, la capçalera de la qual és compresa, en gran part, dins el termes de Torís (Ribera Alta) i Dosaigües (Foia de Bunyol), aflueix, per la dreta, al riu Magre prop de Real de Montroi.

V

G

Algorfa  Despoblat del mun. d'Aitona (Segrià), pertanyia a l'antic marquesat d'Aitona.

C

H

Algorfa  Municipi del Baix Segura: 18,72 km2, 26 m alt, 1.220 hab (1999). Situat a la dreta del Segura, a la zona de llengua castellana del País Valencià. Tot el territori és pràcticament pla. La principal activitat econòmica del municipi és l'agricultura, sobretot de regadiu (cítrics, hortalisses i cereals), que els darrers anys s'ha estès considerablement provocant un important creixement de la població. Els conreus de secà són la vinya, les oliveres i els cereals. La indústria es redueix a la fabricació de guix i rajoles. El terme comprèn l'antic poble de Las Bóvedas. Àrea comercial de Múrcia.

V

M

Algorfa, marquesat d'  Jurisdicció senyorial concedida el 1762. Comprenia el lloc d'Algorfa. Antiga senyoria que pertanyia a la família Masquefa, fou elevada a marquesat a favor del brigadier Francisco Ruiz-Dávalos y Rosell, regidor degà d'Oriola. Passà a les famílies Pérez de Sarrio i Rojas.

V

H

Algorós  Rodal del mun. d'Elx (Baix Vinalopó), a 2 km al sud-oest de la ciutat, de poblament disseminat.

V

G

Alguaire  Municipi del Segrià: 50,19 km2, 304 m alt, 2.298 hab (2004). Situat a la dreta de la Noguera Ribagorçana, al vessant d'un petit turó, al nord-oest de Lleida. Dividit en dos sectors, un d'altiplà i l'altre a la plana del Segrià estricte. L'oferta econòmica del municipi es basa principalment en l'agricultura de secà (cereals, oliveres, vinya i arbres fruiters) i el regadiu, alimentat pels canals d'Aragó i Catalunya i de Pinyana, on s'hi conrea cereals, alfals, arròs i hortalisses. La indústria, tèxtil, agropecuària, hidroelèctrica i alimentària, completa les activitats econòmiques del municipi. El poble conserva restes de l'antic castell d'Alguaire. Dins el terme es troben també l'ermita de la Mare de Déu de Merli, als afores, i el despoblat i antic terme de Ratera. Àrea comercial de Lleida.

C

M

118

Alguaire, Vidal d'  (Catalunya, s. XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1236)  XVIII Abat perpetu de Poblet. Succeí Arnau de Gallard. Pladejà, sense fortuna, amb els bisbes de Vic i de Lleida, per qüestions tributàries. El rei Jaume I li cedí el castell de Benifassà i el seu rodal per tal de fundar-hi un altre monestir cistercenc (1233). A la seva mort fou elegit abat Ramon de Siscar, que refusà el càrrec i provocà una nova elecció, la qual elevaria a l'abadiat Simó Ximeno.

C

B

119

Algué i Sanllehy, Josep Maria  (Manresa, Bages, 1856 - Roquetes, Baix Ebre, 1930)  Meteoròleg i jesuïta (1870), representà Espanya al Congrés científic de Chicago (1894). El 1900 passà als EUA i el 1901 fou nomenat director del servei meteorològic de Filipines. Inventor d'un tipus especial de microsismògraf. Publicà diverses obres de meteorologia i de sismografia, entre les quals sobresurten El Archipiélago Filipino (1900) i The Ciclons of the Far East (1904) i l'edició de l'Atlas de Filipinas (1900).

C

B

120

Àlguema, riera d'  Afluent dretà del riu Manol, a l'Alt Empordà. Neix prop de Sant Martí Sesserres, dins el terme municipal de Cabanelles i, després de passar per Lledó d'Empordà, Creixell, Vilamorell i Santa Llogaia d'Alguema, desguassa al Manol, poc abans del Pont del Príncep, a 3 km de Figueres. Entre Cabanelles i Creixell, passa a molt poca distància del Fluvià.

C

G

121

Alguenya, l'  Municipi de les Vinalopó Mitjà: 18,41 km2, 534 m alt, 1.459 hab (1999). Situat en un altiplà envoltat per muntanyes (a l'est i al sud per la serra d'Algaiat i a l'est i al nord per les serres del Coto i de la Solana), a la zona fronterera amb l'antic regne de Múrcia i a l'oest d'Alacant. La base de l'econòmia local és l'agricultura de secà, dedicada principalment a la vinya, a més d'oliveres, ametllers, cereals i llegums. El regadiu, la ramaderia de llana, l'explotació d'algunes pedreres de marbre blanc i algunes indústries alimentàries fan de complement. La vila és situada al peu de la serra de Coto. Fins al 1940 pertanyé al mun. del Pinós de Monòver. Dins el terme municipal es troba el caseriu de la Solana de l'Alguenya o la Solaneta. Àrea comercial d'Alacant.

V

M

122

Alguer, bisbat de l'  Bisbat erigit per butlla d'Alexandre VI, el 8/des/1503 i publicada en el pontificat de Juli II, a petició d'un sínode aplegat a Sàsser per a reestructurar els bisbats de l'illa. Dels bisbats d'Ottana, Castro i Bisarcio es formà el de l'Alguer, bé que aquest títol no aparegué com a definitiu fins al 1515. El 1803, el bisbat de Bisarcio fou novament separat de l'Alguer. Actualment té 70.000 habitants i 29 parròquies.

L

H

123

Alguer, combat naval de l'  Batalla que tingue lloc a l'Alguer el 17/ago/1353 entre l'estol genovès

L

H

124

Alguer, Francesc  (València, 1781 - País Valencià, s. XIX)  Tractadista econòmic. De notable formació matemàtica i humanística, ingressà el 1821 a la Societat Econòmica d'Amics del País de València. És autor de diversos treballs sobre matemàtiques comercials, enginyeria industrial i agronomia, que són conservats manuscrits a l'arxiu de l'esmentada institució. La crisi de la indústria sedera valenciana dels anys 1826-29, fou el motiu immediat de la seva obra principal: Memorias sobre los medios más fáciles y realizables de emplear y mantener a un tiempo a los individuos del arte de la seda en Valencia (1826). Escriví, a més, una comèdia en llengua castellana titulada La criada fiel y la esposa prudente, o la huérfana de Granada i traduí al castellà el primer volum del Voyage en Espagne de F. Jaubert, baró de Paçà.

V

B

125

Alguer, l'  Ciutat de Sàsser (Sardenya, Itàlia): 224,39 km2, 7 m alt, 43.109 hab (2000). Està emplaçat damunt un turonet pliocènic lleugerament endinsat en el mar i a recer de les emanacions palúdiques d'un estany, avui dessecat, a 3 o 4 km més al nord. El terme comprén dos relleus tabulars de materials secundaris i terciaris; el sud i l'est formen part del massís del Logudor i són emmascarats, des de la sortida de la ciutat, per una cobertora de materials eruptius; el nord-oest, forma un planell peninsular, la Nurra, separat del Logudor per un istme d'al·luvions quaternaris. L'extrem sud d'aquesta plana era ocupat fins fa poc per l'Estany, una albufera on desembocaven el Serra i un altre riuet. La comunicació amb el mar era interrompuda, en èpoques de secada, per les sorres i les algues que donaren el nom a l'Alguer. Més informació (PDF)

L

M

126

Alguer, s'  Cala i veïnat de pescadors del mun. de Palamós (Baix Empordà), a la costa, entre el lloc de la Fosca i la platja de Castell, vora l'antic castell de Sant Esteve de Mar.

C

G

127

Alguer i Micó, Josep  (Madrid, 1900 – Barcelona, 1937)  Jurista. Catedràtic de dret civil a les universitats de Múrcia i de Barcelona, i vice-degà de la facultat de dret de Barcelona del 1936 al 1937. Figura entre els principals introductors del modern dret germànic al nostre país; és un dels traductors i anotadors del tractat de dret civil i d'altres obres dels alemanys Ludwig Enneccerus, Theodor Kipp i Ernst Wolff.

C

B

128

alguerès  Variant del català que es parla a la ciutat i als voltants més immediats de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).Aquesta variant procedeix de la colònia catalana que el rei Pere III portà a la ciutat de l'Alguer l'any 1354. Es caracteritza per la falta de desinència en la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs en -ar, com el balear: jo cant; pel canvi recíproc de l i r en determinats casos; pel canvi d > r intervocàliques; per l'evolució e > a en posició pretònica i final; pel tancament de la o àtona en u, com en català oriental; per la pronunciació labiodental de la v (viva). El vocabulari, que manté gran nombre d'arcaismes, rep moltes influències del sard i de l'italià.

L

C

130

Algueró, Rafael  (Tortosa, Baix Ebre, s. XIX - Madrid ?, s. XIX)  Escultor. Deixeble de Jeroni Sunyol. Residí a Madrid des del 1870. Destacà com a tallista.

C

B

131

Algueró i Algueró, August  (Barcelona, 1906 - Madrid, 1992)  Compositor. Fou conseller de la Societat General d'Autors d'Espanya. Treballà també en edicions musicals. Ha compost un gran nombre d'obres de música lleugera.

C

B

129

Algueró i Dasca, August  (Barcelona, 23/feb/1934 - )  Compositor. Fill d'August Algueró i Algueró. Com aquest, ha compost gran nombre d'obres de música lleugera, moltes d'elles de gran èxit.

C

B

132

Alhauec  Un dels cinc termes en què era dividida l'illa d'Eivissa, foramurs de la Vila, en època islàmica. Correspon al quartó d'es Pla de Vila, posterior a la conquesta cristiana, el qual, per a efectes de senyoria, fou dividit en quatre parts, cada una de les quals fou afegida a un dels quatre termes restants.

B

H